Versatilitats mozartianes en mi bemoll

PalmaDues peces de Mozart, sòlides, majúscules i altres dues de Xostakòvitx, que l’anunci del concert qualifica de breus caricatures, tot i que són dues versions per a orquestra de corda que el mateix compositor va fer, una de l’ària de Lady Macbeth de Mtsensk i l’altra d’un fragment del seu primer ballet, L’edat d’or, varen ser les que Bernat Quetglas, director i fundador de l’Orquestra de Cambra de Mallorca, va seleccionar per ser les interpretades en el segon concert de la temporada que té lloc al teatre Principal d’Inca. Ho va fer a teatre ple i amb dos solistes de garantia per interpretar la Simfonia concertant en mi bemoll per a violí i viola K. 364. Una composició tan peculiar com suggeridora, tan innovadora com especialment bella, que Wolfgang Amadeus Mozart va compondre quan estava a les ordres de l’arquebisbe Colloredo a Salzburg. En aquest moment és quancomença la famosa pel·lícula de Milos Forman, amb què els espectadors creàrem una imatge del personatge no gaire favorable i de la qual difícilment ens podrem desempallegar, però aquesta és una altra història. La que ens ocupa és la interpretació que oferiren Joaquín Riquelme, violista de la Filharmònica de Berlín i el violinista José Manuel Álvarez Losada. Una interpretació molt sòlida i subtil per a una composició excepcional. Ho és per moltes raons, com per exemple el fet que dona idèntica importància a ambdós instruments solistes, convertits en gairebé dos personatges d’una història que van cantant i contant, des del dolor de la mort de l’Andante del segon moviment fins a l’alegria de viure amb el rondo final del Presto del tercer i darrer. I si els dos solistes elaboraren tot un versàtil decàleg de sensacions i emocions, l’orquestra, sota la batuta d’un Quetglas molt sobri, es va convertir en el context idoni per tot un seguit de versatilitats amb el qual crearen una atmosfera idíl·lica que Richard Wagner, en el seu dia, va qualificar de 'melodia infinita'.

Rere les dues 'caricatures', de bell nou Mozart, per a l’ocasió amb una obra de maduresa, la Simfonia nº 39 en mi bemoll –també en mi bemoll–, tampoc exempta de peculiaritats. I si a la primera, excepcionalment, havia deixat de banda flautes i clarinets, a aquesta segona va obviar els oboès i va donar preponderància als clarinets, a qui regalà un solo acompanyat pels arpegis del segon clarinet. Una petita meravella, marca de la casa, que, entre d’altres, va servir per mostrar i demostrar l’evolució i el nivell que està assolint una formació que fa passes de gegant, i alhora mostra la seva versatilitat, també interpretant dues peces del mateix compositor que en no pocs moments se situen als antípodes una de l’altra, sense deixar de dur el segell de l’autor.