Mataró i Gallego. Gallego i Mataró

Escriure una peça de teatre a quatre mans no és senzill, però no és menys cert que també pot ser divertit o fins i tot molt divertit. Si hagués d’opinar sobre com s’ho han passat Rafel Gallego i David Mataró escrivint Taula italiana, un cop vist el resultat final no en tinc gens ni mica de dubte. Dirigida per Sergio Baos, la protagonitzen Aina Frau, Esperança Font, Alba Flor i Ann Perelló. La peça, sorgida de la prou vegades demostrada creativitat d’aquesta estranya parella, sempre i fins ara per separat, i sense notícies que es repeteixi l’aventura, és com un còctel amb molts ingredients, tan coneguts que no són gaire difícils d’identificar. Ben segur que hi podem veure trets de Què se n’ha fet de Baby Jane, pinzellades de Tot sobre Eva i alguns gags que podrien haver signat Oliver i Hardy. La història: Dues dives barallades a mort es retroben a la força i en estranyes circumstàncies, provocades per un maquiavèl·lic personatge el·líptic. Fins aquí puc llegir, per a no desvelar res de la trama ni per descomptat donar pistes sobre la sorpresa final, que hi és, tot just després de tot un seguit de diàlegs corrosius, impertinents, sarcàstics i moltes coses més, però sobretot divertits, entre Frau i Font. Són, amb diferència, els millors ingredients de la funció, perfectament especiats gràcies a la superba interpretació de les dues immenses protagonistes. No ho són tant ni per aproximació les joves Alba Flor i Ann Perelló, que representen la creu del talent de les veteranes que el seu dia foren estrelles.

Una circumstància que fa que la funció pateixi en algun moment l’exagerat contrast entre les dues parelles. Està clar que hi ha d’haver diferència tant entre el fet generacional com entre les habilitats interpretatives d’unes i altres, però succeeix que és com si veiéssim dues obres diferents al mateix temps i sobre el mateix escenari, amb el seu corresponent decalatge. Una d’elles és una història amb moltes lectures i un rerefons sociològic amb molta ronya per gratar, que transcorr dins els cànons més clàssics i mesurats. En canvi, la que protagonitzen les dues joves està massa pròxima a la caricatura i amb traç gruixut. Això no és ni bo ni dolent, però en qualsevol cas, els dos estils són antagònics, si més no, incompatibles. Com no pot ser d’altra manera, la col·lisió està assegurada, i clar, xoquen frontalment, fins al punt que resulta inversemblant el perquè de dues tonalitats tan dissonants. És tan sols un petit problema de modulació. O rebaixar la caricatura o caricaturitzar el gran combat que protagonitzen Frau i Font. M’inclino per la primera.