Marta Juan Martorell: “Cerc la part més artesana del disseny gràfic”

PalmaEl dibuix va ser l’expressió artística que des de petita fascinà Marta Juan Martorell. Quan acabà els estudis bàsics arribà a les seves mans en forma de fulletó informatiu la possibilitat d’estudiar Belles Arts. En aquell moment va saber que l’art sempre formaria part de la seva vida. L’escenari que ens acull per a la conversa, el bosc de Bellver, connecta directament amb la idea d’hàbitat per a les plantes i el seu projecte Cossiol, que la conduí fins a una de les seves passions, la ceràmica

Quan vàreu decidir que l’art era el vostre camí?

Des de petita sempre dibuixava, m’agradava molt, però va ser al darrer any de secundària, a través d’una amiga que havia anat al Saló de l’Ensenyament i que em va dur un fulletó amb la informació de Belles Arts. Quan el vaig veure, em vaig adonar de seguida que era el que volia fer. Aquell any ja no vaig ser a temps d’entrar-hi i vaig quedar treballant i preparant la prova d’accés. Allà, vaig veure que tenia tot un univers per explorar.

Vàreu col·laborar durant un temps amb l’entitat educativa Experimentem amb l’ART. Què us va aportar com a artista apropar-vos al món educatiu?

No és el mateix quan investigues un artista per aplicar-lo al teu treball que quan l’has d’explicar a altres. Quan has d’explicar un artista a un infant de tres anys t’apropes a l’univers d’aquell artista o a l’exposició d’una manera diferent. El fet d’haver d’explicar a algú que no està amarat d’aquell artista o d’aquell moviment i haver de començar de zero et fa redescobrir-lo, com per exemple Joan Brossa, que coneixia, però no en profunditat. Llavors quan has d’explicar l’obra d’un artista a infants petits, adolescents o adults no familiaritzats amb l’art t’adones que el seu món artístic és molt més extens, et pots apropar al seu treball des de molts vessants diferents.

Fa poc un artista em comentava: “Els artistes no hem de ser educadors, l’art per si mateix ja educa”.

Sí, potser, els artistes no tenim per què fer-ho, però si pel que sigui t’hi pots apropar des de l’àmbit educatiu, està molt bé. Estic d’acord amb aquesta afirmació, en el sentit que un artista, quan produeix obra, no és conscient del valor educatiu que pot tenir, però no crec que una cosa tregui l’altra. És molt fàcil dir que l’art per ell mateix ja educa [riu]. Sí, potser, però si et donen més eines de dinamització de com es pot fer perquè la gent s’apropi més a l’art, no d’una manera tradicional, sinó com un joc, plantejant preguntes i deixant que sigui l’espectador el que trobi la resposta, em sembla positiu per a les dues parts.

Com vàreu passar de la pintura a una de les vostres grans passions, la ceràmica?

Un poc per casualitat, volia tornar a pintar perquè ho havia deixat durant un temps i quan vaig tornar a l’illa, aquí ja tenia el taller per poder fer-ho. Això em va obrir altres portes per experimentar amb tècniques diferents. Tenia al cap el projecte de crear hàbitats per a plantes, no sabia com, però sí que volia fer cossiols. Vaig contactar amb Maria Ramis, que té el taller Call Vermell, a Felanitx, i vaig començar a fer classes perquè tenia el temps i era el moment per poder dedicar-me a la ceràmica, un món desconegut per a mi, però tenia aquella idea i necessitava la ceràmica com a mitjà.

La ceràmica ha estat una de les expressions artístiques amb una dimensió antropològica important, però, a vegades, és considerada com un “art menor”. Pensau que li ha costat adaptar-se a la contemporaneïtat?

Pens que s’hi està adaptant. Sí que és veritat que ara hi ha un interès creixent per totes les artesanies i cada vegada més aquest “art menor” va quedant a un costat. Es poden veure més exposicions de ceràmica, i com s’introdueix més al món artístic, encara que moltíssims ceramistes se senten més artesans que no pas artistes. També és una realitat que molts artistes que s’han acostat a la ceràmica han comptat amb un ceramista per poder fer les seves peces, com és el cas de Barceló, Picasso i, per exemple, Miró amb Artigues... El que passa és que, en molts casos, després la peça té l’autoria de l’artista, perquè al ceramista no se’l considera artista [riu]. A mi m’agrada molt el redol de ceramistes que he conegut aquí, perquè ho toquen tot, si han de fer vaixelles, en fan, si han de fer peces úniques, també... no tenen aquesta confrontació, que habitualment trobes en l’entorn artístic.

Una de les vostres eines són les mans. Quina importància donau al cos a l’hora de crear?

Crec que vaig començar amb la ceràmica perquè la meva feina bàsicament era molt d’ordinador, volia tornar a la pintura, una mica per fer quelcom manual, i quan vaig provar la ceràmica ho vaig veure clar. A més, t’hi has d’enredar, has de passar-hi molt de temps, és un contrapunt a la feina més mecànica. La ceràmica és un contacte directe amb el que és manual, necessites les mans, sí, o sí. També, segons la tècnica, hi ha una major implicació del cos. Amb l’ordit, per exemple, que s’empra per fer les àmfores i peces de gran format, participa tot el cos en el procés: prepares el fang pastant-lo amb els peus i vas construint la peça girant al voltant, com una mena de dansa en què participa tot el cos.

Hi ha moltes tècniques per al modelatge, una de les que emprau és el torn de terrissaire. Es necessiten moltes hores de paciència per dominar-la?

Sí! [riu]. Són hores, moltes hores per arribar a fer peces iguals. A mi la peça única em va bé pel meu caràcter dispers, però quan aprens la tècnica, una de les fases d’aprenentatge és aconseguir que totes les peces et surtin iguals. Per exemple, un bol, hi ha gent que té una tècnica tan precisa que amb la repetició ho arriba a aconseguir, com els torners de les olleries. És un moviment que és mecànic, és com conduir, al principi estàs híper atent a tot i després el naturalitzes. Amb el torn, si no estàs “centrat” amb el que fas la peça no puja, es desfà. Quan et poses a treballar davant del torn, si no deixes aparcats els problemes del dia, no hi ha manera que et surti bé. (riu). La concentració és bàsica, per això es diu que és com una meditació. En realitat, el torn enganxa, i com que entra en joc el tacte, a poc a poc memoritzes els gestos, sense adonar-te’n.

Actualment, un dels vostres projectes és Cossiol, en el qual recuperau de forma artística el fang com a hàbitat per a les plantes. Parlau-me d’aquest projecte.

La idea de cercar un entorn per a les plantes m’agradava. Aquest entorn es construïa a partir de l’observació de la planta, de la seva estructura i creixement, i així pensava la forma i el disseny del seu contenidor. Primer s’esbossa el disseny del cossiol, a través de llapis però també amb altres tècniques com el collage. Després es passa del dibuix al 3D amb el modelatge del fang i, finalment, una vegada cuita la peça, es decideix la “decoració” que ha de tenir mitjançant les diferents tècniques de ceràmica. Quan vaig començar amb Cossiol, volia que el projecte respiràs un punt artístic, no només pel fet de fer peces úniques, numerades, sinó també que anassin acompanyades de serigrafies, collages i fotografies inspirades en la peça. Per exemple, els cossiols Assiurellats, que recorden els siurells per la pintura i per com estan fets. Sempre hi tenen plantades figueres de moro i tenen aquesta mena de braços seguint l’estructura de la planta que creix a partir d’una fulla. També treball en sèries limitades inspirades en l’estudi de l’obra d’algun artista o amb un material limitat o alguna tècnica que només puc fer eventualment.

A més de la vostra feina com a ceramista, també sou freelance en el camp del disseny gràfic. Què us aporta aquesta barreja?

És un poc el que et deia, el que m’aporta és aquesta barreja de convertir les coses en quelcom més utilitari. Poder posar aquest contrapunt de marca, en l’àmbit personal passar d’una cosa totalment manual a una molt més mecànica. Aquesta barreja és recíproca i es veu també a l’hora de dissenyar, perquè em fix molt en el treball dels artesans. Podríem dir que cerc la part més artesana del disseny gràfic.

Pensau que es valora prou la feina dels creadors, en el vostre àmbit, des de les institucions culturals?

Pens que l’àmbit de la ceràmica no és prou valorat per les institucions culturals, si el comparam amb altres iniciatives. Marratxí sí que dedica una bona part de l’interès a fomentar el coneixement de la ceràmica, amb la Fira de Fang i l’Escola de Ceràmica, però des del meu punt de vista no és suficient. Crec que hi ha molt interès i poca oferta. Respecte a beques i subvencions, no es veu gaire oferta per a disseny o ceràmica i ho desconec. Personalment, m’agraden més altres vies, encara que com a artista sí que hi he participat, qualque vegada, de forma institucional. De moment, amb la ceràmica i el meu projecte actual no he tirat de subvencions, el que faig és gestionar-me per mi mateixa, autofinançament. Som més partidària d’anar a vendre a fires o mercats que a la Nit de l’Art, tot i que hi he participat. No sabria com encaixar una subvenció per al meu projecte, probablement ho podria fer, però la veritat, ho veig un mal de cap menys. El que vull és fer feina, i quan hagi acabat ja li cercaré la sortida, més que pensar a plantejar un projecte per a una institució. Per a aquest projecte, pens que la fórmula no és aquesta. Ara, amb Marina González i Clara Catalán, treballam en un projecte editorial en el qual una de les prioritats és donar visibilitat a l’univers dels artesans des de vessants diferents, tal vegada sí que aquesta idea seria susceptible de subvencionar.

Per acabar... Ens recomanau un ceramista que sigui el vostre referent?

De l’illa, et recomanaria els que han estat un poc els meus mestres, Joan Pere Català, que està a l’Escola de Ceràmica de Marratxí, com a ceramista i educador aporta molts coneixements, Maria Ramis i Toni Vich, entre d’altres. En l’àmbit nacional recomanaria Ana Felipe, per al treball amb esmalts, i Ramon Fort, per aprendre la tècnica del torn. Per acabar, com a referent internacional em fascina la delicadesa del treball de Lucie Rie, que ja no hi és, però que fins als darrers dies de la seva vida va fer peces amb el torn.