La memòria fotogràfica també pot caure en l’oblit

PalmaEn poc menys d’un any s’han produït dues escenes on, tot i estar separades en l’espai i en el temps i tot i semblar que no tenen res a veure, es parla exactament de la mateixa qüestió. Una és d’abril de 2023, quan quedava poc més d’un mes per a les eleccions, i l’altra, de fa no res, de final de gener d’enguany, a poques hores de l’inici de Fitur. I ja se sap que tota imatge explica molt més que allò que s’hi pot detectar amb un primer cop d’ull, que la importància rau en els detalls.

A la primera, diferents representants polítics, entre ells qui llavors era el conseller de Fons Europeus, Universitat i Cultura, Miquel Company, seuen al voltant d’una taula amb Alelí Mirelman, directora de projectes de creació artística de Casa Planas, a punt per signar-hi un document. A la segona, un nodrit grup de persones entre les quals es troben l’actual presidenta del Govern, Marga Prohens, i la directora de Casa Planas, Marina Planas, escolten el concert que ofereix un grup de músics. Els acompanya Borja Thyssen en qualitat d’amfitrió, ja que l’escena té lloc al museu madrileny que du el seu llinatge. Explicades les diferències, cal destacar allò que tenen en comú: a ambdues s’hi anuncia el mateix projecte o, més ben dit, les mateixes intencions. Es tracta de la digitalització i conservació de l’arxiu del fotògraf Josep Planas i Montanyà, format per més de tres milions d’imatges que serveixen, entre altres coses, per reconstruir des de moltes perspectives la transformació viscuda a Mallorca durant la segona meitat del segle XX a causa de l’aparició del turisme. A hores d’ara, però, aquest projecte anunciat dues vegades continua més envoltat de dubtes que no de certeses.

Tot i l’anunci fet fa uns dies, des de Casa Planas reconeixen que la fórmula per dur endavant tot el procés necessari per preservar el patrimoni fotogràfic de què disposen encara no està clara. “Tenim la voluntat expressa de la presidenta de conservar-lo, però encara falten molts detalls per concretar a la proposta”, asseguren. Va ser per juny de l’any passat quan van finalitzar el pla de catalogació i digitalització de tot aquest material, un treball liderat per un expert en la matèria, Joan Buadas, i que va ser finançat gràcies a una subvenció de 30.000 euros aportada pel Govern. En aquest pla es parla d’un termini de sis anys per dur a terme les diferents tasques necessàries per a la correcta conservació de l’arxiu de Josep Planas, tot i que els recursos humans i econòmics necessaris són encara una incògnita. També ho són, de fet, els futurs usos i destinacions de tot aquest material.

“Qui custodia l’arxiu és l’hereva de Josep Planas, la seva neta Marina Planas, i existeixen diverses certificacions que n’acrediten el valor patrimonial, fetes des d’entitats com la UIB o l’Arxiu del So i de la Imatge”, expliquen des del centre artístic Casa Planas, “i el desig de la família és que es conservi unit, que no es divideixi. Per això, per ara, la intenció és mantenir-lo aquí, tot i que no estam tancats a la possibilitat que esdevingui públic. Ara mateix, però, no hi ha cap proposta directa d’adquisició”, admeten.

Tampoc no hi ha cap figura de protecció específica en relació amb aquest material, ja que “una vegada sigui considerat BIC ja no s’hi podrà fer res, i en aquests moments no es troba en l’estat òptim de conservació, s’han de fer moltes coses abans”, comenta Mirelman. És per això que, segons explica, fins ara s’ha descartat demanar aquesta consideració i no es preveu fer-ho fins que “s’hagin fet totes les passes prèvies per assegurar-ne el bon estat”. Una de les primeres és, de fet, la seva indexació completa, un procés de registre de totes i cadascunes de les imatges que, tot i semblar bàsic i fonamental en parlar d’un arxiu fotogràfic, és encara una tasca pendent en el de Planas i Montanyà i en la majoria dels casos.

Un 1% inventariat

“Hi ha poquíssim material inventariat, classificat o correctament catalogat. Hi ha alguns arxius fotogràfics que són públics, de l’època en què agafaren força els arxius dels diferents consells insulars, però són una minoria, et diria que no deuen arribar a l’u per cent”. Qui així ho afirma és la doctora en Història de l’Art Maria Josep Mulet, professora del Màster en Patrimoni Cultural: Investigació i Gestió que s’imparteix a la Universitat de les Illes Balears. Mulet és autora de llibres com La fotografia a les Balears (1839 - 1970) o Fotografia a Mallorca (1839 - 1936). A més, ha dedicat gran part de la seva trajectòria a endinsar-se en arxius fotogràfics com el de Josep Pons Frau o el del mateix Josep Planas, de qui l’any 2005 es va publicar un volum que va comptar amb la seva participació. “Vàrem estar tres anys treballant-hi, tots els divendres de 9 a 13 h. Des que entràvem i fins que sortíem trescàvem pel material que en conservava, que era molt extens i divers”, explica Mulet. Després de tots aquells anys de fer feina amb l’arxiu va sorgir la possibilitat que aquell material fos incorporat a la universitat, però “l’arxiu Planas no s’havia de dividir”, afirma Mulet.

La llarga llista que conforma el patrimoni fotogràfic de les Balears pot classificar-se segons diferents premisses. Es pot fer, per exemple, segons la seva tipologia. Amb el concepte ‘fons’ es fa referència a les fotografies pròpies, signades pel mateix fotògraf, mentre que la ‘col·lecció’ es refereix a totes aquelles instantànies i materials que ha anat adquirint. També és important distingir entre els que són privats, com és el cas de l’arxiu Planas, dels que són públics. D’aquests darrers hi ha casos destacats com l’arxiu de Gaspar Rul·lan, que inclou més de 100.000 elements i es conserva a l’Arxiu del So i de la Imatge de Mallorca (ASIM) després que la família el vengués al Consell de Mallorca a un preu “gairebé simbòlic”, segons Francesc Bonnín, director de l’ASIM. També n’hi ha de titularitat municipal, com el del fotògraf Guillem Bestard, que va ser adquirit per l’Ajuntament de Pollença l’any 2018.

Cinc anys catalogant

La primera fotografia que es preserva del pollencí Guillem Bestard, primer propietari de la botiga de fotografia Can Bestard, és de l’any 1898 i entre les més de 400.000 estampes que se’n conserven hi figuren paisatges que remeten als quadres de Joaquín Sorolla i Santiago Rusiñol, indrets icònics com la Catedral retratada fa més de 100 anys o imatges de diferents moments de l’evolució de l’hotel Formentor, des de la seva construcció fins al pas de figures com Alfons XIII i Primo de Rivera. L’adquisició de tot aquest fons es va dur a terme l’any 2018 i de llavors ençà Maria Cerdà s’ha encarregat de fer l’inventari complet de tot el material. Si tot va bé, l’acabarà en qüestió de dies. “El mes de desembre vaig superar les 433.000 imatges inventariades”, explica. Cerdà és filla de Joan Cerdà, fotògraf que va treballar a Can Bestard i que se’n va fer càrrec després de la mort del fill de Guillem Bestard. “Quan vàrem tancar la botiga, l’any 2006, jo tenia molt clar que tot aquest arxiu havia de quedar a Pollença, i això que ens van arribar ofertes fins i tot des de Barcelona, per exemple, per molt que fossin propostes informals. Finalment, vàrem aconseguir que l’Ajuntament ho compràs, ara fa poc més de cinc anys”. El preu que se’n va pagar foren 277.500 euros, la meitat dels quals es van destinar a pagar les tasques d’indexació i digitalització de l’arxiu. I si bé aquest és un cas bastant excepcional, en realitat quasi tots ho són, ja que cada fons i col·lecció té les seves condicions i historial. A més, la Llei del patrimoni documental no estableix directrius concretes sobre els protocols a seguir amb aquest material.

Catany, un arxiu artístic

“A Catalunya existeix un Pla nacional de fotografia que anava vinculat a un museu que no s’ha arribat a fer”, explica Antoni Garau, director del Centre Internacional de Fotografia Toni Catany (CIFTC), “i tot i així no hi ha hagut una estratègia comuna per al llegat dels fotògrafs com Humberto Rivas, Pere Formiguera, Colita i tants altres que, com Toni Catany, han desenvolupat importants trajectòries en l’àmbit de la fotografia creativa”. De fet, la conservació de l’arxiu del fotògraf llucmajorer també té encara tasques pendents, però està més avançada que la resta dels esmentats. Actualment, es troba a Barcelona, ja s’han digitalitzat i s’ha fet una indexació bàsica d’unes 90.000 imatges, la meitat del que s’havien proposat inicialment, tot i que ara la prioritat és traslladar-lo tan aviat com sigui possible al CIFTC de Llucmajor, un centre inaugurat el mes de març de l’any passat després de més de dues dècades de converses al voltant del destí de l’obra de Catany.

Si bé la fotografia de Toni Catany, a diferència de la de Planas o Bestard, és clarament artística, tots ells es van dedicar a la fotografia de manera professional. I, tanmateix, dins el patrimoni fotogràfic de les Balears hi ha encara un altre element a tenir en compte: el dels que s’hi han dedicat de manera amateur. Entre tots ells, Maria Josep Mulet en destaca un que també coneix en profunditat: l’arxiu Escalas, conformat per uns 50.000 negatius de vidre fets per Jaume Escalas Adrover i Jaume Escalas Real, pare i fill que compartien afició, la fotografia, i també professió, la medicina. El primer fou director de l’Hospital General, mentre que el segon dirigí la Clínica Mental de Jesús, on va capturar imatges de les primeres teràpies d’electroxoc, entre d’altres. Algunes es van poder veure a l’exposició que es va dur a terme l’any 2009 al Centre de Cultura Sa Nostra de Palma, amb el títol Paisatge, ciutat i vida fotogràfica.

“El gran problema darrere la falta de documentació i d’accés a tots aquests arxius és la manca de finançament, tant públic com privat, que entre altres coses impedeix una correcta formació i especialització per al seu tractament”, argumenta Mulet. “I vull subratllar això del finançament privat perquè és de molts d’aquests arxius que surt la imatge que s’ha fet servir per promocionar les Illes tot aquest temps. També s’hi podrien implicar des del sector turístic per mantenir-lo, o no?”, afegeix. La conversa amb l’experta finalitza amb una observació que no passa desapercebuda: el que deixa ben clar el repàs dels llegats fotogràfics és la invisibilitat de les dones fotògrafes. “Segur que n’existien”, sentencia, “però no se’n sap res, d’elles”.