PalmaAuditòrium.- La Simfònica va obrir de bat a bat les portes per donar pas a un tipus de música que per regla general té poques possibilitats d’arribar a un públic diferent al que va adreçat, sobretot amb una formació musical encara més diferent i per partida doble. Sobre l’escenari hi havia una big band i una orquestra simfònica, els quals oferiren una rigorosa i divertida simbiosi per donar cos i cor a les quatre cantants –Clara Fiol, Júlia Colom, Anna Ferrer i Joana Gomila–, que exhibien i irradiaven talent a balquenes amb la seva nova manera d’interpretar les cançons populars per excel·lència, des del Vou verivou fins a La sibil·la. Però no tan sols això, perquè, a més, sobre l’escenari poguérem veure i escoltar les gloses de Maribel Servera i Mateu Xurí, amb la qual cosa l’amalgama d’arestes, la miscel·lània de gèneres i el sincretisme musical convertiren el concert en un aliatge de metalls preciosos sorgits de la mà d’un alquimista poderós, i místic, és clar. Es diu Toni Vaquer i els seus horitzons es dibuixen lluny de l’abast d’una mirada.
És cert que no pocs compositors han adornat les cançons populars i tradicionals amb una orquestració que d’alguna manera enlaira l’original al lloc que li correspondria si no tinguéssim tants prejudicis a l’hora de valorar-les. També hi ha hagut molts músics que des de la tradició com a punt de partida han arribat a la més culta excel·lència, però almenys en el meu cas no havia escoltat mai un ménage à trois de tants quirats, amb el swing con a nexe, que va fer que alguns mestres de la Simfònica escoltassin les improvisacions dels saxos, de la bateria o del piano, per exemple, completament embadalits. Val a dir que al piano hi havia Marco Mezquida, que és valor afegit a una història que no és una ocurrència. És feina d’alt standing, d’una precisió i magnitud que es fa palesa des dels poderosos i significatius primers acords de l’obertura del Vou verivou, la peça amb la qual varen iniciar el concert i que Vaquer dedicà a la seva mare, perquè amb aquesta cançó ella li va inocular el verí de la música i en comptes d’adormir-lo li va despertar una passió.
Pel que fa a les cantants no farem un rànquing de preferències, entre altres coses perquè és ben segur que pocs espectadors coincidiríem en el resultat. Tot va ser d’una qualitat indiscutible, però per destacar alguna cosa per sobre de la resta ho podríem fer amb ‘Sa mort de na Margalida’, convertida en una jam de les quatre protagonistes acompanyades pel gairebé imperceptible i alhora imprescindible piano de Marco Mezquida. O l’arranjament de La sibil·la; o La dama de Mallorca; o La cançó del segar; o Bona nit blanca roseta… La millor notícia és que hi haurà enregistrament d’aquest petit/gran festival en què la gran estella va ser, senzillament, la música sense acotacions.
Teatre Principal-Inca.- Parlant de música acotada, Tomeu Moll-Mas, micròfon en mà, va explicar que totes les partitures on trobam atonalitats no són música contemporània. Tampoc és senzill trobar la definició adient, tot i que ‘música clàssica de nova creació’, com diu al programa de mà, resulta, com a mínim, molt aproximat. Un debat que donaria per a moltes hores i altres tants folis. Sota el paraigua de Dies de Noves Músiques d’Inca, l’Ensemble Espai Sonor, juntament amb Pierre Jodlowski, oferí un concert amb peces d’aquest, present a la sala i participant molt actiu en el muntatge i la representació, com també alumnes del Conservatori Professional de Música i Dansa de Mallorca i d’altres de teatre de l’IES Berenguer d’Anoia. A la primera part ,cinc dels joves pianistes interpretaren Typologies du Regard, cinc peces curtes, delicades i prou expressives. Tomeu Moll-Mas va ser l’encarregat de fer-ho amb ‘Série Blanche’, per a piano i electrònica, amb la força i intensitat que requereix la composició. La segona part va ser festa grossa amb Diary Random & Pickles, per a quintet, deu adolescents, o més, escenografia i electrònica. Una performança reivindicativa que no dona treva a l’espectador i en què podem trobar tot un seguit d’intervencions, corals o individuals, com per exemple el solo de violoncel de Marc Alomar, o lectures de notícies, vehements gestos lumínics… Es van obrint portes, a poc a poc.