Tradició oral i veritats: el còctel explosiu de la Fira Mediterrània

ManresaEl públic i els artistes es van passant una ampolla de ratafia i el més agosarats van buidant una copa rere l'altra. És una sobretaula però també un festival de cançons de tradició oral de Cassà de la Selva, batejat amb el nom d’Hostal Càntut, que durant la Fira Mediterrània s’ha instal·lat al restaurant Glaç, amb totes les entrades venudes, acollint comensals i músics. Entre els convidats, dissabte hi havia les Betzuca, que amenitzaven la sobretaula amb cançons com La Filomena i Les nenes maques al dematí entre els darrers xarrups i càntics espontanis. Francesc Viladiu, un dels impulsors del projecte Càntut, Premi Nacional de cultura 2022, s’ho mirava amb un somriure, assistint novament al miracle: com la música tradicional produeix una guspira interna que fa que tothom es tregui la vergonya de sobre, canti i piqui de mans.

Precisament, aquest vessant de recuperació de la memòria oral dels qui cantaven per explicar el món, i que és l’espina dorsal de Càntut, va ser molt present durant la tercera jornada de certamen de Manresa. Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, que celebren 30 anys de carrera, dominen aquest terreny com pocs, i la seva presència donava sentit i equilibrava la programació d’un certamen que els darrers anys ha apostat fort per les noves veus.

Els tortosins, davant de la sala gran del teatre Kursaal ben plena, no van sortir del guió previst: mesclant gèneres com la jota amb arranjaments jazzístics, i aplicant la pedagogia, l’humor i posant el dit a la llaga quan tocava: "Les coses del folklore alguns les han oblidat, perquè ja no els interessa que els diguin la veritat", van cantar a De Roquetes vinc, molt celebrada per la concurrència, que també va descobrir peces noves com la jota La clavellinera.

La tradició dels Quicos era el contrapunt amb propostes com la de la jove compositora mallorquina Júlia Colom, que va presentar les cançons del que serà el seu primer treball. De veu profunda i flexible, Colom va desplegar un univers propi encara en construcció farcit de referències naturals, dramatisme sibíl·lic i electrònica minimalista, però encara descobrint quin tipus de diva pop vol ser.

En la mateixa línia d’experimentació contemporània es van moure el trio vocal Marala, que estrenaven el seu segon disc Jota de morir (2022), produït per Pau Vallvé. Les expectatives eren molt altes per aquest trio format per la catalana Selma Bruna, la mallorquina Clara Fiol i la valenciana Sandra Monfort. Simbiosi còsmica de la mediterrània que en directe va flirtejar amb una certa estètica mística i religiosa, encara per polir. Van sonar peces com ara Canción de varear, Nocturno i Testament, que aconseguien climes màgics, tribals, amb tambors i polifonies vocals, prova de l’enorme potencial que tenen. Sempre amb un peu en l’actualitat, amb pinzellades electròniques i sintètiques que creaven un xoc entre tradició i modernitat que elles també alimentaven amb una actitud gamberra i urbana. Per moments, això era una alenada d’aire fresc, però, en d’altres, destorbava dins d’un concert irregular que va deixar palès que la música d’arrel pot ser un motor creatiu potentíssim, si es fuig del pur exercici d’estil.