Un assassinat en el concurs de perruqueria més decadent

Es troba a faltar a Medusa Deluxe, el debut del britànic Thomas Hardiman, el to festiu i petardo de la seva seqüència postcrèdits, una coreografia filmada en un sol pla que els actors del film executen a l'uníson seguint el ritme d’una efervescent cançó de música disco. La pel·lícula, filmada en un aparent pla seqüència d’uns 90 minuts és, primer de tot, un exercici d'estil virtuós i, només en segon lloc, un whodunit ambientat en un concurs de perruqueria decadent. Hardiman recicla els elements bàsics d'aquest subgènere criminal –un assassinat i un nombrós grup de sospitosos que han de conviure en un espai tancat fins que es resolgui el crim–, subvertint-ne alguns dels estilemes.

Una de les millors idees del film, encara que lamentablement poc desenvolupada, és la dissolució de la figura de l'investigador, tradicionalment masculí, en el grup de dones (models, perruqueres) que, col·lectivament, lideren la trama detectivesca. A Medusa Deluxe hi ha perruqueres amb problemes per controlar la ira, triangles sentimentals queer, vigilants de seguretat solitaris a la recerca de l'amor i models amb dots d'investigador privat; també hi ha una trama de contraban de pastilles contra l'alopècia i un nadó que va de mà en mà. Tot i això, el film sembla sufocar l'explosiu potencial còmic que subjau dins seu (i, de passada, el to juganer i una mica absurd de tot whodunit) en nom d'un rigor formal que, encara que brillant en molts nivells (el sofisticat disseny sonor), deixa una inevitable sensació de buit.