La maternitat franquista que va robar nadons en democràcia

BarcelonaMolts historiadors situen el final de la Transició el 28 d’octubre del 1982, el dia de la primera victòria del PSOE a les eleccions espanyoles. Aquella mateixa nit, mentre els socialistes començaven la construcció d’aquella Espanya que segons Alfonso Guerra no havia de reconèixer “ni la mare que la va parir”, un taxi madrileny s’obre camí entre grups de joves que criden “Salta a la vista, España es socialista”. A dins hi ha una mare que es debat entre la ràbia i la vergonya i una filla adolescent, embarassada i sense veu, que va cap a un convent que els ofereix una solució al seu problema: la maternitat de Peña Grande, un internat franquista que acollia les noies embarassades de famílies sense recursos, una opció discreta i barata per estalviar-se l'oprobi social. “Som aquí per ajudar-te, res més”, assegura la superiora del convent, on la mare deixa la filla caiguda en desgràcia (“no facis que m’avergonyeixi”, li diu quan se n'acomiada) i aquesta és traslladada a la maternitat en un cotxe de la policia, amb manilles. “Només te les posem per la teva seguretat”, li diu un dels agents abans d’afluixar-les, commiseratiu.

Així comença Alumbramiento, la pel·lícula de Pau Teixidor que acaba d’arribar als cinemes, però podria ser qualsevol de les històries reals que van explicar al director algunes de les dones que van passar per la maternitat de Peña Grande, una institució fosca i repressiva que es va mantenir en funcionament fins al 1984 i on no només es mantenia intacta la doctrina catòlica i els valors més retrògrads del franquisme, sinó que també algunes criatures desapareixien sense deixar rastre al cap de poc de néixer i algunes de les mares adolescents van acabar en mans d’homes alcohòlics i maltractadors. “Cal entendre que Peña Grande pertanyia al Patronat de Protecció de la Dona, que no penjava del ministeri d’Educació sinó del ministeri de Justícia –assenyala Teixidor–. Estava organitzat des d’un punt de vista repressiu i era una herència del règim franquista, les institucions del qual no es van acabar l’endemà de la mort de Franco, sinó que van mantenir-se molts anys”.

Fugir de la "pornografia emocional"

Teixidor va néixer, precisament, el 1982 a Madrid (“per circumstàncies familiars”), però és de Vilanova i la Geltrú i va descobrir la història de Peña Grande a través d’un documental. “Em va impactar molt que jo, amb 32 anys que tenia llavors, no hagués sentit mai a parlar d’una cosa tan brutal”, diu. Els relats orals de les mares de Peña Grande a qui va conèixer durant el procés de documentació, “històries duríssimes de vides marcades per un dolor indescriptible”, el van fer renunciar a la pel·lícula que tenia al cap (“una cosa molt bèstia a l’estil de Lars Von Trier a Trencant les onades”) i amb l’ajut de la coguionista Lorena Iglesias, que també és actriu i còmica, va optar per un territori més ambigu. “Em preocupava caure en la pornografia emocional –explica–. Continua sent un drama i una pel·lícula dura, però també hi ha moments lluminosos i contradictoris. No havíem de perdre de vista que estem parlant d’adolescents, que viuen les coses amb gran intensitat i uns alts i baixos molt bèsties. Peña Grande va ser un infern per a moltes dones, però algunes venien d’entorns d’una pobresa i violència tan grans que deien que els havia salvat la vida”.

Alumbramiento és la segona pel·lícula de Teixidor, però amb cert regust d’opera prima. “Purgatorio (2014) va ser un encàrrec, una pel·lícula de gènere molt petita, però Alumbramiento sí que la sento com la meva història”, diu el director, que ha reunit un grup d’actrius debutants al cinema liderades per Sofia Milán, que es van endur el reconeixement col·lectiu del jurat del BCN Film Fest, que també va premiar la direcció de Teixidor. Entre les actrius amb experiència destaca el treball matisat i complex de Laura Gómez-Lacueva, que encarna una de les monges de Peña Grande en el que va ser el seu últim paper abans de morir de càncer als 48 anys. “No va poder acabar el rodatge, va haver de marxar una setmana abans i va morir tres dies després d’acabar la pel·lícula –recorda Teixidor–. Li faltaven per rodar tres escenes, però el gruix del seu paper ja estava fet”.