Martí Manen: “La maduresa d’una democràcia es demostra a través de la cultura”

PalmaEstudiar història de l'art va ser el fil conductor que seduí Martí Manen cap al camí de la investigació curatorial i la crítica d'art. Estocolm, país on resideix actualment, li ha donat l'oportunitat de desenvolupar la seva professió des d'un context en el qual l'art és contemplat com un element de definició per a la millora de la societat. Ens trobam a les portes del museu Es Baluard. Les paraules de Martí Manen són acurades i a la vegada directes.

Fa vint-i-quatre anys que sou curador i crític d’art. Quan vàreu decidir que aquest era el camí i, per tant, el llenguatge amb el qual us volíeu expressar?

Vaig decidir estudiar història de l’art estant a l’institut, moment en què t’adones que hi ha contextos culturals en els quals es poden fer coses i comences a descobrir maneres de mirar el món. Record que a classe ens deien que no tindríem gaires sortides per fer feina, llavors la meva reacció va ser posar-me a fer, a investigar, a treballar... de qualque manera per demostrar-me a mi mateix i als altres que sí que era possible. Al mateix temps treballava al Macba fent visites guiades i convertint el pis d’estudiants que compartia en, digem-ne, un centre d’art. Allò era perfecte per tastar coses, per treballar amb els artistes, dedicar temps a pensar i, a partir d’aquí, a llançar preguntes. Si ens oblidem de les preguntes, no té sentit el que feim.

Vàreu traslladar-vos a Estocolm per continuar la vostra feina de curador. Quin valor es dona a l’art contemporani per part de les institucions?

Crec que primer s’ha de definir el que és una societat. Tenc la sort d’estar en un lloc en el qual la cultura és un element de definició de societat, no es posen en dubte les institucions culturals, ni l’art, perquè l’art és quelcom que es dirigeix a tothom i tothom té dret a establir-hi contacte. Els últims anys he estat treballant com a curador amb l’agència sueca per a l’art, un estament que s’encarrega de l’art en l’espai públic, una institució amb vuitanta anys d’història. Això és significatiu perquè comença en el moment de les guerres mundials, es funda el mateix any que Picasso pinta el Guernica. Aquí el que tenim és una desfeta, però la reacció allà és obrir una institució que el que fa és omplir tot l’Estat d’art contemporani perquè la gent hi pugui tenir una vinculació directa, un exemple de com l’art serveix per tenir una identitat col·lectiva. M’interessa veure que una estructura social no ha de dependre d’un sistema econòmic basat en un sistema de partits, sinó en la confiança absoluta pel bé comú.

Fa poc vaig llegir al vostre Twitter: “Avui han concedit una beca per a deu anys a 44 artistes suecs”. Sembla impensable al nostre país...

Sí, i no és cap mala idea, això vol dir que els artistes treballen amb calma i poden destinar-hi temps. Si penses aquestes xifres cada any, són molts els artistes que viuen i cobren per fer la seva feina. És aquesta idea que la cultura és una feina per a tots. Si un artista aporta una cosa més complexa, avançada, és una possibilitat perquè la societat millori, i a mi em sembla fantàstic que els estaments públics ho reconeguin i ho potenciïn. Sembla impensable, però si hi fas dues voltes, és una gran estratègia, perquè, en comptes de facilitar la precarietat, el que busques és seguretat. Si dones 200 euros a un artista, no li estàs salvant la vida, ni permets que es pugui pagar un lloguer, estàs simplement trampejant. És una decisió. El capital hi és per a altres coses aquí. És fantàstic quan algú et diu,,tenc una beca de deu anys, tens la gent molt feliç [riu].

Hi ha programes educatius que preveuen treballar l’art contemporani a les escoles?

Depèn de cada escola. Si la cultura és un element base, a l’escola també s’entén així, i cultura vol dir anar a veure museus, però també facilitar la creativitat. Allà tenen un professor de llenguatge visual, per tant, des de l’escola sembla més que necessari entendre què és la cultura de la imatge. Són programes en els quals els professors d’aquesta matèria provenen de facultats de Belles Arts, llavors tenen el desig d’acabar sent professors de l’escola. És interessant. No vol dir que funcionin al cent per cent, però que en un currículum escolar s’entengui la cultura com un eix vehicular, de nou implica una idea de societat que no es defineix per uns mínims, sinó per un desig i una voluntat. Quan la cultura, i específicament l’art contemporani, fa part d’un sistema d’identitat resulta que tens la crítica incorporada en la teva definició.

Com són les polítiques culturals en relació amb el retorn social?

El retorn social com a concepte és una arma de doble tall. Evidentment es té en compte pel fet que és una qüestió d’identitat, però també de temporalitat. Quan demanes un retorn social?, quan acabes un projecte? o el retorn social és una cosa que pot aparèixer al cap de 25 anys? Perquè si el retorn és immediat, vol dir que estàs oferint un tipus de producte de consum ràpid i que hi ha menys opció de pensar. Més que amb el retorn social, crec en la necessitat d’entendre que l’art és quelcom definitori que ens dona la possibilitat de pensar qui som. Hi ha un desig que això afecti. És creure o no creure. Quan estàs demanant això, és que no creus en la veritat que hi ha en l’art, hi ha una certa desconfiança per part del sistema i s’exigeix un retorn social. Per a mi el retorn és que les persones puguin pensar, que és moltíssim. Com a funció social és increïble, si ho vols veure així.

Podríem dir que a la maduresa artística d’un país l’acompanya la seva democràcia?

La maduresa d’una democràcia es demostra a través de la cultura. Quan una democràcia és avançada té la capacitat d’acceptar la seva complexitat i la capacitat es troba en una sèrie d’elements i de polítiques culturals. L’art, la dansa i alguns aspectes de la música són indicadors fantàstics per veure si una democràcia és avançada o no. Una democràcia que pot acceptar camps borrosos segurament té menys problemes per resistir perquè té més seguretat. En canvi, quan no pot acceptar la cultura com un element clau és que en desconfia, perquè no vol oferir l’opció que tinguem eines per replantejar situacions. El nivell de complexitat de la democràcia es demostra a través de les pràctiques avançades de la cultura.

Al vostre darrer llibre Salir de la exposición (Si es que alguna vez habíamos entrado) deis: “Sortir de l’exposició obre un camp al fet expositiu, es demana què pot ser una ‘exposició’. Una pregunta que pos en pràctica constantment”...

Sí, perquè què és una exposició? És un desig de mostrar coses, entrar a un museu significa acceptar unes normes, pagar o no una entrada, comportar-te com t’has de comportar, mirar les coses com les has de mirar, perquè ja les has apreses, i tots podem entendre què significa això. Però l’exposició pot ser molt més. L’exposició no és necessàriament la institució; l’exposició és un desig de contacte, de replantejament i per això m’interessa entendre que podem fer més coses i presentar-les d’altres maneres. Quina és la darrera vegada que vàreu visitar una exposició que tenia música?, per exemple. O l’olor, quines exposicions tenen olor? Són els sentits, com ens relacionem amb allò que ens envolta. Crec que hi ha moltes coses que podem treballar per entendre que en art tot és possible.

Fèlix González Torres deia: “Necessit l’espectador, necessit la interacció del públic. Sense públic aquestes obres no són res”.

El que és fantàstic de Fèlix és que, per a ell, el públic té nom i cognoms. Treballa pensant en una persona, el seu públic. Hi ha una relació emocional, aconsegueix fer aquest salt des del “vull parlar amb tu”, i tots ens hi podem sentir interpel·lats. Crec que els artistes han de pensar sempre en qui hi ha a l’altra banda, perquè, si no, estan cridant en un desert. És important tenir present que és un diàleg, i per això necessites interlocutors, certa fragilitat, assumir que el teu paper no és el dominant, sinó que has d’estar en contacte amb altres. No hem de pensar que la gent no ho entendrà, és una qüestió de confiança i respecte. També hem estat entrenats per al contrari: visites un museu i saps que no se t’està respectant perquè tu no ets ningú, no es pressuposa que tens una capacitat de pensar i, a més, has de vigilar perquè ets un perill, per tant, han de posar un sistema de seguretat, hi ha un dirigisme per part de la institució i que parteix de la idea que el visitant és un problema i que no té capacitat per establir un diàleg.

Quan entram a una exposició veim que de vegades els fulls de sala tenen una disposició predeterminada i el text del comissari, el to habitual d’una exposició. Ens hem acomodat a un llenguatge i a una definició concreta del discurs?

Sí, exacte. Hem com assumit unes formes, un full de sala és un full de sala i ocupa tant i té tants paràgrafs i s’escriu d’aquesta manera. Hi ha més opcions, i sempre m’ho record a mi mateix. El que passa és que pensem que les coses s’han de fer d’una manera específica perquè és la que hem vist, però ningú diu que un full de sala s’hagi d’escriure així, ningú diu que hi hagi d’haver un full de sala; hi ha altres maneres de comunicar, d’escriure i treballar, potser és una falta de temps i una dinàmica. Hi ha una paradoxa en tot això, de com volem treballar des de la singularitat, però al mateix temps amb un sistema homogeni. Potser és per una desconfiança en nosaltres mateixos. Serem capaços? És més fàcil explicar les coses amb el rigor i la seguretat que no amb la fragilitat i el dubte.

Junts, avui dia, tots els museus del món serien incapaços d’exercir com a contenidors per la quantitat d’imatges que es generen, sembla com si la mateixa imatge no volgués ser observada. Pensau que l’obra d’art ja no aspira a romandre en el temps?

És un moment de canvi. Ens havíem acostumat a rebre molts inputs d’informació visual, però hi ha un canvi des del moment que començam tots a ser generadors d’imatge, i no una, sinó imatges constants en diferents canals. Això ens afecta perquè les estructures que hem definit en l’art es basen en el contrari, en la selecció i la permanència, i resulta que l’ús que es fa de la imatge és la multiplicació i la velocitat. Hem de fer que els museus siguin velocitat?, multiplicació? És un gran dubte, perquè al mateix temps necessitarem entendre l’escriptura de la història. Necessitarem eines que siguin capaces de llegir-la i no estic tan segur que la institució tradicional pugui llegir-la. Tot és ràpid i els sistemes i les eines que té la institució no ho són. Com podem legitimar coses que van massa ràpid? Ens estam equivocant? Pot resultar interessant, perquè llavors vol dir que escrivim una història que no és perfecta, i es converteix en un element certament apassionant.

Sereu el curador de Momentum 2019, la biennal que fa dues dècades es creà a Noruega, en la qual voleu revisar la història des d’un punt de vista emocional...

Momentum ha investigat durant tot el seu temps de vida la idea de la identitat nòrdica. Va ser a la desena edició quan va semblar important fer aquesta pausa i revisar què havia passat en aquells moments, però des d’aquest punt de vista emocional, perquè crec que és una possibilitat d’escriptura de la història. Les emocions, quan hem escrit la història, han estat vinculades a una idea de fragilitat de la identitat, però resulta que al mateix temps en l’art això és cabdal. M’interessa pensar si es poden recuperar moments emocionals o no. Té sentit tornar a una cosa que va passar fa quinze anys? Com incloure-ho en el present? Un 30% serà recuperació històrica i un 70%, possibilitat de diàleg amb la producció.

Us han nomenat director del centre d’art Index d’Estocolm. Quines línies de treball us agradaria poder dur a terme?

Les línies de treball estan vinculades amb el que és la institució. Parlarem de la reestructura de la història, de la performativitat en la identitat i del llenguatge cap a l’emoció. Són tres eixos als quals torn constantment. Obsessions personals, però per a mi són tres sistemes per entendre i treballar el món. Assumirem un funcionament editorial. Això vol dir que treballes una sèrie d’ítems que algun dia es publicaran. Crec que és important per a una institució la concepció d’un programa que té clar des d’un principi que es generarà una sèrie d’elements paral·lels. Les imatges ara són metadada, imatge i contingut, i crec que és clau des del canvi institucional treballar-ho. Index també és un desig d’investigació per convidar artistes o altres persones, no a fer exposicions, simplement a pensar.

Marina Garcés al seu llibre Nova il·lustració radical parla de la condició pòstuma, un temps per a la societat contemporània en el qual en lloc de demanar-nos ‘cap on’, la pregunta que ens feim és ‘fins quan’. Teniu la sensació que això es respira al món de l’art?

Marina Garcés és brillant en aquesta anàlisi perquè marca una temporalitat. El ‘fins quan’, en l’art també passa, s’està acabant un model. Fins quan tindrem una estructura pública en l’entorn de l’art?, fins quan consentirem que el mercat ho domini tot? Hi ha un model que s’aproxima que és mercat únic i això elimina un tant per cent altíssim de la producció artística perquè hi ha coses que no necessàriament s’han de vendre. Pot ser que, en comptes de museus, tinguem grans galeries comercials. Si fins ara hi havia un sistema simbiòtic en el qual els museus eren els posseïdors de legitimació, això s’acaba perquè les galeries poden prescindir del sistema institucional i anar al seu propi sistema de legitimació. Qui hi perd amb això? Nosaltres, la societat, perquè resulta que no hi tens cap paper, i això és extremament perillós, però, com a possibilitat, és sobre la taula.

Llegint la vostra novel·la Contarlo todo sin saber cómo podem fer un recorregut que, a través d’una història fictícia, ens porta a recórrer una exposició. Trobau a faltar en la literatura i el cinema aquesta mena de relats?

Una novel·la és una eina fantàstica de comunicació per assolir una estructura narrativa en la qual hi pot ser l’art. Hi ha tradició en la literatura nord-americana, personatges que visiten exposicions, en l’espanyola no tanta, però sí que hi trobem exemples. És interessant que hi hagi escriptores nord-americanes treballant en la dicotomia art i literatura, escriptores que entenen que l’art és una possibilitat emocional, com Chris Kraus, Siri Hustvedt i Kathy Acker, però sí que és veritat que la imatge tradicional de l’art al cinema o a la televisió és molt menor. Encara que hi ha tradicions que sí que m’agraden, amb això som bastant obsessiu (riu), sí que m’agrada col·leccionar exposicions en cinema i veure les interaccions en la realitat.

Per acabar, quan podrem llegir el vostre proper llibre?

Uf! [riu], no ho sé. Hi ha un llibre que està escrit i em feia molta il·lusió, una sèrie de novel·les per a gent jove, perquè no hi ha literatura parlant d’art en aquest context. Llavors, amb una sèrie de persones, artistes i comissaris vàrem decidir escriure i parlar d’art i de feminisme. Està fet, però falta el canal de distribució. No sé si sortirà mai, però està escrit.