Matt Dillon: “M'han ofert una pila de papers d'assassí en sèrie, però no ho puc tornar a fer"

PalmaJa ha fet els 60 anys, però Matt Dillon (Nova York, 1964) conserva un aire juvenil i aquell atractiu desmanegat que el va convertir en un ídol adolescent per mediació de Francis Ford Coppola a Rebels (1983) i La llei del carrer (1983). Quatre dècades després, l'actor treballa amb el director Fernando Trueba a Isla perdida, que s'ha presentat aquest dissabte a l'Atlàntida Mallorca Film Fest. El personatge de Dillon, el Max, té un restaurant en una illa grega i molts esquelets a l'armari que sortiran a la llum amb l'arribada d'una jove cambrera catalana (Aida Folch) que s'entesta en desentranyar el misteri del Max. “He treballat amb molts directors, i el Fernando és tot un autor, un director amb una veu molt específica i un gran narrador –assegura–. Jo sempre vull treballar amb grans directors. Un actor és tan bo com els directors amb qui treballa”.

Fernando Trueba és famós pel seu coneixement enciclopèdic sobre la música llatina, però ell diu que vostè sap molt més que ell de música cubana. ¿És això el que els va unir?

— És cert que tenim això en comú, sí. El vaig conèixer fa molts anys en un restaurant. Jo estava amb un amic que és músic i ell s'acabava de comprar un CD del meu amic, que toca jazz llatí. Anys després vam reconnectar i ens vam fer amics. Així va començar tot. Teníem la mateixa passió per la música. Amb ell podria estar parlant hores de música i cinema. Però no sé si és cert això que diu de mi. Ell n'és un gran expert, m'ha descobert un munt de coses de jazz americà. És una persona molt interessant, i això el converteix en un cineasta interessant.

¿Fins a quin punt és important per a un actor tenir una connexió personal amb un director?

— El que importa és la confiança. Confiar en el director i posar-te a les seves mans. El Fernando sovint veu coses que jo em perdo i que no havia pensat del personatge. I al final sempre té raó. És normal, perquè també el va escriure. És una mica com Lars von Trier, veu coses que a mi em passen per alt.

És curiós que compari Trueba i Von Trier. Costa d'imaginar dos directors més diferents. ¿Amb algú com Von Trier, que té fama de problemàtic i excèntric, és més difícil establir aquesta confiança que deia?

— No, al contrari. Von Trier ho dona tot per fer aquestes pel·lícules tan provocadores, però, si t'hi fixes, els actors que confien en ell i es deixen portar sempre fan interpretacions molt potents. Ell para molta atenció a la gent perquè, tot i que tècnicament és molt bo, per a ell el més important són els personatges i les seves dinàmiques. És el que fan sempre els grans directors.

El seu personatge a La casa de Jack tenia molt d'humor negre. Sempre he pensat que era un gran actor de comèdia, però els directors solen veure'l quasi sempre com a actor dramàtic, fins i tot després de l'èxit d'Alguna cosa passa amb la Mary. Resulta frustrant?

— En cert sentit és bo, perquè així no tinc la pressió de ser divertit que tenen altres. Els actors de comèdia han d'estar fent riure tota l'estona, és el que s'espera d'ells. I és per això que els germans Farrelly acostumen a fitxar actors coneguts de comèdia i els ajunten amb un actor dramàtic. La comèdia és difícil de fer, i el millor és fer-la sincera, perquè és per això que riem, perquè reconeixem en els altres alguna cosa de nosaltres o de gent que coneixem. I sí, m'agrada fer comèdia, però també m'agrada el drama. I m'agrada fer coses romàntiques, de vegades m'agrada fer el paio que aconsegueix la noia. Últimament m'han ofert una pila de papers d'assassí en sèrie, però no ho puc tornar a fer.

A Isla perdida, el seu personatge sembla moure's entre dues pel·lícules diferents: una primera més lleugera i romàntica i una segona més fosca i perillosa, amb tocs de thriller hitchcockià. És un repte mantenir la coherència d'un personatge tan complex?

— Hi ha una tendència entre els directors i les pel·lícules a posar el focus en allò que el personatge descobreix sobre ell mateix. Però el que a mi em sembla més interessant és la complexitat i profunditat que nosaltres com a espectadors descobrim en el personatge. El que es revela sobre el Max a Isla perdida és el que vull veure en una pel·lícula. Això de l'autodescobriment està sobrevalorat, i quan passa no és tan dramàtic com es veu a les pel·lícules.

Com va descobrir la seva vocació? Quina va ser la llavor?

— Soc una persona molt privada, o almenys intento ser-ho. I és difícil, perquè sento molta curiositat pel món. Però una de les coses que recordo de petit era un programa de televisió. Es deia Banana Splits i era una mena de xou de varietats de finals dels 60 i principis dels 70 on hi havia animals de peluix tocant la guitarra com si fossin músics de rock. I llavors hi havia una segona part del programa en què homes i dones eren perseguits a la selva per caníbals; era una cosa molt boja. I crec que veure aquestes dues coses juntes em va afectar, va provocar alguna cosa en el meu llenguatge visual, el va fer més eclèctic. Va despertar en mi un interès per la naturalesa humana i per la dualitat de la gent.

¿És aquest interès el que el va portar a acceptar el personatge d'Isla perdida?

— Sí, és una de les raons. M'agrada que sigui difícil d'estimar. En realitat no el coneixem, el Max. És misteriós des del començament. I ho és per un bon motiu, perquè porta anys fugint del seu passat i ha dut una vida molt fosca. La seva feblesa són els seus impulsos. El Fernando i jo teníem molt clar que no volíem que fos una mena de psicòpata. Si pares atenció a les primeres històries de Patricia Highsmith o a les pel·lícules de Hitchcock, especialment si tracten passions i relacions, hi trobes sempre aquesta dinàmica de tensió i crim. I Isla perdida té elements d'aquestes pel·lícules, però també d'El carter sempre truca dues vegades, on algú no pot escapar del seu passat.

El 2006 va protagonitzar Factotum, que adaptava una novel·la de Charles Bukowski. Em va sorprendre que el triessin, però va capturar molt bé la lletjor i la bellesa del personatge.

— Al principi estava molt preocupat, perquè havia llegit els llibres de Bukowski quan era molt jove i pensava que jo no era l'actor adient per interpretar-ho. De fet, em va sorprendre molt la proposta. Però Linda Bukowski, la seva vídua, em va dir que jo era perfecte. I jo vaig pensar “De debò?” Vaig acabar acceptant, però a condició de no fer una imitació. És cert que vaig estudiar la sèrie d'entrevistes que li va fer Barbet Schroeder, el director de Barfly. Però la meva interpretació està basada tant en qui era ell com en la manera en què es veia a si mateix i es presentava al món, que és molt diferent. I vaig combinar els dos elements. I també vaig llegir la seva poesia, que no l'havia llegit mai i és increïble. És amb la poesia que arribes a la seva ànima i entens el que volia dir. I sí, era divertit, irreverent, un borratxo. Però també era ambiciós. Tenia la seva pròpia filosofia i volia, per damunt de tot, ser un escriptor. Estic orgullós d'haver format part d'aquella pel·lícula.

Un escriptor coetani de Bukowski és William S. Burroughs, l'autor de Ionqui o L'esmorzar nu, amb qui va compartir escenes a Drugstore cowboy (1989). Com va ser l'experiència?

— Ja el coneixia d'abans! Era un home molt interessant, una gran icona literària. I saps una cosa? M'enviava una felicitació de Nadal tots els anys.

¿Una nadala de Burroughs? I què hi deia?

— Bé, coses com “Va ser genial treballar amb tu a Drugstore cowboy” o “Ets un actor intrèpid”. Coses així. Però sabia que eren seves perquè tenien la seva lletra, que era molt característica.