Visca Puccini!

PalmaAl Teatro alla Scala, un 25 d’abril de 1926, quinze mesos després de la mort de Giacomo Puccini, s’estrenava Turandot, amb Arturo Toscanini al capdavant de tot plegat. El mestre no havia pogut acabar la composició. Un càncer de gola se'l va emportar just abans d’arrodonir la història de la princesa de gel. Li mancava el duet romàntic final, tot i que l’havia suggerit i esbossat. Franco Alfano va ser l’encarregat d’afegir tot el que ve després de la mort de la dolça Liu i la seva comitiva funerària. Just en aquest punt, el dia de l’estrena, Toscanini va abaixar la batuta, es va girar cap al públic i va dir: “Qui il maestro fini”. Un silenci sepulcral conquerí el temple milanès. Potser només varen ser un parell d’eterns segons, fins que es va sentir una veu que es va transformar en el cor immens d’un final no escrit, Visca Puccini!, Visca Puccini!. A partir d’aquí es va representar sempre amb el final que havia compost Alfano i havia retallat, fins a vuit minuts, un centenar de compassos, Arturo Toscanini. I així va quedar durant un segle i incomptables representacions, fins que Antonio Papano amb Sondra Radvanovsky i Jonas Kaufmann varen enregistrar la versió completa que originalment estava prevista. Ara, qui més qui menys no entèn perquè no havia sortit mai del calaix de les partitures oblidades. En qualsevol cas, a Cap Rocat, amb els mateixos protagonistes vàrem poder escoltar aquest entranyable i memorable final, a partir de Principesa di morte, un fet que tan sols es pot qualificar d’esdeveniment. Esdeveniment que va dirigir Marco Armiliato, amb l’Orquestra Simfònica Illes Balears i el Cor Cap Rocat, a les ordres de Joan Company, amb dos extraordinaris caps de cartell, els quals des del primer moment varen exhibir no poques de les seves millors característiques, com són, entre moltes d'altres, capacitat inabastable, tècnica exquisida i, sobretot, indubtable professionalitat. Amb aquestes prestacions i qualitats res no podia anar malament, tot i que el vent no va ajudar gaire. Eren massa virtuts sobre l’escenari perquè dues bufades fessin trontollar tan sòlida estructura.

El final de Turandot va ser un regal de grans dimensions, però el preludi no havia estat un farcit per omplir un bolo. Des del Mario! Mario! Mario! Son qui, de Tosca, amb el que s’inicià tan gran espectacle, ambdós protagonistes demostraren per què són figures mundials. No regatejaren aguts, ni volum. Exhibiren tessitura, fiato, color i tot el que fes falta per transmetre la passió de les històries que feren immortal Puccini. Un bon exemple va ser el Mister Johnson, siete rimasto indrieto, de La fanciulla del West, que va coronar la primera part, juntament amb l’Intermezzo de Cavalleria Rusticana o el Coro a bocca chiusa, de Madama Butterfly. Dues peces que serveixen per poder ressaltar una orquestra que ja no sorprèn per la part alta i un cor ben seleccionat i millor alliçonat per Joan Company, que hi va posar precisió i nervi, sempre arrodonint els majestuosos finals de Turandot o el bis de Radvanovsky, qui, com si res, va apujar fins a l’infinit el nivell de la vetllada. Ho va fer amb In questa reggia, d’una qualitat i versatilitat majúscula, tot just després que Kaufmann deixàs bocabadat el públic amb el seu poderós Nessum dorma. A tot això hi va haver altres dos hits abans de la “recuperació”, de l’esdeveniment final, com són E lucevan le stelle i Vissi d’arte –quasi res diu el diari!–. Tot això amb un Armiliato superb, majestuós, mestrejant la gran cerimònia amb tots els mèrits que atresora. Està clar que la commemoració del centenari de la mort del mestre de Lucca també hauria pogut concloure amb un altre Visca Puccini!.