Marion Cotillard contra els homes terribles

Una de les idees més colpidores de Little girl blue, el polièdric i metacinematogràfic docudrama que la cineasta francesa Mona Achache ha dedicat a la seva mare, l'escriptora i fotògrafa Carole Achache, és la naturalesa cíclica de l’abús, descrit al film com una mena de maledicció que es transmet irremeiablement de mares a filles. Per resoldre l’enrevessat laberint que és la vida i la mort de la seva mare, que es va suïcidar el 2016 als 63 anys, Achache filla no pot fer més que estirar el fil del passat fins a arribar a la seva àvia, l'editora i escriptora Monique Lange, i als homes cèlebres, brillants i terribles que van destruir les vides de les dues. Homes amb noms corrents –Jean, Juan– i cognoms prestigiosos –Genet, Goytisolo– sobre els quals Achache llança un contundent J'accuse com a perpetradors, propiciadors o còmplices d'abús infantil.

L’acusació de seguida es converteix en el qüestionament de tota una classe intel·lectual que, al París literari i bohemi de mitjans del segle passat, va obviar les víctimes i va justificar uns abusadors als quals emparava la seva aura d'artistes genials i, per tant, intocables. La imatge d'un laberint s'ajusta perfectament a l’original forma adoptada per Little girl blue, que s'allunya de les estratègies habituals del documental biogràfic per dur a terme una reflexió memorística que indaga de forma fragmentària –de vegades una mica confusa– en la vida de Carole Achache, encarnada per una irreconeixible Marion Cotillard. El film utilitza materials de tota mena –diaris, enregistraments de veu, fotografies, vídeos familiars–, així com recreacions d'instants concrets en les quals Cotillard es mimetitza amb la protagonista en un impactant exercici interpretatiu que sembla més proper a una sessió d'espiritisme que a un treball actoral ortodox.