Més de 75 museus i institucions catalans podrien tenir patrimoni que el franquisme no va tornar als propietaris

Quan l'Institut Català de Recerca en Patrimoni (ICRPC) va començar el projecte Iguemus fa dos anys, preveia que hi hauria 25 museus catalans que podrien tenir objectes que procedien de la confiscació de la Guerra Civil. Estirant el fil, ha pogut comprovar que van ser molts més. "Tots els museus catalans actuals que existien al final de la Guerra Civil o durant els primers anys de la dictadura tindrien peces que la Segona República va salvar i que el franquisme no va tornar als seus legítims propietaris", assegura Gemma Domènech, directora de l'ICRPC.

Quan va esclatar la Guerra Civil, el juliol del 1936, la Generalitat va intentar protegir el patrimoni. Per preservar-lo de les bombes, va confiscar i traslladar desenes de milers d'obres a diferents dipòsits de Barcelona, Olot, Manresa, Vic, Girona, Poblet, Viladrau... Quan els franquistes van guanyar la guerra, els republicans els van entregar voluntàriament les peces procedents de col·leccions privades i públiques, d'esglésies, parròquies i monestirs. Tot plegat va passar a mans del Servei de Defensa del Patrimoni Artístic Nacional (SDPAN), que a partir del 1939 va començar a tornar-lo als seus propietaris. Però moltes devolucions no van culminar mai.

De moment, l'ICRPC ha pogut estudiar a fons nou museus que tindrien entre 2.000 i 2.500 objectes que haurien estat confiscats. La suma pot ser molt més gran, perquè en total Domènech calcula que hi ha com a mínim 75 museus i institucions amb objectes que provindrien de l'SDPAN. "No hem trobat obres d'art de gran valor, però hi ha tota mena de peces, des de pintures i escultures fins a capitells, medalles, calzes, rajoles o rellotges", assegura. Entre els museus i institucions que tindrien objectes provinents de l'SDPAN, hi ha el Museu de Reus, el Museu de Lleida, el Museu de Mataró, el Museu d'Art de Sabadell, el Museu de Terrassa, el Museu de Granollers, el Museu de Badalona, el Museu de Solsona, el Museu Etnològic i de Cultures de Barcelona i el Museu Marítim. El Museu d'Art de Girona i el Museu Diocesà de Tarragona tindrien sobretot peces que haurien format part del patrimoni de les parròquies.

"Quan hem començat a entrar dins els museus a revisar la documentació hem pogut comprovar que és parcial i incompleta i que hi ha molts dipòsits de béns en museus catalans que no havien estat documentats per l'SPDAN", detalla Domènech. Per exemple, a Granollers, un cas que ja van estudiar Cinta Cantarell, Glòria Fusté i Marc Guàrdia, es conserven 256 béns i un conjunt de 3.001 rajoles de majòlica que no tenen una acta de cessió de l'SDPAN. El mateix passa amb el Museu de Mataró, que ha investigat Francesc Miralpeix. El 1944 l'SDPAN va cedir-hi 331 béns, als quals se'ls ha de sumar uns altres 271 béns que van arribar al museu durant la guerra i que no van ser retornats.

Recuperar els béns confiscats

Ara bé, ¿és possible trobar el propietari original després de 88 anys? Domènech creu que sí. L'SDPAN franquista, que es va fer càrrec del patrimoni arquitectònic, documental, artístic, científic, arqueològic..., va obrir al públic els dipòsits perquè qui pogués acreditar que era propietari dels objectes els reclamés. A Barcelona el principal dipòsit va ser l'actual seu de l'Institut Cartogràfic de Catalunya, a Montjuïc. Les col·leccions públiques va ser força senzill retornar-les perquè tot estava inventariat. En el cas de les privades, el retorn es va allargar des del 1939 fins als anys cinquanta. Segons l'ICRPC, la documentació republicana permet traçar, en la majoria dels casos, la propietat dels béns confiscats i salvaguardats durant la guerra. L'SDPAN, però, va establir complicades normatives que regulaven el procés de devolució. S'havien de presentar avals que acreditessin l'afinitat al règim, aportar documentació que n'acredités la propietat i, a més, cobrir les despeses associades a l'emmagatzematge i conservació dels béns. Tot plegat feia impossible que les persones o famílies que havien fet costat al govern legítim de la Segona República, que havien patit la presó o l'exili, o havien estat depurades, reclamessin res. I són precisament els béns no reclamats els que van ser cedits en dipòsits a museus i institucions públiques i privades.

"Nosaltres estem construint una base de dades que serà pública amb els objectes i la informació d'on provenen i de qui eren. La nostra intenció és que pugui arribar a tots els afectats i a l'administració i es produeixi la reparació que les autoritats considerin que han de fer", afirma Domènech. "Són reclamacions que no prescriuen perquè en el context del règim franquista era impossible reclamar. A més, la llei de memòria democràtica espanyola preveu una restitució", conclou la responsable de l'ICRPC. Tanmateix, a la llei espanyola no s'especifica com es farà ni es reconeix explícitament el dret a la indemnització.