DISSENY
Cultura26/06/2018

Aquells meravellosos anys Del boom del disseny gràfic

La nova exposició permanent del Museu del Disseny revisa les creacions del període 1980-2003

Antoni Ribas Tur
i Antoni Ribas Tur

BarcelonaLa nova exposició permanent de gràfica del Museu del Disseny és, com diu la comissària, la historiadora i professora de la UB Raquel Pelta, “un cop de nostàlgia tremend”. Sobretot perquè, després de la mostra dels pioners que la va precedir, la d’ara és plena de l’eufòria i les ganes de modernitat d’Espanya i de Catalunya des dels anys 80, amb peces com el llibre dels Comediants Sol solet, les revistes de la Movida, els cartells dels Jocs i l’Expo 92, els pòsters coloristes de Juan Gatti per a les pel·lícules de Pedro Almodóvar, els anuncis de les sabates Camper i les bosses que Pati Núñez va dissenyar per a la desapareguda Vinçon. “Els 80 a l’Estat em semblen una etapa molt interessant, perquè van ser l’època d’una Transició que no va ser fàcil i que avui està en el punt de mira. També van ser uns anys molt interessants i divertits i alhora molt dolorosos, perquè hi havia terrorisme, intents de cop d’estat, de fer molts pactes i de sacrificar una part de la memòria històrica”, explica Pelta. La mostra porta per títol Dissenyes o treballes? La nova comunicació visual. 1980-2003 i, com la seva predecessora, no és una mostra qualsevol, ja que les peces han ingressat a la col·lecció permanent del centre, en la majoria dels casos, per donació dels mateixos dissenyadors. “És una exposició panoràmica que permet entendre tota una època -afirma la directora del Museu del Disseny, Pilar Vélez-. Hem incrementat les col·leccions en un 70% amb la complicitat dels autors, amb l’objectiu de ser un referent internacional”.

“Els anys 80 en el terreny del disseny van ser tremendament rics -explica la comissària-. Sortíem de la dictadura franquista i tots teníem ganes de fer coses i de viure en llibertat. A cap de nosaltres mai ens va passar pel cap que el que fèiem un dia podia acabar en un museu”. El recorregut inclou unes 600 peces de 200 professionals i arrenca amb diversos exemples de gràfica política i social una mica anteriors, com els de les primeres campanyes de planificació familiar catalanes i contra l’entrada d’Espanya a l’OTAN, i finalitza el 2003, coincidint amb la celebració de l’Any del Disseny, després de recollir elements com l’impacte que van tenir la postmodernitat i l’arribada dels ordinadors Macintosh. “Els Macintosh van provocar un moment d’experimentació molt fort”, recorda Pelta.

Una de les peces inicials que criden més l’atenció avui és un cartell del PSOE de José Ramón Sánchez amb un paisatge molt verd i un castell en comptes del retrat d’algun polític o algun lema. Curiosament, la temàtica social torna a aparèixer al final del recorregut, en cartells contra la Guerra de l’Iraq i de prevenció contra l’addicció a les drogues. “El període representat a la mostra és una etapa de consolidació i d’experimentació. A partir de l’any 2003 les coses van començar a canviar”, diu Pelta, que destaca la “transversalitat” dels dissenyadors d’aquells anys i la seva proximitat amb els mons de la música i l’art i l’“heterogeneïtat” de les seves propostes. Així i tot, els anys 90 van ser difícils. “Després va venir la crisi postolímpica, que va ser molt dura i que va arribar en part arran de la Guerra del Golf. Molts estudis van haver de tancar perquè havien crescut molt amb l’Expo de Sevilla, els Jocs o Madrid com a capital cultural”.

La creativitat i la indústria

El sector del disseny durant aquestes dècades era més ampli, i a la mostra només hi ha representats els creatius que han mantingut el caràcter d’autors, ja que també va haver-hi professionals que van crear grans empreses de comunicació corporativa en què la creativitat estava supeditada a les necessitats d’una empresa. “Al mateix moment que uns manteníem el caràcter somiador, la indústria va sorgir amb molta potència: hi ha despatxos de disseny que també són empreses de comunicació i màrqueting que no són a la mostra”, recorda el dissenyador Claret Serrahima, representat per treballs com la revista-objecte Cave Canis i la imatge del 25è aniversari de la Fundació Joan Miró. “Als anys 80 va sortir tot el que estava amagat. Tots estàvem esperant. En aquella època, a més de la gràfica a Barcelona van aparèixer bars com l’Universal i el KGB”, explica Claret Serrahima.

Cargando
No hay anuncios

A més de Barcelona, Madrid i València van ser els dos altres grans focus del disseny a l’Estat. “A l’Estat només hi havia escoles de disseny a Barcelona, l’Elisava i l’Eina, així que la majoria de dissenyadors dels 80 eren autodidactes -recorda el valencià Nacho Lavernia-. Alguns venien de belles arts, uns quants d’arquitectura i alguns altres havien estudiat gràfica publicitària a les escoles d’arts i oficis”.

Un dels factors que van marcar el disseny gràfic d’aquells anys va ser la necessitat de les institucions públiques de renovar-se. “Es vivien una il·lusió i un entusiasme extraordinaris, hi havia una gran necessitat d’imatges noves per a noves institucions públiques, per modernitzar tot el país”, recorda Lavernia. “Als 80 els projectes institucionals venien més per la dreta que per l’esquerra -explica Claret Serrahima-. L’esquerra desconfiava sempre, per dos motius: el seu interès per la cultura era mínim, i tenien pànic a la creativitat si no la controlaven ells. En canvi, a la dreta entenien la cultura patrimonial i deixaven fer als professionals i confiaven en ells, encara que no els entenguessin”. De fet, Serrahima creu que aleshores tenien més llibertat que ara. “Ara tot està més reglamentat”, subratlla. “Hi havia diners i molta estima pel disseny a l’hora de produir, però van baixar molt als anys 90”, diu Pelta.

L’apogeu del disseny també es va estendre als mitjans de comunicació. No només van sorgir les primeres revistes dedicades al sector, com Ardi i Experimenta, sinó que també es va popularitzar a la premsa. “El boom mediàtic va tenir dues cares: d’una banda es va parlar molt de disseny i de dissenyadors, i de l’altra va crear una confusió extraordinària, perquè els mitjans publicaven el més espectacular, el que estava en la frontera i l’art”, recorda Lavernia. “D’aquí va sorgir la idea que el disseny és molt bonic, però rar i inútil; és a dir, el més allunyat del que és el disseny real. Encara arrosseguem una mica aquesta idea”, conclou Lavernia.

Cinc imatges per a cinc moments de la gràfica catalana i espanyola

L’efervescència de la Movida

Cargando
No hay anuncios

La Movida capitalitza encara avui la imatge de l’eufòria i la set de modernitat de l’Espanya de la Transició. A la mostra es poden veure exemplars de revistes com Madrid me Mata, discos de Radio Futura, Gabinete Caligari, Tequila i el grup mallorquí Peor Impossible. També el cartell d’una de les primeres pel·lícules d’Almodóvar, Laberinto de pasiones.

Els Jocs i l’Expo de Sevilla

Les mascotes dels grans esdeveniments del 1992 han passat a la història d’una manera molt diferent: mentre que Cobi segueix sent recordat, la mascota de l’Expo, Curro, va caure en l’oblit. Els Jocs van ser també un festí de disseny gràfic, i, a més de Xavier Mariscal i Josep Maria Trias, l’autor del logotip, van treballar-hi altres dissenyadors com America Sanchez i Enric Satué.

Cargando
No hay anuncios

Contra la guerra de l’Iraq

Els dissenyadors d’arreu del món es van mobilitzar internacionalment l’any 2003 per mostrar el seu rebuig a la Guerra de l’Iraq. De fet, l’editorial Gustavo Gili va publicar un llibre, Carteles contra la guerra. Signos por la paz, que recollia 200 cartells que els seus autors havien cedit gratuïtament perquè la gent els fes servir durant les protestes.

Dissenys pioners i polèmics

Cargando
No hay anuncios

Aquest cartell d’una campanya de la Generalitat contra els embarassos no desitjats de l’any 1980 té una història curiosa: els autors, Jaume Bach i Pilar Villuendas, van haver d’encarregar un pitet de grans dimensions amb els lemes brodats i després fotografiar-lo. Tot i que és una imatge força amable, la temàtica va despertar les protestes de l’Església.

Barcelona, Madrid i València

Aquest cartell de Nacho Lavernia recorda que València, on va destacar l’estudi La Nave, va ser una altra de les capitals del disseny, juntament amb Barcelona i Madrid. Tot i els intents, no va ser possible crear una associació espanyola. “La confrontació educada però constant entre Barcelona i Madrid va fer-ho tot absolutament estèril, no es va poder arribar a res”, diu Lavernia.