Mireia Aixalà: “Soc més bona actriu ara que fa 20 anys”

BarcelonaDe petita Mireia Aixalà ho volia ser tot: metgessa, professora, bombera, qualsevol professió que se li plantés al davant. La solució ha passat pels escenaris i les pantalles, on ha encarnat des de l'Eva de La memòria dels cargols (1999) i la Tilda de Lo Cartanyà (2005) fins a la mare frívola i alcohòlica d'Amèrica (2022) i la dolça i intel·ligent minyona que va governar Coralina, la serventa amorosa a La Perla 29 l'estiu de l'any passat. Les ganes de seguir descobrint nous territoris interpretatius l'han portat ara fins al Teatre Lliure, on protagonitza juntament amb Pol López El misantrop, dirigida per David Selvas, del 4 de desembre al 4 de gener.

Heu traslladat la història d'El misantrop de Molière a l’actualitat. Com encaixa amb el segle XXI?

— El text original de Molière passa a la cort, on els cortesans no tenen ofici ni benefici. El David Selvas i el Sergi Pompermayer, que n’han fet l’adaptació, l’han situat en una discogràfica. És un context en què hi ha festes i molta interacció social i, alhora, gent que té feina i uns objectius. A l’original la gent es critica en grupets, aquí també passa mitjançant les xarxes socials.

El teu personatge és la gran defensora d’aquest estil de vida?

— És el centre de la festa, li agrada i a més utilitza aquesta habilitat social per a la feina. Sap que aquesta manera de ser és banal i supèrflua, però no li suposa cap remordiment. Si li cal ser hipòcrita per a la discogràfica, ho fa i no passa res. No és una qüestió d’exhibicionisme ni d’egocentrisme, és addicta a la seva feina i per això actua així.

És més fàcil fer un personatge que s’assembli a tu o fer-ne un que no hi tingui res a veure?

— Aquest personatge no se m’assembla gaire. Té coses de mi, perquè tots en tenen, però es vesteix de forma extremada i va pel món molt segura d’ella mateixa. M’agrada fer papers que siguin molt diferents de mi, jo ja em conec i m’avorreixo. El més difícil és quan em demanen de ser jo mateixa, em fa vergonya que la gent sàpiga com soc. En canvi, si és un personatge que no se m’assembla, puc explicar coses de mi i em sento tranquil·la i protegida.

Aquests últims anys no has parat, t'hem vist tant a la televisió com als escenaris. A l'estiu vau estrenar El misantrop al festival Grec, ara el porteu al Lliure i al maig tornaràs a aquest mateix teatre amb un altre projecte, Una mena d'Alaska, de Harold Pinter dirigit per Ivan Benet. En quin moment professional et trobes?

— Soc més bona actriu ara que fa 20 anys. Com més treballes, més n’aprens, i jo a més he tingut la sort d’envoltar-me de gent amb molt de talent, amb qui hem crescut junts de forma molt enriquidora. Quan era més jove tenia ànsies de no parar. Em feia molta por quedar-me sense feina, i em va passar. Com tothom, he estat temps sense treballar i això m'ha creat molta angoixa. Pensava que amb els anys seria pitjor, perquè hi ha menys papers per a dones a mesura que ens fem grans, però ara porto una temporada amb molta feina.

El 2021 et van donar el premi Max a millor actriu per Les tres germanes i vas dedicar-lo, justament, a les intèrprets sense feina.

— En aquell moment tenia al meu voltant moltes companyes, molt bones actrius, que estaven sense feina i em van venir ganes de compartir-ho amb elles. És un ofici que ens estimem molt i a vegades costa trobar-hi un espai. Aquesta inestabilitat laboral i la precarietat són el pitjor de tot. Després del Max vaig estar sis mesos sense treballar, i també he tingut altres èpoques que he hagut d’estar aturada. Per això admiro molt la gent que és generadora de projectes, que es posa a escriure, truca a portes i aixeca els seus espectacles.

El Max va ser un abans i un després per a la teva carrera?

— Mentiria si et digués que no em va fer il·lusió, el que passa és que això dels premis s’ha de relativitzar. L’experiència va ser molt bonica, hi vam anar una colla de catalans i vam acabar ballant en un bar sense mascareta perquè just sortíem de la pandèmia. Però a la catifa vermella em van preguntar: qui són les teves competidores? I em va saber greu. L’altre dia també ho deia la Núria Prims al Calella Film Festival, on li van donar un premi a millor actriu: per què no deixem de parlar de competència entre nosaltres i parlem només de reconeixements?

La teva feina implica tenir una certa responsabilitat perquè l’espectacle funcioni i cada vegada que surts a l’escenari tnes el focus a sobre. Com portes la pressió?

— Amb els anys he après a relativitzar-la. Vull que la gent vingui i que surti interpel·lada del teatre, si ho fem malament i s’avorreixen no tornaran. Però abans per a mi havia de ser tot perfecte, les crítiques havien de ser totes bones. Ara ho faig tan bé com puc i si no me’n surto tampoc em culpabilitzaré. No sempre s’encerta i no sempre es pot agradar a tothom. Visc més tranquil·la i, alhora, estic més segura de la feina que faig. Treballo més que abans, intento anar al fons dels personatges. La vida me n’ha ensenyat i ara puc arribar més lluny.

Què li diries a la Mireia de fa 20 anys?

— Que no es preocupi. Hi ha aquesta sensació generalitzada, en el món en què vivim, que si tens 30 anys i no has triomfat ja has fet tard. Hi ha una pressió de fora molt forta, quan el més important és persistir. No tinc la solució a res, jo, però aquesta ha estat la meva experiència i m’ha donat bons resultats. I hi ha un component de sort. Quan em pregunten quin consell donaria a la gent que comença sempre responc: no tinc consells, només que tothom s'ompli de vida. Que vagin al cinema, al teatre, que escoltin música, que viatgin. A part d'estudiar teatre, és important veure què t'agrada i què no t'agrada, perquè si no només saps parlar de tu i de les teves coses, i perquè tot el que és nou després et pot servir a l'hora de pujar a un escenari.