Mario Gas: “L’escena teatral barcelonina s’ha mirat massa el melic”

BarcelonaMario Gas (Montevideo, 1947) ha convertit l’escenari de La Gleva en un racó íntim per invocar els seus referents. A Amici miei, que es pot veure fins al 22 de desembre, el director i actor recita i canta textos dels seus autors preferits acompanyat de la pianista Bàrbara Granados. L’espectacle és un mirall de les passions i inspiracions literàries que nodreixen, des de fa anys, la llarga trajectòria de Gas.

Qui són els amics als quals fa referència el títol de l’espectacle?

És una obra basada en poemes en català, castellà i alguns d’estrangers traduïts. També hi ha cançons, converses amb el públic i algun fragment de teatre. Tots aquests autors, des de Salvat-Papasseit fins a Pedro Salinas i Gil de Biedma, són els amics que surten a l’espectacle. Pretenc establir una relació molt íntima, directa, amb el públic. Si hi ha algun enemic que es cola entre els espectadors, espero que almenys quan surti del teatre sigui un amic.

Va estrenar Amici miei

Les cançons i els poemes que recito varien cada nit, però això ho faig des del principi. Cada funció és una mica diferent perquè depèn de la gent que hi vingui, de com els veig. Hi ha un cos important de poemes i cançons que són l’esquelet, sempre hi són. Però després tinc un munt de fulls al faristol i depenent del clima de l’espectacle en faig un o un altre.

Va estar vuit anys al capdavant del Teatro Español de Madrid. Què en pensa, dels canvis en la direcció artística de l’Español i el Matadero

Aquest país té un problema. Els canvis de les direccions artístiques i tècniques depenen del partit que és al poder. És un error i una equivocació. Tots n’abusen una mica, alguns més que uns altres. Els contractes no s’haurien d’interrompre. No crec gaire en els concursos, perquè fet el jurat feta l’elecció. Tampoc crec en nomenar algú a dit perquè és afí a tu i, per tant, fer nepotisme. Però sí que crec en l’assumpció de responsabilitats dels polítics.

Com definiria la situació actual de l’escena teatral al país?

Vivim en una deriva cultural empipadora. Les administracions són molt avares, no hi ha una consciència perquè el teatre o la cultura serveixi el ciutadà. Tot és molt d’aparador, elitista, sectorial, està ple de fílies i fòbies. Cal afavorir les infraestructures culturals, que hi hagi més suport de les administracions i tenir menys por que les arts escèniques facin més mal.

Últimament alguns actors catalans han marxat a viure a Madrid

Sempre hi ha hagut més feina a Madrid que a Barcelona. Històricament, Madrid ha sigut el primer centre de contractació del territori. Hi ha moments en què Catalunya desenvolupa una força brutal amb el teatre emergent i es consolida. Ara a Madrid hi ha més teatres i es fan més sèries i cinema. L’actor va on hi ha la feina, sempre ha sigut així. Però, des del respecte pels meus col·legues, últimament l’escena teatral barcelonina s’ha mirat massa el melic. Cal retrobar alguna cosa més directa, fresca, i no estar tan preocupats pel formalisme.

El Procés, l’1-O i la resposta a la sentència van fer disminuir el públic de teatre a l’octubre

A Catalunya preocupen uns temes molt potents i les arts escèniques pateixen una mica. Malauradament, quan hi ha temps de crisi el teatre d’evasió passa per sobre d’aquell que ens ensenya coses, que ens ajuda a créixer com a éssers humans. El Procés com a tal sortirà a escena, perquè el teatre reflexiona sobre temes que passen en l'àmbit personal i col·lectiu. Però ara tot és tan fort que no sé si ha de tenir aquest rol. Estic segur que, els pròxims anys, la dramatúrgia en parlarà molt, i això no m’inquieta. Em preocupa que la gent deixi d’anar al teatre. També que el teatre deixi de sorprendre’ns. Cal que es trenquin els embolcalls, que es deixi de preveure quin tipus de públic anirà aquí i quin anirà allà.