'La Merope': quan els astres s'alineen al Liceu

Entre els molts deures de tot teatre públic hi ha la recuperació del patrimoni, especialment l’autòcton. I això inclou els teatres d’òpera. Des de la seva reinauguració, el Liceu ha fet els deures a mitges, perquè hi ha hagut temporades sense títols dels nostres compositors i, quan n'hi ha hagut, sovint s’ha optat per la fórmula de la versió en concert.

En el cas de la nit de dijous, els astres es van alinear a favor de La Merope, òpera seriosa en tres actes amb llibret d’Apostolo Zeno estrenada a Roma el 1743 amb música del barceloní Domènec Terradellas (1713-1751). Traslladat a Nàpols, després d’un periple viatger per Europa propi d’una novel·la d’aventures, va acabar a Roma, on moriria assassinat en estranyes circumstàncies. Terradellas deixava un llegat amb títols com Artserse, Mitridate, Giuseppe riconosciuto (oratori escènic que fa uns mesos vam poder escoltar al Palau de la Música), La Merope i Sesostri, re d’Egitto, que el 1754 es va representar al Teatre de Santa Creu de Barcelona en el que va ser la primera òpera d’un compositor català representada a la ciutat.

L’obra de Terradellas ens resulta encara massa desconeguda tot i que La Merope (de la qual Robert Gerhard va fer una edició crítica) es va veure al Jardí dels Tarongers de Can Bartomeu el 1955. Posteriorment, Artaserse i Sesostri també han fet acte de presència, però de manera massa tímida.

Que el Liceu hagi apostat per La Merope és una excel·lent notícia. Sobretot per la presència d’aquests astres alineats que són els membres de l’Akademie für Alte Musik Berlin, dirigida amb tremp enèrgic per Francesco Corti. So impecable per a una versió en concert (de gira per Madrid, Viena i Berlín) que permet gaudir d’un equip musical ben conjuntat i amb ocasionals astres vocals rutilants. Especialment, la soprano Francesca Pia Vitale, un Epìtide de veu fogosa, impecable coloratura i projecció generosa. La partitura de Terradellas és excel·lent, de gran originalitat en els girs melòdics i harmònics i de risc en l’ús de recursos com els salts intervàl·lics. I això va fer que el cant de la soprano Emöke Baráth (Merope) no sempre s’ajustés a la precisió que demana el compositor en l’atac a sobreaguts compromesos. Molt bé i de menys a més el Trasimede del contratenor Paul-Antoine Bénos-Djian, correctes el Polifonte del tenor Valerio Contaldo i el Licisco de la mezzo Margherita Maria Sala i discrets l’Argia de la soprano Sunhae Im i l’Anassandro del també tenor Thomas Hobbs.