'La maternal': ser mare quan encara ets una nena

En la millor seqüència de La maternal, diverses integrants del centre d'acollida que dona nom a la pel·lícula es presenten a la protagonista acabada d'arribar, la Carla (quin debut com a actriu, el de la Carla Quílez!). Perquè no se senti estranya, cadascuna explica la seva experiència: com han esdevingut mares adolescents i sense xarxa familiar. Cada història és diferent i donaria per a més d'una pel·lícula. Ens trobem davant d'un grup d'actrius no professionals que s'encarnen en la majoria dels casos a elles mateixes, i l'escena combina l'autenticitat d'una narració arrelada en l'experiència real amb la convicció que transmet una seqüència perfectament dirigida. Aquesta conversa en grup també marca en part el to del film. Pel que fa al retrat de la institució, La maternal es distancia tant del cinema britànic social que denuncia la inoperància del sistema com del cinema francès que exalta els òrgans de l'estat salvadors de les ciutadanes desemparades.

Lluny tant de la visió pessimista com de la paternalista, la directora Pilar Palomero mostra la importància del suport mutu entre les noies de la residència com un element tan important per protegir la Carla com la feina impecable dels professionals del centre. Amb aquest retrat de grup com a ric paisatge de fons, La maternal se centra en l'evolució de la Carla, que encara no ha deixat de ser nena i està a punt de convertir-se en mare. Com ja va dur a terme a Las niñas, Palomero s'enganxa amb la càmera al personatge per plasmar aquesta experiència des de dins com poques vegades havíem vist al cinema. La directora combina la comprensió per l'adolescent sobrepassada que només voldria sortir de festa i l'admiració per la jove que assumeix una responsabilitat brutal. La maternal també inclou la història de reconciliació entre una mare igualment precoç (Àngela Cervantes) i la filla que en repeteix els passos. Un altre punt de connexió amb Las niñas, i també la part del film més previsible.