La maternitat adolescent de Pilar Palomero commou Sant Sebastià

Enviat especial a Sant SebastiàLa Pilar Palomero de Las niñas s'ha fet gran. La directora del debut que va triomfar per sorpresa als Goya i als Gaudí l'any 2021 ha fet un salt endavant amb la seva nova pel·lícula, La maternal, un treball més complex i madur que ha emocionat el públic del Festival de Sant Sebastià amb el seu retrat d'una adolescent embarassada ple d'empatia i veritat. Hi ha en Palomero un gran amor pels personatges i sobretot un respecte que fuig del paternalisme i la condescendència de cert cinema social. La maternal mira de cara la complexitat i les contradiccions de les seves mares, acompanyant-les en la ràbia, el dolor i l'alegria, plorant amb elles i sortint a ballar quan sona Estopa, que la vida també pot ser una festa.

La protagonista és la Carla (Carla Quílez), una adolescent de 14 anys amb cos i rostre de 12 i una ràbia contra el món que no té edat. El destinatari de la ràbia pot ser un apartament que destrossa sense motiu, els nois amb qui juga a futbol o, sobretot, el cap de trons de la seva mare, amb qui viu en un restaurant de carretera d'un poble aragonès. El seu costat més tendre, la Carla el reserva per al seu millor amic, l'Efraín, company de jocs i trapelleries que ja han deixat de ser innocents. Un embaràs descobert massa tard obliga la Carla a deixar el món que ha conegut sempre i traslladar-se a un centre per a mares adolescents de Barcelona, on aprendrà a tenir cura del seu fill, però també de si mateixa.

Palomero es va acostar a la història de La maternal a poc a poc. Primer la productora Valérie Delpierre va suggerir-li el tema a partir del cas d'una mare de 12 anys, i una Palomero encara resistent va visitar un centre com el de la pel·lícula. Però va ser quan va parlar amb algunes de les noies que hi havien estat que va decidir fer la pel·lícula. “Em van fascinar les seves històries, sobretot el fet d'haver sigut mares i adolescents alhora –explica Palomero a l'ARA–. És una situació antagònica, perquè l'adolescència és mirar cap endins i la maternitat és donar i tenir cura d'un altre”. Tant la van fascinar que la majoria d'aquestes noies apareixen a la pel·lícula interpretant les altres mares que es troba la Carla al centre. I en una de les seqüències de la pel·lícula expliquen les seves històries reals: “El seu entorn les ha jutjat molt i elles tenen la necessitat d'explicar-se i demostrar que són bones mares. El rodatge d'aquesta escena va ser impressionant. Al Julián [Elizalde, director de fotografia] se li va ocórrer que jo també em posés davant la càmera a explicar alguna cosa personal i ho vaig fer, em vaig obrir molt i va ser molt emocionant”.

Una mare de rostre infantil i cos menut

La directora va construir el personatge de la Carla a partir dels relats que van explicar-li les noies del centre, sobretot el de la Maria, que no poder participar en la pel·lícula perquè tenia un embaràs de risc. A l'actriu que la interpreta, Carla Quílez, de 14 anys, la van trobar per Instagram, on penjava els seus vídeos ballant reggaeton. “La Carla és brutal, pur nervi, i té aquesta capacitat de nena adulta quan es posa a ballar que té molt a veure amb el personatge, que també pot ser molt nena i molt gran”, diu Palomero. El seu rostre infantil i el seu cos menut també eren claus per a la directora. “No volia donar peu a aquella falsa tranquil·litat que pot sentir l'espectador si el personatge es veia pràcticament com una dona –diu–. És dolorós veure una nena embarassada, a mi de vegades em feia mal veure la Carla quan li posàvem la panxa falsa, però d'això va la pel·lícula. La majoria de mares adolescents tenen 16 o 17 anys, però també n'hi ha de 12 o 13, i fins i tot de més petites”. Palomero té molt present el rebuig al tema de la pel·lícula que va notar les primeres vegades que ho va comentar. “Allò em va fer tenir més ganes de rodar la pel·lícula –diu–. Tant de bo hi hagués més educació sexual i no hi hagués casos així, però n'hi ha. I, ens incomodi o no, n'hi continuarà havent”.

Val la pena assenyalar, tanmateix, que tot i el to quasi documental amb què retrata les interioritats d'un centre per a mares adolescents, La maternal és una ficció i el seu cor és la relació entre la Carla i la seva mare (Ángela Cervantes, magnífica), que també va ser mare adolescent però segurament no va disposar de les oportunitats que té ara la seva filla. La capacitat d'aquestes dues dones, vulnerables i fortes alhora, per superar les seves mancances emocionals, estimar-se sense retrets i trencar el cicle d'errors i dolor és el gran interrogant d'una pel·lícula viva i emocionant que confirma el talent de la cineasta aragonesa establerta a Barcelona i que hauria d'emportar-se algun premi important al palmarès d'aquesta edició del festival.