Martin Scorsese: “Robert De Niro és l'únic que sap d'on vinc”

BarcelonaA principis del segle XX, a Oklahoma, l'atzar i el petroli van convertir els membres de la tribu osage en la comunitat més rica dels Estats Units. Tanmateix, la història dels osage no és feliç, sinó de dolor i traïció; bàsicament, la història de l'abusiva relació de la societat nord-americana amb els habitants originaris de la seva terra. A Los asesinos de la luna, Martin Scorsese examina els crims que es van produir fa un segle a la comunitat osage, sobretot en el si d'una família. I tot i que va estar a punt de ser-ho, la pel·lícula no és un thriller criminal, sinó un melodrama profund i complex sobre la crueltat i les contradiccions de l'ésser humà, exemplificades en la naturalesa tòxica i –fins a cert punt– sincera de l'amor que un home còmplice dels crims (Leonardo DiCaprio) professa per una dona de la família de les víctimes (Lily Gladstone). La pel·lícula es va presentar al maig al Festival de Canes i aquest divendres s'estrena als cinemes. Tot i que Apple TV+ n'és la productora, encara no hi ha data per a l'arribada del film a la plataforma.

“Vaig estar un any i mig adaptant el llibre de David Grann sobre els crims, que és excel·lent, però que té com a subtítol El naixement de l'FBI, i sentia que la història dels osage quedava diluïda en la de l'FBI”, explica Scorsese durant una trobada virtual amb la premsa. La clau per enfocar l'adaptació va arribar, diu, en una trobada amb els membres actuals de la tribu. “Es van mostrar cauts i jo els vaig explicar que no volia caure en el clixé i retratar els indis només com a víctimes, borratxos i altres tòpics... I em vaig adonar que aquesta història no formava part del seu passat, sinó del seu present: els descendents dels protagonistes són vius, només hi ha una generació de diferència. I em van fer entendre que molts dels blancs de la regió eren bons amics de les famílies, en particular Bill Hale, el prohom local que va planificar els crims. Era un bon amic, tothom se l'estimava i, així i tot, els va matar”.

Un testimoni que va resultar clau per a Scorsese va ser el de Margie Burkhart, descendent d'Ernest Burkhart, el personatge que interpreta DiCaprio. “Em va dir que havia d'entendre que l'Ernest s'estimava la Molly, i que la Molly s'estimava l'Ernest, i que era una història d'amor”, recorda Scorsese, que es confessa fascinat pel que hi ha “en nosaltres com a éssers humans que ens permet compartimentar les coses d'aquesta manera”. Juntament amb DiCaprio, doncs, van decidir capgirar del tot l'adaptació del llibre i explicar la història a través del personatge de Burkhart. “El Leo va decidir interpretar l'Ernest i no l'agent de l'FBI que investiga el cas i vam reescriure el guió per explicar la història des de dins, no des de fora –diu Scorsese–. Ja no es tractava d'esbrinar qui ho va fer, sinó qui no ho va fer. És una història de complicitat silenciosa, de pecat per omissió”.

Reunió al cim amb De Niro i DiCaprio

La dimensió d'esdeveniment que té cada estrena de Martin Scorsese, pràcticament l'últim gran cineasta nord-americà en actiu del New Hollywood, es veu multiplicada a Los asesinos de la luna per la reunió del director amb els seus dos actors fetitxe, Leonardo DiCaprio i Robert De Niro, que interpreta Bill Hale. “De Niro i jo ens coneixem des d'adolescents, ell és l'únic que sap d'on vinc i qui és la meva gent –diu el director–. Alguns encara són vius, i ell els coneix, i jo conec els seus amics, els vells amics. Vam posar a prova la nostra relació als 70, quan vam provar tot de coses, i vam descobrir que confiàvem l'un en l'altre. Al final, tot va de confiança i d'amor. I no és poca cosa”.

A principis dels 90, De Niro va parlar a Scorsese d'un actor amb qui havia treballat en el drama La vida d'aquest noi. “Algun dia hauries de treballar amb aquest noi”, va dir l'actor a Scorsese, sense donar-li més importància. “Però amb De Niro un comentari així no és casual –diu Scorsese–. No sol dir coses així ni sol fer recomanacions”. Quan DiCaprio ja havia fet Titanic, Scorsese hi va treballar a Gangs of New York. “La pel·lícula es va poder fer gràcies a ell, de fet –recorda el director–. Vaig descobrir que el Leo volia explorar el mateix territori que jo i vam començar a construir una relació. Quan fèiem L'aviador, sobretot al final, hi havia en ell una maduresa que ens va fer connectar. I em va encantar fer El llop de Wall Street amb el Leo per totes les grans idees que va aportar a la pel·lícula. La cosa anava així: jo l'empenyia una mica, ell m'empenyia a mi, jo l'empenyia una mica més i, de sobte, tot era una bogeria”.

Di Caprio i Scorsese es porten 32 anys de diferència, però el director assegura que tenen “una sensibilitat molt semblant”. I posa com a exemple els discos d'Ella Fitzgerald que DiCaprio li fa escoltar o com, l'any passat, l'actor va trucar-li per preguntar-li –ni més ni menys que a Scorsese, un dels directors nord-americans més cinèfils– si havia vist la pel·lícula Contes de Tòquio, de Yasuhiro Ozu. “Em va dir que havia vist a Criterion un d'aquells clàssics japonesos i que li havia semblat increïble –explica el director–. Jo, a principis dels 70, vaig trigar un parell d'anys a apreciar-la, no entenia l'estil d'Ozu perquè estàvem molt intoxicats per Orson Welles. Però el Leo el va entendre des del primer moment. És una persona molt oberta de ment i amb una gran curiositat per la gent i per altres cultures”.

Tot i el desplegament actoral de De Niro i, sobretot, d'un DiCaprio monumental, la revelació interpretativa de Los asesinos de la luna és, sens dubte, la serena humanitat de Lily Gladstone. “Em va impressionar la seva presència, la intel·ligència i emoció que perceps en ella a través de la mirada –explica Scorsese– I també el seu activisme, que ressona d'alguna manera en la interpretació. De fet, ens va ajudar a explicar la història de les dones osage i sempre revisàvem amb ella les escenes: en vam corregir algunes i en vam afegir d'altres”. El director també destaca una escena del film, quan DiCaprio intenta guanyar-se la confiança de Gladstone en un viatge amb taxi i ella li parla en osage fins que ell li respon: “Bé, no sé què has dit, però deu ser bandarra encantador en indi”. “Va ser una improvisació de tots dos i la rialla de la Lilly és real –recorda Scorsese–. I va ser el moment en què vam sentir que havíem trobat la connexió entre els dos personatges”.