Més de 2.500 morts en tres anys: què va passar als psiquiàtrics de Sant Boi?

BarcelonaLes xifres són esfereïdores i molt difícils d'explicar. Entre 1936 i 1939 al cementiri de Sant Boi de Llobregat, un municipi que aleshores tenia uns 10.000 habitants, hi va haver 3.240 enterraments. Segons Carles Serret, historiador i responsable de l'Arxiu Històric de Sant Boi, en molts casos hi consta el lloc de defunció: carrer Doctor Pujadas, 24 (1.220 defuncions), i carrer Doctor Pujadas, 26 (1.232 defuncions). A la primera adreça, hi havia el psiquiàtric de dones i, a la segona, el d'homes. Són 2.452 persones en tan sols tres anys. La més jove tenia 10 anys i el més gran, 97. "Als motius de defunció hi consta desnutrició, pel·lagra, caquèxia, enterocolitis, diarrees i septicèmia. Té a veure amb les creixents penúries econòmiques i les dificultats d'abastament que es van viure a la rereguarda republicana", assegura Serret. Entre els molts documents que guarda Serret, hi ha els rebuts del cementiri. L'1 de gener de 1938, es van cobrar 780 pessetes pels "drets d'enterrament de 78 cadàvers de dones el mes de desembre". Com podien morir 78 dones en tan sols un mes?

Des de 1895, els psiquiàtrics de Sant Boi els gestionava l'Ordre Hospitalari de Sant Joan de Déu i mai va ser fàcil fer-ho. Antonio Rodríguez Morini, que el va dirigir durant gairebé tot el primer terç del segle XX, lamentava en una carta a la Diputació de Barcelona que les nou dècimes parts dels malalts que ingressaven per compte de les diputacions tenien malalties psiquiàtriques cròniques incurables i, per tant, mai abandonarien la institució. Amb l'esclat de la Guerra Civil, els psiquiàtrics de Sant Boi van passar a estar administrats pels mateixos treballadors que, segons el reglament d'aleshores, estaven "carregats de bones intencions". Tanmateix, devia haver-hi moltes mancances. Segons recull el psiquiatre Pedro Antón, a Almacén de razones perdidas. Historia del manicomio de Sant Boi (1835-1945), el 1937 van ingressar 374 pacients, en van morir 421 i se'n van escapar 87. El 1938 van ingressar 885 malalts, hi va haver 856 defuncions, i en van fugir 165. El 1939 en van ingressar 552 i en van morir 205. "Els últims mesos del conflicte el grau de misèria era tal que la mitjana de defuncions era de deu per dia", escriu Antón.

Un cas únic

Són xifres extremadament altes, sobretot si es comparen amb altres llocs on també es van viure penúries. "Durant la Guerra Civil, a la presó Model, hi van morir 75 persones. Als Omells de na Gaia, un camp de treball a l'Urgell que es va obrir en la zona republicana amb l'objectiu d'utilitzar presoners com a mà d'obra esclava i que depenia del Servei d'Informació Militar (SIM), hi havia uns 661 homes i en van morir 60. Allà les condicions eren molt terribles i així i tot, la mortaldat és molt inferior –explica l'anestesiòleg i historiador Carles Hervàs, que té una extensa obra sobre la sanitat durant la Guerra Civil–. No sabem què hi devia succeir a Sant Boi, però una hipòtesi és que hi hagués molta més gent, una sobrepoblació; potser hi van destinar molts refugiats que havien arribat malalts".

Segons l'historiador Joan Serrallonga, a Catalunya van arribar durant la Guerra Civil més d'un milió de refugiats. Al cens de població de 1936 constava una població d'uns tres milions d'habitants. "A finals de 1937, els refugiats ja eren uns 700.000, als quals s'hi hauria d'afegir l'esforç per mantenir uns 100.000 malalts", assegura Serrallonga al llibre Refugiats i desplaçats dins la Catalunya en guerra 1936-1939 (Editorial Base). Molts d'ells devien anar, encara que no tinguessin cap malaltia mental, als psiquiàtrics de Sant Boi, perquè és un dels equipaments que la Generalitat republicana va posar a la llista dels centres assistencials que podien acollir refugiats. Serret explica que els psiquiàtrics, a més, tenien convenis amb diputacions provincials de tot l'estat i a Sant Boi hi arribaven malalts d'altres regions. "Quan morien, si no podien contactar amb la família, cosa que era força habitual perquè les comunicacions eren molt difícils, anaven a parar a la fossa", diu Serret.

El cementiri, una immensa fossa comuna

La majoria d'interns van ser enterrats a la fossa comuna del cementiri. "Tot el cementiri de Sant Boi és una immensa fossa comuna; no hi ha un lloc concret, perquè de manera progressiva es van anar obrint tots els passadissos. Els enterraven amb calç viva perquè necessitaven recuperar l'espai", diu Serret. Enlloc es recorda que durant molts anys, des de 1856 fins a 1960, al cementiri es van enterrar els que van entrar als psiquiàtrics i ja no en van poder sortir. Cap placa, cap senyal els recorda. Hi ha homes, dones i infants i pràcticament no en sabem res, d'ells. Des de fa alguns anys, els nets i besnets lluiten contra l'oblit a què els ha condemnat la memòria familiar i la pública.

En Francesc Martínez sempre havia vist el rostre del seu besavi, Josep C.F., a la casa de la seva tia àvia, la Brigídia, en un retrat que hi havia al menjador. Quan preguntava, la resposta sempre era la mateixa: havia mort del mal de la guerra. Era un rostre envoltat de silenci. No va ser fins que la seva tia àvia estava a punt de morir que va explicar part de la seva història. Josep C.F. havia nascut el 1872, i era fill d'una família benestant que tenia negocis d'armeria a Tàrrega. El 1906 es va casar, però va perdre la dona i la filla al part. "Poc després es va tornar a casar, amb la meva besàvia, amb qui va tenir tres fills. El meu avi era el petit i va néixer el 1913. A partir d'aleshores el meu besavi pràcticament desapareix de les fotografies", explica en Francesc. A casa de la seva tia àvia van trobar documents i factures de l'Institut Pere Mata de Reus. "Hi va estar entrant i sortint, intentava tornar a casa algunes vegades després d'una notable millora, però poc després el tornaven a ingressar", explica en Francesc.

La família va patir un canvi radical, de viure força bé van passar a no tenir pràcticament ingressos. Els tres fills i la dona d'en Josep treballaven amb tot allò que podien i buscaven recursos sota les pedres. "Quan l'havien d'anar a veure, a vegades, hi anaven a peu des de Tàrrega fins a Reus seguint la via del tren, perquè no podien pagar el bitllet", diu en Francesc que, investigant, va descobrir que va ser traslladat de Reus a Sant Boi l'octubre de 1938, on va morir poques setmanes després. "La meva tia àvia va escriure-hi per preguntar com estava i va rebre una carta en què se li comunicava que havia mort el 10 de desembre i l'havien enterrat a la fossa comuna. Jo no necessito fer el dol ni recuperar les restes, però crec que no s'ha de silenciar ni amagar aquesta història i que, d'alguna manera, s'ha de recordar al cementiri", explica en Francesc. "Els silencis sempre són contraproduents. Conèixer la malaltia del meu besavi m'ha servit per entendre moltes coses de mi mateix. Per a mi també té molt valor tot el que van lluitar la meva besàvia i la meva tia àvia per sortir-se'n", afegeix.

El silenci familiar

L'Elena Gilda ha fet una tasca titànica per recuperar la memòria de la seva besàvia paterna, la Joaquima Hernández Oliver. Va tancar tota la recerca fent un curtmetratge, Quines flors es porten a una fossa?, que es pot veure a la plataforma Hamacaonline. "No és tant una història personal com la necessitat d'obrir el debat i parlar de memòries en plural. Quan era petita i preguntava per la besàvia, em deien que havia mort de boja i jo no ho entenia. Vaig tenir la sort de tenir molt bons professors d'història, com la María Ruido, que em van parlar de la Guerra Civil i em van obrir tot un món –explica Gilda–. Quan ho preguntava al meu oncle o als meus pares, em deien que la besàvia un dia havia desaparegut de casa, que era una dona que duia pantalons, que no volia anar a missa i que anava als mítings de Francesc Macià".

L'Elena va començar a investigar sense dir-ho a la seva família. La besàvia no va morir a Sant Boi, sinó a l'Institut Mental de l'Hospital de Santa Creu. "Vaig poder consultar l'arxiu i vaig veure que la van ingressar l'11 de maig de 1935 i va morir el 1939, deu dies abans que entressin les tropes franquistes a Barcelona. Al registre posa que va morir d'enterocolitis el 12 de gener. El 16 de gener la van inhumar al fossar de la Pedrera de Montjuïc. "El meu besavi mai va reclamar el seu cos i ningú de la meva família sabia que estava allà. Ho he descobert jo", diu. No va ser fàcil, perquè la família ni tan sols sabia el segon cognom de la besàvia, però l'Elena no es va rendir mai i va escriure a cementiris de Barcelona. "Ara sé que tenia 39 anys quan va morir; per tant, devia néixer el 1900 o el 1901, però no he trobat la partida de naixement. Des de cementiris de Barcelona em van confirmar que estava casada amb Miquel Pallejar i que mai ningú va reclamar el seu cos. Mai sabré per què la van internar, tan sols sé que quan va tenir el seu segon fill, la van tancar a l'Institut Mental. Per a mi hi devia tenir molt a veure la repressió patriarcal, l'estigma i el càstig", assegura.

A les golfes de casa seva va trobar dues fotografies seves i aquest és l'únic record que en té. "Vaig portar unes flors a la seva tomba amb els meus amics, perquè per a la família és un tema molt sensible. Eren unes tulipes i quan es van obrir, va ser casualitat, s'hi podia veure la bandera republicana". Tant el Francesc com l'Elena treballen amb l'activista Edgar Vinyals, que coordina el programa de Memòria Democràtica del Sector de la Salut Mental, perquè tot plegat no caigui en l'oblit. "Reivindiquem que hi hagi un reconeixement explícit al cementiri de totes aquestes persones enterrades durant la Guerra Civil, que s'investigui què va succeir i que siguin accessibles tots els arxius, també els de les entitats privades, perquè puguem entendre què va passar", conclou Vinyals.