PalmaEl teatre Principal de Ciutat es va vestir de gala, la de les grans ocasions, per acollir l’estrena mallorquina de Zona inundable, coproduïda amb el TNC. La peça escrita per Marta Barceló, ho és, i segurament també ho serà, fins i tot una mica més, quan en dies pròxims ho faci a Artà i Sant Llorenç des Cardassar, indret el·líptic de la història, reconvertit en un fictici Sant Llis. És una manera de deixar clar que es tracta d’un relat més enllà del document, sense que deixi de ser-ho, utilitzant un fet real, i en el nostre cas proper, com a rerefons per contar moltes històries. Però també és una bona manera d’ampliar horitzons, de donar-li una dimensió universal, i convertir la catàstrofe illenca en un exemple extrapolable a qualsevol altre lloc del malmès planeta, on ben segur podríem trobar personatges molt semblants als que viuen a la Zona inundable. Dirigida per Marta Gil Polo i protagonitzada per Isabelle Bres, Marc Garcia Coté, Marc Joy, Vanessa Segura, Pepa López i Àlvar Triay. Sis actors que interpreten no sé quants personatges, des dels protagonistes principals fins als secundaris, des de les víctimes directes de la tragèdia fins a periodistes, polítics o voluntaris. Tots ells dibuixats amb precisió, però sobretot, i com no pot ser d’altra manera, els que pateixen directament les onades d’un torrent desbocat que s'endú cap enlloc tot el que troba al seu pas. Segurament si fos una pel·lícula seria de les de cinema de catàstrofes, però l’autora ho recondueix pel camí de l’intimisme, també proper, reconeixible i autèntic. En realitat, estam davant un àlbum d’històries d’amor, com és ara la d’una mare envers la seva filla morta, de dos adolescents que inicien la seva primera relació, una mare i un fill, un petit constructor i la seva furgoneta o els d’uns arxivers intentant recuperar la memòria històrica del lloc. Històries que es van entrecreuant sense fer-se nosa, embolicades amb enorme eficàcia i pintades minuciosament amb els dramàtics colors del diluvi. Marta Gil Polo fa que tot funcioni amb la fluïdesa imprescindible perquè tantes arestes brillin amb la mateixa lluminositat, la que els pertoca, de tal manera que es fa difícil dins una barreja tan complexa destacar un element per sobre de qualsevol altre. De fet, resulta del tot impossible, perquè el que predomina sempre i en tot moment és el destructiu context, l’omnipresent embolcall, que tampoc no deixa de ser l’autèntic principal protagonista, que, com els altres, també viu la seva història d’amor, a la recerca del camí que la natura li va assignar i que mai no oblida, perquè, com s’explica a l’obra, “l’aigua té memòria”, la que li volen arrabassar els humans. Els mateixos que, per una altra banda, no volen perdre la seva i per això lluiten per salvar els documents que els perpetuïn en el temps.
El discurs, acurat, incontestable, una ampliació de la condició humana des d’un petit punt d’una petita illa. Els personatges, tan col·loquials com reconeixibles, un tour de force per part de les actrius i actors, tots estratosfèrics en les seves intervencions, que passen d’un a l’altre com per art de màgia, molt subtilment i sense ni tan sols canviar el vestuari. L’escenografia, que signa Joana Martí, amb únicament tres taules i unes prestatgeries de grans dimensions plenes d’arxivadors, que es van convertint en un jutjat de pau o en una habitació per al silenci, o en una casa on l’aigua de la torrentada arriba fins a dalt, en una escala, o en un poliesportiu on acullen els damnificats, o una perruqueria, o… Però també resulta fonamental la il·luminació, de Sílvia Kuchinow, o l’inquietant i pertorbador espai sonor de Nacho López. Un “document històric ficcionat”, que diu el programa de mà, per a la reflexió, que com la pluja de Sant Llis va augmentant dins el record minut a minut, fins a convertir-se en turbulenta conclusió. Mai no n'aprenem. Nosaltres no tenim memòria.