L’última pel·lícula rodada per l'actor Gaspard Ulliel abans de morir és la història d'un comiat colpidor

Què és un cos malalt? Com observar-la, aproximar-s’hi i entendre les emocions de la persona que pateix una malaltia irreversible? La societat actual encara no ha trobat la manera de mirar de cara la malaltia i la mort, i ni tan sols el cinema, tan procliu a exhibir la violència, ha aconseguit superar aquest tabú amb prou maduresa. No és el cas de Más que nunca, on la directora alemanya Emily Atef planteja aquestes qüestions durant els primers compassos de la pel·lícula: l'Hélène (Vicky Krieps) s’està provant roba, però no es reconeix en el mirall; se sent incòmoda i, de seguida, intuïm que el seu cos serà una força narrativa disruptiva.

Más que nunca és la història d’una parella afectada per la malaltia. L'Hélène pateix una estranya fibrosi pulmonar que l'està consumint i mentre ella intenta assumir que es mor, el Matthieu, la seva parella, interpretat per un punyent Gaspard Ulliel en la seva última pel·lícula, s’aferra a les esperances d’una ciència mèdica que aspira a allargar-li la vida. ¿Com parlar d’aquest conflicte tan decisiu i resoldre la distància emocional entre ells?

Atef modula el seu melodrama romàntic a partir d’aquests interrogants i d’un viatge cap als confins del món, on la soledat forma part d’un paisatge monumental. Després de consultar a internet “què fer quan t’estàs morint” i acabar en el web d’un noruec malalt de càncer, la protagonista viatja cap a Noruega per conèixer els fiords i a si mateixa. És en aquest entorn salvatge on la visualització de la malaltia ocupa un segon espai en la pel·lícula, diluïda en el procés d’autoconeixement de l’Hélène. Potser aquest arc dramàtic deixa moltes preguntes sense respondre, però Atef aconsegueix imprimir una profunditat poètica a la separació d’aquests amants i a un últim alè compartit, delicat i colpidor.