La maternitat, una bomba per a la creació

BarcelonaA principis del segle XX, Pablo Picasso dibuixava a l’oli una mare bellíssima, amb uns cabells llargs i ondulats, adornats amb una rosa, mirant amorosament el seu fill, que li agafava el pit amb la maneta. La mirada romàntica i idealitzada del pintor es repeteix en moltes obres artístiques. En canvi, hi ha poca literatura sobre la maternitat explicada per les mateixes mares i les autores que en el passat van ser prou audaces per qüestionar algunes coses i sovint van topar amb la incomprensió. Mercè Rodoreda ho va fer a Aloma, al final de la novel·la, quan la protagonista baixa cap al centre de la ciutat, i diu que d’aquí poc: "Jo no seré jo sinó aquesta criatura" [està embarassada].

Darrerament, però, la maternitat, sense tabús, s’ha escolat de ple en les obres d’escriptores, fotògrafes, pintores, il·lustradores, músiques… i el públic les ha rebut amb els braços oberts. Poc té a veure la calma de la mare picassiana amb el daltabaix que suposa tenir un fill: la vida quotidiana es posa de cap per avall i també la relació amb la parella o la feina, com es veu a l'última obra de la il·lustradora Amaia Arrazola (Vitòria, 1984). El títol ja diu moltes coses: El meteorito (Lunwerg). Arrazola va ser mare l’octubre del 2018 i va acabar el llibre el juny d’aquest any, dues setmanes després que s’aixequés l’estat d’alarma. A l’inici explica sense embuts per què fa el llibre: “Escric i dibuixo perquè necessito parlar de mi mateixa”. Els primers mesos li era impossible treballar, perquè la dependència d’un nadó és enorme, Arrazola és autònoma i la seva família viu lluny: “Amb el confinament vaig pensar que era aleshores o mai, perquè si no corria el risc d’oblidar-ho i necessitava explicar tot allò a què m'havia enfrontat", diu.

Els dos fills de l’escriptora Marta Orriols (Sabadell, 1975) ja són adolescents però la maternitat (o la no maternitat) palpita a les seves dues últimes novel·les: Aprendre a parlar amb les plantes (Periscopi, 2018) i Dolça introducció al caos (Periscopi, 2020), en què la protagonista, després de saber que està embarassada de nou setmanes, decideix avortar. La maternitat és un compendi d’emocions que Orriols explica molt bé a les novel·les: “Fins fa poc les mares no s’escrivien, les escrivien els altres, i crec que és bo posar sobre la taula una maternitat molt més real, no per denigrar-la sinó per parlar de les contradiccions i l’ambivalència de sentiments que suposa”, diu Orriols. L’escriptora creu que la literatura ha tendit a idealitzar la maternitat i ha repetit per activa i per passiva el model d’una mare que ho sacrifica tot per als infants: “I això ho fas, ho dones tot, però hi ha un torrent d’emocions, no tan sols els primers anys, hi ha pors i la lluita per continuar sent nosaltres mateixes”.

Sense espai físic ni mental

La maternitat suposa un daltabaix que acaba afectant la feina i la capacitat de crear: “Pot ser un problema logístic. Per escriure necessito estar sola, hi ha moments en què puc estar totalment abduïda i no és compatible amb les interrupcions dels fills”, diu Orriols. Aquesta necessitat de tenir una intimitat, un espai físic i mental per poder crear, la comparteix amb Arrazola: “La part negativa és la manca de temps, ingènuament pensava que podria posar a dormir la meva filla i podria treballar. Em vaig quedar sense aquella habitació pròpia de la qual parlava Virginia Woolf. Però després va ser com una molla que hagués aixafat i sortís tot disparat, la meva filla em va donar una inspiració infinita i em va obrir altres mons”.

Gemma Humet (Terrassa, 1988) publicarà Màtria el 30 d’octubre. Màtria és un neologisme que ja utilitzava Woolf i fa referència a la reconstrucció del terme pàtria. Com altres treballs de la cantant, pianista i compositora, hi ha una mirada al món, però en aquest cas, al més proper: “Hi ha una reivindicació del feminisme, que anem trobant en les lluites quotidianes i no en grans declaracions”, diu. En aquest disc –on es parla de llinatges, de maternitat, de la llibertat d’escollir o del dol perinatal–, Humet diu que hi ha també el desig de reinventar-se: “És el moment vital en què m’he trobat. Tinc 32 anys, soc dona i autònoma, tinc dos fills petits, i m’han passat coses que m’han fet pensar i reivindicar el fet de ser dona”, explica. Humet també va viure l’impacte de la maternitat en la seva carrera musical: “Vaig treure el meu segon disc i feia concerts quan el meu fill tenia tres mesos. Això esgota però m’agrada molt la meva feina, i no vull renunciar a aquesta part de mi. Si ho fes me’n penediria i crec que els meus fills volen una mare feliç que faci el que li agrada. Puc compaginar-ho perquè tinc la sort de tenir molta tribu”.

El desig de no tenir fills

Orriols confessa que una vegada va fer una llista per veure les autores amb fills i sense fills i les que havien començat a escriure quan els fills ja eren grans. A Dolça introducció al caos plana sobretot la qüestió d’allò que ens perdem quan prenem una decisió, d’aquella alternativa que ja no serà possible. “En anglès hi ha el concepte child free, que és escollir la no maternitat. No hi ha un equivalent en català o en castellà que descrigui el desig de no tenir fills. Encara em sorprèn que la societat jutgi tant les dones que no volen tenir fills, decidir no ser mare no és egoista, ni ser una hedonista, simplement no hi ha aquest desig i n’hi ha d’altres que poden ser professionals i ens poden omplir”.

Als anys 90, la fotògrafa Sally Mann es va fer cèlebre però també va ser durament criticada amb Immediate Family, una obra que seguia els seus tres fills durant els estius en una casa enmig del camp. Mann va dir que fotografiava els fills perquè era el que tenia més a l’abast. Les imatges són molt íntimes i tenen un punt pertorbador perquè quan capta els nens amb sang al nas, banyant-se al riu o mirant desafiants la càmera –res a veure amb les fotografies de nens perfectament vestits o mirant a càmera somrient que moltes famílies envien als avis– afloren totes les emocions, contradiccions, pors i frustracions de quan ens fem grans. En el seu cas va convertir en art tot el que pot veure una mare. “Els que treballem amb micròfon al davant som altaveu d’allò que ens passa, observem i volem reivindicar, i és important que ens mullem perquè hi ha gent que potser no ho sap expressar o no pot i s’hi poden veure representats”, reivindica Humet. Arrazola creu que manquen veus i que s’ha de treure el “llacet rosa” de les obres que parlen de maternitat: “M’escriuen moltes noies i em diuen que el meu llibre els ha despertat les ganes de compartir les seves experiències, diuen que pensaven que això no interessava i esclar que interessa, ¿com una cosa tan comuna no pot interessar?”