Massa fred per emocionar

El món seria diferent per als més desafortunats sense les organitzacions humanitàries que assisteixen les poblacions afectades per guerres i desastres naturals. Com viuen personalment els treballadors d’aquestes organitzacions la confrontació amb els drames als quals s’enfronten als llocs de destinació? Per saber-ho, el director Tiago Rodrigues va entrevistar un seguit de membres d’aquestes entitats amb la idea de bolcar les seves històries i vivències a Dans la mesure de l'impossible. L'espectacle es va estrenar el 2022 en una producció de la Comédie de Ginebra, poc abans que Rodrigues fos nomenat director del Festival d’Avinyó.

Hi ha, però, una diferència notable entre el que van viure i el com ho van viure. Una cosa són els fets i les situacions a les quals s’enfronten, i l’altra, com les enfronten. Sobretot, com afecta personalment i el seu entorn el viatge entre el que el director anomena el possible (l’entorn geogràfic i humà del confortable nord, d’on provenen la majoria dels cooperants) i l’impossible (el món real al qual es desplacen per ajudar). L’objectiu declarat de Rodríguez era aprofundir en els cooperants, justament per conèixer millor el què i el perquè del seu compromís. Però molt em sembla que la proposta gravita bàsicament en un encadenat de relats de situacions compromeses al llarg de dues hores en les veus de dues actrius i dos actors. Uns relats que, a la fi, no ens deixen veure gran cosa de qui són aquests homes i aquestes dones que es bolquen per ajudar els desafavorits de països llunyans.

Són relats certament colpidors en el seu contingut però menys en el recitat, que es fa des del fred distanciament que mana en el teatre europeu d’última fornada, tot fugint de les emocions o destil·lant-les. Òbviament, la proposta se serveix molt ben embolicada: un espai escènic que evoca una gran tenda de campanya que els intèrprets van aixecant, un lluminós disseny de llums atmosfèric i la sonora contribució d’un excel·lent bateria en directe per puntuar els clímaxs (Gabriel Ferrandini). Molt diferent, doncs, d’aquell Mitleid (Compassió) que Milo Rau va presentar a Temporada Alta el 2016 amb l'esfereïdor testimoni d’una membre d’una ONG que treballava a Burundi.