Memorable. Il Trittico al Principal

Il trittico, de Puccini, ha estat l’encarregada de donar el tret de sortida a la 38a Temporada d’Òpera del teatre Principal. Una òpera que aquí mai no s’havia representat amb les seves tres històries completes i que, per tant, es converteix en un episodi, si més no, memorable. Per una altra banda, trobam tot un seguit de cantants de la terra, més nombrosos del que estàvem acostumats, i amb el molt ressenyable valor afegit de Marga Cloquell com la Giorgetta d'Il tabarro i la protagonista que dona nom a Suor Angelica, resolts ambdós amb solvència. Irene Mas, Joan Laínez, Gabriel Mas, Inma Hidalgo, Begoña Gómez, Joan Miquel Muñoz… són alguns altres dels noms locals que formen part important de la producció. Una producció dirigida per Rafel Duran i amb escenografia de Rafel Lladó. Un tàndem que no necessita presentació. Per la seva part, el primer va aconseguir, des del primer moment, donar consistència als personatges i fluïdesa a les diferents històries, mentre que el segon va demostrar, de bell nou, com amb pocs elements, sense pecar ni pescar dins el minimalisme, es pot aportar grandiloqüència a l’espectacle, en el qual no són menys destacables les videocreacions, signades per Joan Rodón, presidint el fons de l’escenari, tant a Il tabarro com als primers moments de Suor Angelica.

Il tabarro va tenir un problema de volum, un decalatge entre la potència de les veus i els decibels que imprimia Anna Hartmann a la Simfònica, mentre que, per una altra banda, funcionava l’explosiva química entre els tres protagonistes: l’esmentada Cloquell, Mario Cassi com a Michele i Andrés Sánchez com a Luigi. Rutllaven també els secundaris, com el Talpa de Lasha Sesitashvili, però sobretot Mariangela Marini com a Frugola, interpretant tant Hai ben ragione com Ho sognata una casetta, apujant el llistó.

Suor Angelica, com sempre, va ser un caramel per gaudir de valent, el capcurucull de la representació, la cirereta de l’actuació de Marga Cloquell. La zona portuària d’Il tabarro va passar a ser un convent-hospital en temps guerra i la trista història discorria amb la imprescindible nostàlgia musical d’un Puccini impecable i una Simfònica agradosa, com ha de ser. Arribà el moment culminant, amb la seva vigília, l’aparició de la Zia principessa, de bell nou Mariangela Marini en acció i la situació se situa a gran nivell, amb el duel amb Suor Angelica, que Cloquell arrodoneix amb una acurada i sentida Senza mamma, o bimbo. Una mica més d’espectacularitat amb els cors a l’Ah, son dannata final tampoc no hauria estat malament.

Gianni Schicchi és sens dubte una de les partitures més divertides de la història de l’òpera i la que ens ocupa tampoc no va decebre. Una mescla de comèdia bufa i follia costumista, entre festiva i grotesca, que pren lliure embranzida des d'un episodi de La divina comèdia i, per a l’ocasió, també resolta amb eficàcia, com cal. I cal parlar de la més famosa ària de la funció, la melodiosa O mio babbino caro, que va correspondre defensar, que sempre és una defensa impossible, a Greta Lirussi, amb la qual es va endur, com no podia ser d’altra manera, l’ovació de la vetllada.