Un menorquí d’Algèria contra el feixisme

PalmaAlbert Camus advertí: “Tota forma de menyspreu, si intervé en política, prepara o instaura el feixisme”. Al nostre temps i àmbit, la desqualificació de l’adversari és pràctica habitual en política; a la campanya electoral de les autonòmiques a Madrid, diuen, s’hi han creuat totes les línies vermelles imaginables. Tal vegada és per això que, es tem, el feixisme ha tornat a mostrar la seva ombra sinistra. Albert Camus (1913-1960), Premi Nobel de literatura, algerià de cultura francesa, de família materna menorquina, visitant de Mallorca i Eivissa el 1935 –viatge que deixà recollit als seus escrits–, filòsof, periodista i home de teatre, es perfila, 61 anys després de la seva mort prematura en un accident de trànsit, com a guia ètic contra la intolerància i la mentida –aquesta que ara anomenen ‘postveritat’.

Camus, orfe de pare, fill de la dona de fer feines Caterina Sintes Cardona –pobre, sordmuda i analfabeta–, va participar en la Resistència francesa a les pàgines del diari clandestí Combat, del qual fou editorialista i cap de redacció i al qual va continuar vinculat fins al 1947. Una recopilació dels seus articles l’acaba de publicar Debate sota el títol ‘La noche de la verdad’. Els articles de ‘Combat’ constitueixen un veritable decàleg del bon periodista. Tant de bo, que el nostre gremi actual s’exigís tant a si mateix: “Es vol informar aviat en lloc d’informar bé. La veritat no surt guanyant”.

Reivindica el que anomena “periodisme crític”. El redactor “pot ajudar a entendre les notícies amb un conjunt de comentaris que proporcionin el seu abast exacte a informacions, la font i intenció de les quals no sempre resulten clares”. Camus demana als periodistes que posin en guàrdia el sentit crític del lector, “en lloc d’adreçar-se a la seva disposició a la facilitat”. Els reclama fer-li reflexionar, amb “escrúpols”, “distància” i “relativitat”, la qual cosa “no impedeix prendre partit” per les causes justes. Tampoc no demana tant: que “els articles de fons tenguin fons”, és a dir, que no siguin meres opinions, i que “les notícies falses o dubtoses no es presentin com a notícies certes”.

La trampa de l’anticomunisme 

La refutació de les afirmacions del feixisme les articula Albert Camus a les seves quatre Cartes a un amic alemany –un nazi–, de les quals se’n van publicar dues de manera clandestina, al llarg de la guerra, i dues després de l’alliberament, i per primera vegada en català el 2019, per Lleonard Muntaner, Editor. No pot admetre que se li retregui que “no us estimau el vostre país”, perquè no està disposat a fer qualsevol cosa per ell: l’etern argument del patrioterisme. “Hi ha mitjans que són inexcusables”. I l’encerta, l’avantatge que afavoreix el feixisme: que la mateixa democràcia que ells denigren és la que protegeix el seu dret a denigrar-la. “Ens vam veure forçats a respectar en vosaltres allò que no respectàveu a casa dels altres”.

Aquest descendent de menorquins es declara, el 1944, a Combat, en desacord “amb la filosofia del comunisme i la seva ètica pràctica”, però refusa “enèrgicament l’anticomunisme polític perquè sabem els qui l’inspiren i els seus propòsits inconfessats”. “L’anticomunisme és el principi de la dictadura” és un lema que el diari havia fet seu. Evidentment, Camus, que milità al Partit Comunista dos anys –li varen fer fora, o se’n va anar–, no era beneit: va ser una de les poques veus que, des de l’esquerra, van denunciar els crims d’Stalin, i això li va suposar el buit dels seus antics amics, com Sartre. Però havia fet la Resistència amb els comunistes, contra el nazisme. Com a Espanya el PC va lluitar contra el franquisme, va acceptar la democràcia i fins i tot la monarquia i va redactar la Constitució del 1978 –Jordi Solé i Tura, aleshores al PSUC, en fou un dels set ‘pares’. Tanmateix, ara els han dit als madrilenys que han de triar entre comunisme i llibertat. “L’argument idiota és eficaç; ho veiem diàriament”, afirma Camus el 1953.

El pensament polític de Camus –que oscil·là entre el liberalisme i els llibertaris, sense deixar de ser mai d’esquerres– se sustenta sobre el respecte, la tolerància i la renúncia a estar en possessió de la veritat: “El demòcrata és algú que admet que l’adversari pot tenir raó”, afirma, i encara més: “Si hagués un partit que fos els d’aquells que no estan segurs de tenir raó, aquest seria el meu”. En una situació tan límit com la guerra d’Algèria, que li va trencar el cor, exhorta als seus, els descendents de colons europeus: “Teniu la força de reconèixer el que és just a la causa dels vostres adversaris i de condemnar el que no ho és en la repressió”.

La novel·la del 1947, La pesta, que aquest darrer any ha conferit encara més vigència a l’obra de Camus, en fer-nos patent la seva lucidesa sobre els comportaments humans davant d’una pandèmia, la va redactar, assenyala l’estudiosa de la seva trajectòria Hélène Rufat, en plena guerra. Joan Fuster, el seu traductor al català, pondera el seu valor com a metàfora: “Allà on Camus escriu ‘plaga’, que cadascú posi el nom de qualsevol dels poders inhumans”. Com el feixisme. I per això s’ha de romandre alerta. Perquè “el bacil de la pesta mai no mor ni desapareix (...) pot estar adormit durant desenes d’anys (...) i, potser, vindrà un dia que, per a dissort i alliçonament dels homes, la pesta despertarà les seves rates i les enviarà a morir a una ciutat feliç”.u