La doble cara del desig, segons Mayte Vieta

Girona"El desig és la verdadera essència de l'home". Amb aquesta sentència palmària del filòsof Baruch Spinoza comença l'exposició Désir de l'artista visual Mayte Vieta, que presenta al públic una desena d'obres aplegades sota el concepte aglutinador del títol. La mostra, comissariada per Natàlia Chocarro, forma part del cicle d'exposicions itinerants de la Fundació Vila Casas i es pot visitar fins al 30 de juny a la sala del Centre Cultural La Mercè de Girona.

Désir proposa un itinerari per les diferents manifestacions plàstiques que explora i treballa Vieta, des de la instal·lació performativa fins a l'escultura o la fotografia, amb peces que comprenen tot el recorregut vital i artístic de la creadora blanenca. "Amb l'exposició, el visitant es pot emportar una visió molt panoràmica de la trajectòria de Mayte Vieta, des de la dècada dels noranta, quan va començar amb una projecció internacional fulgurant, fins a l'obra més recent que continua treballant a l'estudi tot i les dificultats actuals", explica la comissària. "L'espai em va enamorar, amb molta llum natural i un recorregut circular en forma de claustre, ideal per fer un recorregut per les meves etapes artístiques", afegeix Vieta.

El desig és el fil conductor de la selecció elaborada per Chocarro i Vieta. Però no el desig entès des del punt de vista de la pulsió carnal incontrolable o el lívid eròtic i sexual, sinó com a reflexió metafísica i metàfora poètica sobre el moviment de l'ànima, els anhels impossibles o els secrets més profunds de l'existència humana. "El desig és com un mirall, un reflex o un diàleg que es desdobla i mostra la vida com conjunt de petits moments de felicitat i també de drama que formen la vida", defineix la creadora. És moviment que comprèn un conjunt de sentiments del delit i la felicitat, fins al desassossec, la frustració o el silenci.  

Gàbies, galàxies i gotes de vidre

Concentra molt bé el sentit d'aquesta concepció matricial de l'exposició la instal·lació De su amada memoria (2004), un conjunt de gàbies de fusta negres amb ocells fets de resina, totes tancades, excepte una, que té la porta oberta sense cap au a dins: "La peça és meravellosa i defineix el desig com quelcom que cerques i t'impulsa, però alhora s'esvaeix i és vaporós", diu Chocarro. "No té sentit atrapar un ocell o una persona quan el que ha de fer és volar i ser lliure", comenta Vieta.

L'estètica del desig apareix també, per exemple, quan l'artista intenta capturar el temps, la natura o la immensitat de l'univers. A l'exposició, Vieta estrena una sèrie de fotografies creades expressament per a l'ocasió amb la col·laboració de La Mercè, que representen estrelles de llum, galàxies llunyanes i planetes encara per descobrir. Amb aquestes obres, l'artista s'atura per alçar la mirada cap al cel a la recerca d'imatges tant naturals com oníriques. I, amb aquest gest, l'artista, com una creadora postromàntica astorada per la força del sublim, manifesta la necessitat de cercar altres formes de vida i evidencia la petitesa de l'ésser humà davant de l'inabastable. "Mirant cap al cel sents que no som res, veus un món per descobrir, pots somiar desperta i confies que tot és possible", argumenta l'artista. I Chocarro conclou: "Vieta no és una artista omnipotent que vol representar el món com un tot, sinó que mira la natura des de la contemplació més banal que fa que l'ésser humà se senti fràgil davant de la immensitat".

La fragilitat és un element clau en totes les peces de la mostra, com en les gotes de vidre penjants de Preludio (1999), que si cauen s'esberlen, o en les figures de bronze de dos gossos llebrers amb unes potes llarguíssimes i estilitzades, a punt de trencar-se. També en l'ocell que falta a la gàbia oberta reposa sobre un esglaó una escala plegable molt prima i trencadissa. I, al final, en una espècie de capelleta, l'exposició acaba amb l'impactant muntatge de Metamorfosis, espai íntim (1991), una banyera de pintura negra on sura una cua de peix en forma d'àliga que, recordant Kafka, parla sobre la necessitat de transformar-se per sobreviure en noves aigües.