Massa retard, massa pressa
La Segona República espanyola va ser un intent, il·lusori, de superar el retard de dos segles en un temps rècord. Les bones intencions inicials van topar amb la intransigència dels uns i la impaciència dels altres. Catalunya, un baluard del nou règim, va patir durament les conseqüències del seu fracàs.
BarcelonaTotes les revolucions suposen l’acceleració del temps històric. I per això molts canvis polítics sense bon timing han fracassat, o han acabat causant una reacció. A Espanya, es va pretendre que la Segona República expiés, a tota velocitat, dos segles de retards i fracassos de l’Espanya borbònica. Dos segles en què Espanya havia perdut el tren d’Europa i de la modernitat. Qualsevol règim polític ho hauria tingut molt difícil per començar a caminar amb una motxilla tan pesant. Només se n’hauria sortit amb una base social àmplia i cohesionada, compromesa amb un programa de canvis en profunditat. I això, a l’Espanya del 1931, amb forts contrastos socials i territorials, era demanar molt.
L’entusiasme inicial
I això que l’adveniment del nou règim, el 14 d’abril del 1931, va ser un esclat d’alegria popular, una festa a la qual es va afegir Alfons XIII marxant cap a l’exili sense ni tan sols plantejar-se la possibilitat de resistir. L’onada popular va unir les classes mitjanes urbanes, reformistes, i el proletariat que veia en el nou règim un marc més favorable a les seves aspiracions revolucionàries. La República va néixer a les ciutats, lluny de l’influx dels cacics i els mossens. Però l’Espanya del 1931 era un país amb un fort component rural i al camp les diferències de classe eren un gran obstacle per a una democràcia gradualista: els terratinents i els jornalers s'odiaven entre ells i si els uns miraven el nou règim amb por, els altres ho feien amb impaciència.
Catalunya va ser el baluard indiscutible del nou règim. Havia encapçalat les reivindicacions progressistes i federalistes durant dècades. Era “la fàbrica d’Espanya”. La cosmopolita Barcelona tenia més habitants que Madrid. La dreta regionalista era retrògrada, però més il·lustrada que l’espanyola, i les esquerres dominants eren interclassistes i nacionalistes. Però la fractura social, després de dècades de febre d’or, explotació i pistolerisme, amenaçava la cohesió del país.
La classe obrera catalana, la més nombrosa i combativa de l’Estat, estava dominada per l’anarquisme, enemic de tot govern, déu o pàtria. Però el 1931, els obrers van anar a votar República i van ajornar la seva pròpia agenda de classe per afegir-se al clam entusiasta dels carrers. “Quan arribi la nostra revolució, no serà tan alegre”, va escriure Andreu Nin de manera profètica. Però el 14 d’abril, l’home del moment no era un marxista, sinó un exmilitar convers al nacionalisme radical: Francesc Macià. Després de la sorprenent victòria del seu nou partit -ERC-, quan va arribar el moment es va autoproclamar president d’una República Catalana “integrada en una Federació Ibèrica”, però el temor de quedar-se tenallat entre Madrid i la CNT el va fer cedir davant els ministres del nou règim i al cap de tres dies va convertir la seva república en la Generalitat, amb la promesa d’una autonomia àmplia que es va complir a mitges.
La Segona República va tenir una lluna de mel curta: el mes de maig van cremar diverses esglésies de Madrid i el govern de Manuel Azaña es va acostumar a viure amb l’ai al cor. La llista de deures pendents era inacabable: calia sostreure l’escola de l’Església i alfabetitzar tota una generació; abordar el terrible problema de la propietat agrària; concedir a Catalunya un grau suficient d’autonomia sense despertar el monstre -mai adormit del tot- de l’anticatalanisme; millorar la protecció social i les condicions de vida dels treballadors; apartar l’exèrcit de l’intervencionisme. Era un programa per a una dècada, o potser més. Però de seguida que es va posar a la feina, el govern de la coalició republicana i socialista es va trobar entre dos focs. Els primers passos, tímids, de la reforma agrària van impacientar els jornalers i van indignar els propietaris: l’exèrcit va començar a conspirar de seguida i el 1932 ja va intentar un putsch fracassat. Es va fer un gran esforç per construir escoles i biblioteques, però l’aposta per la cultura laica va indignar els catòlics.
Tensant la corda
Les masses obreres, escarmentades per dècades de repressió, van aprofitar l’escletxa de llibertat per tensar la corda amb vagues i intents de revolta. Ni les reformes del ministre socialista Largo Caballero van aturar la conflictivitat. Els sindicats tenien agenda pròpia: com abans es produís l’enfrontament amb les forces reaccionàries, abans arribaria la revolució. La República era tan sols una etapa pont que calia superar. Una part del PSOE subscrivia aquest full de ruta. Mentrestant, un cop superat el xoc inicial del 1931, les dretes catòliques recollien el malestar dels sectors tradicionalistes, miraven de cua d’ull Itàlia i Alemanya i es preparaven per reconquerir el poder.
Els vents de la història bufaven cap al conflicte i no cap a la concertació. La part més radical del PSOE pressionava per deixar de donar suport al “burgès” Azaña, que també es veia fustigat per l’opinió pública catòlica. Després d’un greu incident d’ordre públic contra militants anarquistes, el president de la República, un catòlic de centre, va dissoldre les Corts i en les eleccions del 1933 es va imposar una coalició de centredreta. L’abstenció promoguda per l’anarquisme hi va tenir molt a veure.
A Catalunya, l’avi Macià va morir el dia de Nadal del 1933. La Generalitat havia retornat el català a la vida oficial, havia començat a impulsar polítiques progressistes en els àmbits social i educatiu i ja controlava l’ordre públic. Però els traspassos de competències i recursos es feien esperar. Això no va impedir que la Lliga de Francesc Cambó guanyés les eleccions del 1933. Però ERC continuava dominant el Parlament i els principals ajuntaments. El nou president, Lluís Companys, va esdevenir l’únic governant supervivent de l’esperit del 14 d’abril. Companys va fer aprovar una reforma agrària moderada, la llei de contractes de conreu, que els propietaris catalans van rebre amb fúria i indignació. La Lliga va impugnar la llei, que va ser anul·lada pel govern espanyol. L’esperit transformador de l’autonomia catalana quedava en entredit. Mentrestant, a Espanya, el govern de centredreta esborrava gairebé tot rastre de les tímides reformes del bienni anterior. Els republicans moderats es veien arrossegats per socialistes i comunistes, que conspiraven per defensar l’autèntic esperit de la República. L’aventura iniciada el 14 d’abril del 1931 es precipitava cap a l’abisme.
L’octubre del 1934 hi va haver vaga general, revolta minaire a Astúries i un intent fracassat de Companys de proclamar l’Estat català dins una nova república federal. El govern va suspendre l’autonomia catalana, va reprimir durament els miners i es va sentir legitimat per radicalitzar el programa. Les dretes catòliques van adoptar cada cop més actituds de menyspreu cap a la república democràtica i miraven amb enveja com Alemanya avançava cap al feixisme. De retruc, aquesta deriva de les dretes va fer que les esquerres s’unissin en un front únic per recuperar el poder en unes noves eleccions convocades el febrer del 1936.
L’enfrontament inevitable
Azaña tornava al govern en un clima infernal. Intentar reprendre la benintencionada agenda reformista del 1931 semblava una quimera. Espanya es veia sotmesa per l’esperit del passat –els fracassos i la descomposició social heretats del segle XIX– i les nuvolades del futur, que anticipaven l’enfrontament inevitable, a escala mundial, entre dues ideologies autoritàries: el feixisme i el comunisme. Una classe mitjana d’estil europeu hauria pogut temperar el conflicte. Però a Espanya la polarització (social, religiosa) era massa aguda i, a més, el tradicional intervencionisme dels militars feia preveure una catàstrofe.
I a Catalunya? Mentre la CNT es preparava per al pitjor escenari, Companys tornava a la presidència de la Generalitat amb un to moderat i fins i tot conciliador. Les seves cartes amb Gaziel, director de La Vanguardia i enemic de tot radicalisme, denoten que el president volia afermar la unitat interna del país davant els presagis de conflicte a Espanya. Però va fer tard. Quan el 19 de juliol l’exèrcit va sortir al carrer i les milícies anarquistes es van apoderar dels arsenals, el castell de cartes del catalanisme democràtic i republicà va caure en un obrir i tancar d’ulls.
La República va continuar existint en temps de guerra, però ja és una altra història. El règim inaugurat el 1931, que havia dotat Espanya d’una Constitució avançada, atorgat el vot a les dones, construït més escoles que ningú, iniciat un tímid reconeixement de la pluralitat nacional, amorosit les desigualtats socials i limitat (infructuosament) l’intervencionisme militar, havia passat a millor vida, afeblit per les vacil·lacions de la minoria il·lustrada que en portava les regnes i escanyat per la impaciència dels uns i la intransigència dels altres.