La coproducció catalana 'Matadero' porta la violència brutal de la lluita de classes al Festival de Locarno

LocarnoObra fundacional de la literatura argentina, a El matadero l'escriptor Esteban Echeverría (1805-1851) plasmava la violència del govern de Juan Manuel de Rosas a mitjans del segle XIX a través de la descripció meticulosa i brutal del degollament de mig centenar de vedells en un escorxador davant d'una multitud que, embriagada per l'orgia de sang i fetge, acaba esventrant també un jove d'ideologia contrària que passa per allà. A Matadero, el seu primer llargmetratge en solitari presentat aquest dimecres al Festival de Locarno, l'argentí establert a Barcelona Santiago Fillol parteix del conte d'Echeverría, però el trasllada a un altre context històric: l'Argentina del 1974, quan ja està en marxa la maquinària de repressió assassina contra els militants d'esquerra que aplanarà el terreny a la imminent dictadura.

Matadero, tanmateix, arrenca amb un pròleg en temps present per generar un marc narratiu propi de les llegendes. En una sala de cinema està a punt de projectar-se per primer cop una pel·lícula maleïda perquè la seva filmació va suposar la mort de diferents participants. El seu director, Jared Reed, un cineasta nord-americà de sèrie B de culte, espera que l'audiència sàpiga veure en aquelles imatges alguna cosa més que morts... El flashback que seguidament ens trasllada al rodatge del film en qüestió es desplega carregat del suspens d'anticipar que alguna cosa terrible tindrà lloc en la història. Ara ens trobem en l'Argentina dels anys setanta, on el Jared (Julio Perillán) vol tirar endavant una adaptació d'El matadero en què la lluita de classes esclata de la manera més salvatge. La trama se situarà en una finca del segle XIX on els treballadors es rebel·len contra els patrons, els escorxen com al bestiar i, es rumoreja, se'ls arriben a menjar. El Jared compta com a assistent amb una alumna seva argentina (Malena Villa) que també exerceix de veu narradora. En l'elenc del film dins del film es barregen un grup d'estudiants de l'esquerra radical que posen en escena teatre agit-prop per a la classe obrera i els treballadors de l'escorxador local. Els joves encarnaran els burgesos, i els matancers, els obrers revoltats. Però el rodatge es comença a complicar. El productor els abandona ben aviat. Els estudiants revolucionaris no estan d'acord amb el missatge polític del film. Un dels treballadors de l'escorxador posa en evidència el tracte classista que se'ls atorga en el set. I un dia, les autoritats polítiques criden el Jared a Buenos Aires...

Santi Fillol va debutar com a director amb Ich bin Enric Marco (2009), un documental cofirmat amb Lucas Vermal que acompanyava el falsari president de l'Amical Mauthausen a la recerca per Alemanya de la seva memòria personal. Després d'haver exercit també com a guionista de Mimosas (2016) i O que arde (2019) d'Oliver Laxe, aquest argentí establert fa anys a Barcelona presenta el seu primer llarg en solitari, un thriller polític de múltiples capes sobre la (im)possibilitat de la revolució, l'exercici de la violència política, la repressió estatal i els límits de la representació artística de tot plegat. El director opta per un exercici metacinematogràfic, una pel·lícula sobre el rodatge d'una pel·lícula que es desenvolupa amb la intensitat d'un thriller.

A Matadero es plantegen les moltes tensions i contradiccions que comporta des de la lluita revolucionària a la producció d'un film. La figura del director Jared, contemplat des del punt de vista de la seva assistent, s'assimila a la d'un líder revolucionari que condueix el seu equip a l'objectiu d'aconseguir un ideal que transcendirà en el temps, amb tota la capacitat de manipulació que això comporta. Els joves militants d'esquerra mantenen la distància de classe amb el subproletariat a qui a priori volen salvar. Un dels treballadors de l'escorxador recorda que l'obrer subversiu ha de generar incomoditat i no pas compassió o simpatia... I el film juga constantment amb el suspens al voltant de l'imminent esclat de violència en algun dels nivells de ficció i de com se'ns mostrarà. Amb una solidesa i una complexitat poc habitual per a una primera ficció en solitari, Santiago Fillol aconsegueix una pel·lícula que combina la dialèctica política, la reflexió cinematogràfica i la tensió d'un thriller d'època.