Meryl Streep: "L’ofici és necessari per no matar el director quan et fan repetir 50 vegades una escena"

BarcelonaUn dia després de rebre la Palma d'Or honorífica del Festival de Canes en la cerimònia inaugural, l'actriu nord-americana Meryl Streep (Summit, Nova Jersey, 1949) ha ofert aquest dimecres una xerrada en forma d'entrevista (conduïda per Didier Allouch) que ha passat revista a tota la seva carrera. Rebuda amb l'ovació de gala que el públic de Canes reserva a les grans estrelles, l'actriu no ha escatimat humor i lucidesa a l'hora de repassar la seva feina en films com El caçador, La decisió de la Sophie i Els ponts de Madison. I ha confessat que no recorda el moment en què va recollir el seu primer premi a Canes –el 1989, pel drama Un crit a la foscor– perquè estava molt espantada: "Abans el festival era diferent, no hi havia seguretat i la gent se t'apropava d'una manera... Era salvatge, i jo no soc una rock star, no hi estic acostumada. El primer dia em vaig tancar a l'habitació tremolant".

La distància que separa l'actriu de papers com el de la dona que abandona el marit i el fill a Kramer contra Kramer (1979) li permet fer reflexions molt pertinents. "Es basa en una novel·la de venjança que Avery Corman va escriure amb molta ràbia –ha dit Streep–. El moviment feminista començava a tenir força i els homes perdien alguns privilegis que sempre havien tingut. A Corman no li interessava el motiu pel qual ella marxa, sinó els dilemes del marit". Tant Streep com Robert Benton, el director, creien que calia explicar millor on havia estat la dona durant els 18 mesos d'absència: "El Dustin [Hoffman, protagonista del film] tenia la seva opinió, i el Robert i jo també. Així que cadascú va escriure una versió del discurs que ella fa al judici. Vam votar i vaig guanyar jo". L'actriu va obtenir per aquell paper el seu primer Oscar, que va perdre la mateixa nit. "Portava un vestit molt gran i em vaig oblidar l'estatueta als lavabos –ha reconegut mig avergonyida–. Però no passa res, la següent persona que els va utilitzar me'l va fer arribar".

Un altre paper emblemàtic dels inicis de Streep va ser el d'El caçador (1978), la pel·lícula de Michael Cimino sobre el trauma de la Guerra del Vietnam en un grup d'amics. "Un nòvio que tenia de jove va anar al Vietnam i en va tornar addicte a l'heroïna –ha explicat–. Era molt conscient de l'efecte que podia tenir aquella guerra en la gent". Com a Kramer contra Kramer, Streep hi interpreta un paper petit que ressona al llarg de tota la pel·lícula. "Esclar que el públic em recordava, eren els dies en què només hi havia una dona a les pel·lícules", ha exclamat l'actriu, que recorda els dubtes de Cimino sobre una escena important del seu personatge. "Va dir: «No sé què diu aquesta noia al supermercat», i em va deixar escriure el meu diàleg. Però no passa sempre, eh?".

"M'interessa la gent que no és com jo"

L'elogiada capacitat de l'actriu per mimetitzar tota mena d'accents respon, assegura, a l'interès per interpretar personatges diversos i no a cap mena d'exhibició tècnica. "Si hagués interpretat sempre dones de Nova Jersey avui no estaria en aquesta sala –ha ironitzat–. M'interessa la gent que no és com jo". Les tècniques apreses, assegura l'actriu, s'obliden quan les càmeres comencen a rodar. "No hi ha res que t'ajudi a rodar una escena com la del clímax de La decisió de la Sophie (1982), de fet és millor no pensar en res", diu l'actriu, per a qui tots els mètodes són vàlids: "En vaig estudiar tres de diferents a l'escola d'art dramàtic: tenia un professor amb un mètode, però el van acomiadar i va venir un altre amb un segon mètode i després un tercer professor amb el seu. Tots són vàlids. I l'ofici és necessari per no matar el director quan et fa repetir 50 vegades una escena senzilla perquè no està mai content".

Streep també ha recordat el seu aclamat treball a Memòries de l'Àfrica (1985), el drama romàntic basat en les memòries de l'escriptora Karen Blixen. Concretament, la icònica escena en què Robert Redford li renta els cabells en un riu. "Érem a l'aigua quan es van acostar al riu uns hipopòtams, que són els animals més perillosos de l'Àfrica, sobretot si et creues entre l'aigua i ells –ha explicat l'actriu–. El Robert em rentava els cabells amb la mà tan fluixa que el meu perruquer va haver de dir-li com es feia. Al final ho va entendre i jo estava a la glòria. A la cinquena presa ja m'havia enamorat d'ell i no volia que el rodatge s'acabés mai, amb hipopòtams o sense". I sobre el tipus de personatges romàntics que interpreta, Streep creu que el que els diferencia dels arquetips del gènere és que "són dones amb una ocupació, que en el cas de Blixen és dirigir la seva plantació de cafè i mantenir viu a tothom". "Tenen una vida al marge dels homes", ha rematat.

Clint Eastwood i el golf

L'èxit internacional de Memòries de l'Àfrica va convertir Streep en una de les poques actrius de Hollywood amb valor a la taquilla, però ella assegura que només li preocupaven les històries: "Els blockbusters que vaig tenir després són El diable vesteix de Prada (2006) i Mamma Mia (2008), amb 58 anys i amb 60, i no vaig fer aquelles pel·lícules pensant que serien un èxit, sinó perquè em semblava divertit fer-les". Un altre dels èxits de la seva carrera, Els ponts de Madison (1995), li va permetre treballar amb "un gran auteur" com Clint Eastwood. "Va ser fantàstic. El Clint s'assegurava que el rodatge s'acabés cada dia a les cinc perquè així podia anar a jugar a golf. De vegades fèiem assajos davant la càmera i deia: «D’acord, és bona, passem a la següent»", ha relatat amb un deix irònic.

I sobre el Hollywood actual s'ha mostrat categòrica: "Les grans estrelles del cinema són ara les dones. I Tom Cruise, probablement. És molt diferent del Hollywood en què jo vaig començar". Un dels motius, assegura Streep, és la presència habitual de dones als càrrecs decisius dels estudis. "Als homes els costava molt identificar-se amb una dona protagonista en una pel·lícula. De fet, la primera vegada que un home se'm va apropar per dir-me «Sé com es sentir-se així» va ser amb El diable vesteix de Prada. «Sé que difícil que és haver de prendre totes les decisions», em deien", ha comentat l'actriu entre divertida i sorpresa. També ha dit que els efectes del Me Too "van més enllà de Hollywood" i que afecten la resta d'àmbits laborals. "Les malifetes continuen produint-se, però ara els homes estan més preocupats que abans", ha dit.

Una Palma d'Or entre llàgrimes

Un dia abans, durant l'emocionant cerimònia d'obertura d'aquest dimarts, Streep havia rebut la Palma d'Or honorífica entre llàgrimes i aplaudiments. "Aquest premi és únic en el món del cinema i estic molt honrada de rebre'l", va dir l'actriu nord-americana des de l'escenari del Gran Teatre Lumière. L'emoció més visible, però, va ser la de la intèrpret francesa Juliette Binoche, encarregada d'entregar el guardó a Streep. "Has canviat la manera de veure les dones en el món del cinema i ens has ajudat a tenir una nova visió de nosaltres mateixes", li va dir Binoche, amb llàgrimes als ulls i molt emocionada. "I, tanmateix, no et prens seriosament. Encara veig alegria en tu. Sempre estàs disposada a divertir-te, a cantar, a ballar i a sotmetre't a una transformació fantàstica per transmetre diferents estats d'ànims", va afegir.

"Estic molt agraïda que no us hàgiu atipat de la meva cara", va dir Streep al rebre el guardó, en un discurs en què va tenir un record especial per al seu agent, per al seu estilista durant més de mig segle i per a unes paraules que sempre li deia la seva mare: "Ja ho veuràs, tot passa tan de pressa..." "I així ha estat, excepte pels meus discursos, que són sempre una mica llargs", va bromejar.