Ningú no li diu així (“ni ma mare”), però el seu nom complet és Gabriel Ignacio Bennasar Planas. Tothom el coneix com a Bita. Només n’hi ha un i és un personatge tan ubic com discret, malgrat tenir una presència contundent. Ha fet de tot: des d’escenografies per a Diabéticas Aceleradas a dissenyar l’interior del bar Flexas, de reparar llums de taula a muntar exposicions, de posar l’atrezzo a les fotografies del retorn d’Antònia Font a sets de rodatge. Des de fa temps té la seva botiga/taller, Forniture, al barri on va néixer i on la seva mare, quan era petit, ja va obrir una botiga efímera d’interiorisme. Son pare es dedicava a la banca i, tot d’una que podia, arrossegava la família fora de Palma: primer a Ruberts i després a Sant Elm, on encara té tirada. Bennasar fa tàndem habitualment amb la gestora cultural Tina Codina, la seva parella, amb qui ha compartit centenars de projectes.
Bita Bennasar: "Som un mecànic de trastos"
Dissenyador, restaurador de mobles, factòtum
PalmaEl seu local està ple de trastos, però, on podria haver-hi caos, hi ha harmonia. Et podries passar hores badant pels racons. Una petita prova de la pipella de Bita Bennasar, a qui tenim a l’altre costat de la taula de feina.
Com vàreu acabar estudiant Disseny?
— Com tot a la meva vida, hi vaig caure per casualitat. A COU vaig fer un desastre. Vaig suspendre no sé quantes assignatures. En una d’aquelles fires d’orientació va sortir la idea d’anar a estudiar Belles Arts. Feia uns anys que anava a classes de pintura. Com que duia ulleres, no feia esports i tampoc no era de jugar a futbol, em varen apuntar a dibuix. Tot ve d’aquí. Després vaig veure que a l’escola d’Arts Aplicades, el que ara és l’Escola Superior de Disseny, no calia ni BUP ni COU. Hi vaig fer dues especialitats, la de Disseny Industrial i després Maquetisme. Entre i entre, vaig estar dos anys i mig a l’aeroport carregant maletes. Una merda. Per a mi, Maquetisme va ser sobretot una excusa per fer hores amb Hipólito Fernández, que era un d’aquells mestres que t’ho ensenyaven tot, un mestre a l’antiga. Feia moltíssimes hores de taller i a mi m’encantava fer taller, sempre n’he tingut.
Sempre us ha agradat punyir coses?
— Des de petit. Ja més gran vaig desmuntar una moto que no funcionava i no ho tornaria a fer mai. No en tenc ni idea, de mecànica, però la vaig desfer, la vaig pintar i la vaig fer neta. Em fascina fer net. Això d’agafar una cosa i que quedi com a nova després de fregar-la m’encanta. Amb aquest mestre i el meu germà vaig començar a anar a mercats de vell, a cercar peces de moto; et compraves un casc, veies discos… I al mateix temps estudiava i havia de fer un projecte per a l’escola, i veies que moltes de les coses que necessitaves les podies trobar allà. La meva primera bossa d’eines me la vaig fer anant al rastro. Hipólito ens deia que no compràssim res, que als contenidors d’obra hi trobaríem tot el que necessitàvem: bocins de porexpan, plàstic, fusta, ferro, alumini… I comences a trescar pels contenidors d’obra. Un dia trobes un llum de peu; l’endemà, un moble. I comences a arreplegar trastos. Agafes un taller amb altres amics i no tens pressupost, què fas? T’inventes les coses. És tot el mateix remenat.
Com definiu la vostra feina? Sou restaurador? Decorador? Mecànic de trastos? Un manetes?
— Res i tot. Igual això de mecànic de trastos, perquè al final tot té a veure amb els mobles, l’interiorisme i els objectes, però no en faig de nous. No m’assec a dibuixar quasi res. Ara no tenc ni ordinador, no faig més que croquis a mà alçada, perquè la resta és a partir de l’objecte. Quan em pos a fer llums de taula és perquè faig una estesa de peces i em pos a jugar amb el que tenc, però sempre és per a un projecte en concret. He fet de tot. Arregl mobles, venc a mercats de vell, munt exposicions, decorats per teatre, sets de televisió… Ara també repar llums de taula. Ve la gent del barri, sobretot gent gran, que encara té aquesta mentalitat. No costa res arreglar-les i aquesta gent se’n va supercontenta. I jo, també.
En aquests temps d’obsolescència programada, hi ha un punt d’anar a contracorrent en el que feis.
— Perquè és el que mana el capitalisme, fer doblers i res més. I ara ja van al fet que les coses no siguin ni reparables. Als llums d’Ikea va tot encaixat amb plàstic, hi ha un clic i un clac, i si allò ho treus, ja no ho tornes a tancar, perquè no va amb perns, sinó amb unes pestanyes de plàstic que quan es rompen, ja ho pots tirar tot. També han anat desapareixent totes aquestes persones que t’arreglaven coses. Han quedat els sabaters, però de cada cop és més difícil trobar algú que t’arregli un electrodomèstic. Ves tu a cercar un fuster. La gent es torna boja per trobar un llanterner. Aquí, amb el turisme, la gent sap fer obres grosses, però no sap fer feines petites. Jo vaig tenir la sort d’estudiar en els darrers anys en què s’ensenyava a l’antiga. Vaig fer tallers de tot, de fusteria i forja, de brodats, de fotografia, de gravats… Llavors la informàtica era una assignatura a part. T’ensenyaven a esmolar una serra en lloc d’enviar-te a comprar-ne una de nova.
També hi ha l’elitista mercat de les antiguitats i la moda del vintage…
— És un desastre. El tema del luxe em supera. El que ara és supercercat i pel que es paguen autèntiques burrades, quan es va dissenyar i fabricar era precisament tot el contrari, per abaratir costos i que tothom hi tingués accés. Le Corbusier va dissenyar les seves cadires, no perquè valguessin el que valen avui, sinó perquè tothom pogués tenir unes cadires bones fetes amb materials de l’època. Aquestes peces s’haurien de continuar fabricant, però a la indústria no li interessa. De la mateixa manera que a la indústria no li interessa que les peces durin molt. Això és així de pervers. Per tant, m’estim més no treballar per a la indústria. Jo vull ser com el sabater de barri de tota la vida, que es dedicava a arreglar-te les sabates perquè era la seva feina, ho sabia fer i t’ho feia. També perquè es podien arreglar. Ara els llums de taula no duen ni portalàmpades estàndard. Per això té sentit respondre amb la filosofia del Do it yourself, que també té a veure amb l’ecologia. No podem continuar per aquí. No es tracta de tornar enrere, sinó del fet que si no recuperam aquestes maneres de fer, ens n’anam tots a la merda.
La pipella s’entrena?
— Clar, com tot. Has de tenir una base, has d’estudiar, mirar revistes… Amb Tina, la meva parella, de vegades deim que nosaltres encara som de l’època dels conjunts i dels subconjunts, que és una cosa que em sembla que ara no s’estudia. És a dir, que ets capaç de veure la relació entre una sèrie de coses aparentment inconnexes i entendre com es relacionen: aquests objectes per color, aquests per temàtica o per tècnica... Això fa que siguis capaç de compondre-ho i que sigui agradable a la vista. A mi la improvisació m’agrada. Jo en tenir un problema resolt, ja passaria al següent. Haver de repetir les mateixes peces un cop i un altre m’avorreix. Si tens els elements i els recursos, pots anar jugant. Sempre ho compar amb la cuina. Hi ha gent que per cuinar ha de seguir la recepta punt per punt i altra gent que amb el que té et farà qualsevol cosa i se’n sortirà. Jo som d’aquests segons.