Júlia Colom: “Les melodies que he escoltat tota la vida ressonen dins meu”

PalmaUna melodia de guitarra marca l’inici d’una cançó. Més que una melodia sembla un degoteig d’aigua, com un lleuger cop de vent que remena, una per una, les fulles d’un arbre. Olivera verda i grisa, més antiga que aquest món, ets l’arrel que lliga vides, ets treballs i ets amors, hi canta la veu de na Júlia Colom. 

“És curiosa, la història amb aquest tema”, explica, “perquè hi ha gent que l’ha escoltada i s’han pensat que era una cançó que ja existia d’abans. Em va fer gràcia perquè dins meu ressonen les melodies que he escoltat tota la vida, i amb aquesta en concret es veu que ressonen molt”. Aquesta Olivera amb què Júlia Colom agraeix tot allò que ha fet “aquella persona de molts anys que t’ha ensenyat, que t’ha connectat i que t’ha servit per lligar vides” és un dels deu temes que conformen el seu primer disc, Miramar (La Castanya, 2023). I si bé la majoria de músics solen encetar un camí quan publiquen el seu àlbum debut, el cas de Júlia Colom és singular: pareix més bé que tanqui un cercle, un cercle que probablement no deixi de definir-la mai, que comença i acaba en la música que l’ha acompanyada sempre i que té en la mateixa Júlia Colom el seu principi i el seu final. “Aquest disc som jo, totes les cançons han estat produïdes per mi”, explica, “en forma i contingut hi som, cada encert i també cada errada, per dir-ho així, seran meus. No em podia plantejar una altra manera de fer-ho”, assegura.

Aquesta manera de fer no pot sorprendre a tots aquells que l’han coneguda i l’han seguida en els darrers anys, un temps en què el nom de Júlia Colom s’ha anat fent un racó dins l’àmbit musical. “Jo em sentia profundament afortunada”, admet, “perquè tot i que jo tenia els meus projectes, no havia penjat mai res enlloc, no hi havia cap tema meu a cap plataforma. I la gent venia a veure’m igualment. No havia gravat res perquè no havia sentit la necessitat de fer-ho”. Tanmateix, però, aquest funcionament tenia els dies comptats: segons conta la cantant de Valldemossa, va arribar un moment en què se li tancaren portes pel fet de no tenir res publicat. “I jo tenia experiència com a músic, però no com a músic que treu un disc, clar. He après moltes coses, de decisions que has de prendre i dels conceptes que hi ha darrere, tant musicalment com estèticament”. Ara bé, reconeix que allò més difícil ha estat trobar la coherència sonora. “No volia que cada tema fos fill de son pare i sa mare”, diu, “havien de tenir un fil conductor i finalment n’hem trobat dos: la veu i la guitarra”. Dos elements que són, per a Júlia Colom, “l’essència de tot” i que es conjuguen de maneres molt diverses al llarg del recorregut que planteja l’àlbum.

Tot comença amb una tonada d’origen popular que cobra vida des de les profunditats de la veu de Colom, Que m’abrasava, i creix fins a retrobar-ne una altra, la Tonada de collir figues, on la guitarra l’acompanya de manera orgànica, discreta i elegant. Entremig, un viatge d’influències mediterrànies però també electròniques que sintetitza a la perfecció el títol amb què ha batiat aquest primer treball. “Miramar era un títol que feia temps que tenia dins el cap i no vaig em vaig plantejar cercar-ne cap altre”, relata, “perquè, a més, ajunta un parell de coses. Sí, és aquest lloc proper a Valldemossa amb tanta mística, a prop de la mar, on jo anava de petita, però és també un nom que s’ha fet servir de manera reiterada a l’hostaleria i no només a Espanya, també a l'Amèrica del Sud. Hi ha pertot hotels, apartaments, bars… que duen aquest nom i tenen un cartell defora que diu ‘Miramar’. I jo també tenc aquesta dualitat: d’una banda, una part més trascendental, i de l’altra, la realitat amb què et topes al teu voltant”. 

Més enllà d’aquesta dualitat, Colom es reconeix com una persona “intensa, que viu les coses intensament” a qui, diu, li val la pena experimentar-ho tot així. “Aquest és un moment molt important per a mi, des del punt de vista vital: que el disc ja no sigui només meu, del meu cercle proper i de la gent que hi ha fet feina, i que el pugui escoltar tothom. I sí, ho visc amb intensitat”, afirma. Això sí, no s’oblida de dir que li hauria agradat poder-lo compartir amb el seu padrí, figura cabdal a la seva trajectòria que va morir fa un any i mig. S’emociona quan l’anomena, com li passava ja al documental que va protagonitzar ara fa tres anys, Sempre Dijous, dirigit per Joan Porcel. 

Aquell documental començava amb unes declaracions profètiques i eloqüents. “He pensat que m’agradaria reconèixer-me quan passi temps d’aquesta entrevista”, deia mirant a càmera Júlia Colom. Ha pensat si li agradaria reconèixer-se quan passi temps d’aquest disc? “La veritat és que darrere aquesta frase que deia a l’inici de Sempre dijous hi trob una pretensió molt meva, de voler ser sempre coherent. I amb el pas del temps he après que aquesta exigència que alguns tenim amb nosaltres mateixos de vegades ens fa perdre coses pel camí”, assegura, “i és clar que m’encantaria veure’m i escoltar-me d’aquí a uns anys i no fer-me vergonya, però ara estic en un punt en què pens que m’he de deixar ser i m’he de deixar fer”. I això mateix fa mentre amb la veu acarona un arbre que serà sempre, olivera, el principi del meu tot. Olivera, olivera, canta Júlia Colom, i ara queden les cançons.