El Museu Tàpies descobreix l'obra màgica i compromesa de Marta Palau

BarcelonaAntoni Tàpies s'hauria alegrat de rebre al seu museu l'artista catalana nacionalitzada mexicana Marta Palau (Albesa, 1934 - Ciutat de Mèxic, 2020). Ella va rebre Tàpies al seu taller durant un dels viatges a Mèxic de l'artista, i el Museu Tàpies presenta des d'aquest dijous fins al 17 d'agost la seva primera gran retrospectiva pòstuma internacional. Els dos artistes tenen en comú el caràcter espiritual, màgic i social que atorgaven a l'art, així com el seu interès per les cultures prehispàniques i els sabers ancestrals. En el terreny de l'art, Tàpies i Palau compartien interessos recurrents, com la matèria, el cos i la natura.

Palau admirava Tàpies, i entre tots dos hi ha coincidències: una de les escultures més conegudes de Tàpies la protagonitza un peu ple de ferros clavats, i un dels treballs més destacats de la mostra de Palau és un altre peu de grans dimensions envoltat d'uns 250 peus més petits, que cal imaginar també amb ferides i atrotinats pel nomadisme que evoquen. "L'obra de Marta Palau l'articulen la idea de cos i la idea de terra, enteses també des dels seus contraris", afirma Imma Prieto, directora del Museu Tàpies i comissària de la mostra. "La terra és conscient de l'exili, la migració i les fronteres, que poden ser cicatrius. Però la terra també acull, dona vida i fecunda. El cos reconeix el dolor i té una memòria. És conscient de les ferides físiques i mentals i que, també, genera vida", diu Prieto.

Marta Palau es va exiliar a Mèxic amb els seus pares quan tenia sis anys i, abans del Museu Tàpies, la seva obra només s'havia pogut veure a l'Estat en unes exposicions més petites a La Lonja de Saragossa i al Museu Jaume Morera. Així que la mostra del Museu Tàpies, que porta per títol Els meus camins són terrestres, suposa la recuperació d'una artista injustament poc coneguda a Catalunya. I està cridada a ser una de les exposicions de l'any. Com recorda la filla de l'artista, Marta Gassol Palau, la seva mare era una "treballadora incansable" enamorada de la cultura i el folklore mexicans, i també va ser una "innovadora en l'art ecològic", perquè molt sovint va fer art amb diferents fibres naturals.

Un gran acte de fecundació

L'inici del recorregut és una celebració i un cant a la vida i les forces naturals. Es tracta, com diu Prieto, d'"un gran acte de fecundació" format per la instal·lació Cascada, evocadora d'una pluja d'esperma, i Ilerda, una escultura amb forma de vagina feta amb fibra natural de jute. I tota la sala està protegida per dues escultures d'unes Naualli, unes figures del Mèxic antic que poden ser xamanes i, també, guerreres. Una altra peça destacada es troba al cor del recorregut: una columna amb forma espiral feta de branques i espines que Marta Palau tenia al penjador del seu estudi. "És una reflexió sobre el temps històric, que clarament no és lineal sinó espiral –explica Prieto–. Aquesta espiral va endavant i després enrere i cap avall. Amb el panorama polític que tenim, malauradament, estem en el moment d'anar cap enrere i cap avall". Al voltant d'aquesta espiral hi ha els treballs més compromesos, que ara agafen encara més força, com les estructures de canyes que recorden el doble mur que separa Tijuana dels Estats Units i unes figures animals fetes també amb canyes titulades Totes les guerres.

Marta Palau va ser una figura reconeguda a Mèxic i Llatinoamèrica, però més que dedicar-se a difondre la seva obra va ajudar altres col·legues. "Estava molt centrada en la reflexió i poc en donar-se a conèixer –diu la directora del Museu Tàpies–. La Marta tenia un ego molt ben col·locat". Entre els reconeixements oficials que va rebre hi ha el Premi Nacional de Ciències i Arts mexicà del 2010 i la Medalla de les Belles Arts del 2018. A Catalunya va ser un dels catorze exiliats catalans que el 2002 van rebre un doctorat honoris causa col·lectiu de la Universitat de Lleida.

Malgrat l'exili, Palau no va perdre mai del tot els vincles amb Catalunya, tot i que mai no es va plantejar tornar. Es va casar amb el fill del conseller Ventura Gassol i, a finals dels anys 60, va tornar durant un llarg viatge per Europa, esperonada per la curiositat que sentia per la situació política a l'Estat i per reflexionar sobre la seva condició d'exiliada. Durant aquest viatge va encetar un nou camí en la seva obra, una col·laboració amb Josep Grau Garriga que la va fer pensar el tèxtil més enllà de les dues dimensions, com es veu a Ilerda. L'exposició és una coproducció amb el Museo Universitario de Arte Contemporáneo de la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM), que l'acollirà del 8 de novembre al 26 d'abril del 2026.