Més enllà de Pedrell a L'Auditori

L’ombra de Pedrell és allargada. I hauria de ser-ho molt més. Perquè, més enllà de la tasca etnomusicològica del tortosí, de qui enguany hem recordat el centenari de la seva mort, la seva tasca com a reivindicador d’una música nacional i d’una òpera nacional mereix molta més atenció. I també les seves composicions per a orquestra i fins i tot les teatrals. Fa basarda pensar que la seva òpera La Celestina s’ha representat fa mesos al Teatro de la Zarzuela de Madrid quan a casa nostra la seva obra ha estat ignorada pels nostres programadors. Amb encert (però això no és suficient), el concert de l’OBC d’aquest cap de setmana ha programat el seu Excelsior, basat en el poema homònim de Joan Maragall. Quant haurem d’esperar per veure i escoltar El Comte Arnau?

En el cas que ens ocupa, Ludovic Morlot ha hagut de lluitar contra les inclemències d’una partitura complexa, amb una edició deficitària, i amb resultats desiguals que han demostrat un cop més que cal aprofundir molt més en una obra d’aquestes característiques. Crec que hi ha hagut molt més un treball musicològic que no pas interpretatiu. Una ocasió lamentablement perduda. I no sé si el públic va poder copsar la riquesa de la partitura. Posats a fer, vagin a veure la petita però eficaç exposició sobre Pedrell al veí Museu de la Música.

Obria el concert Métaboles, d’un Henri Dutilleux en estat pur, amb bon treball de textures i equilibris en les diferents seccions i amb direcció pulcra per part de Morlot. Especialment brillant va ser l’inici, amb les sinuoses intervencions de la fusta al servei dels acords amb què el músic francès obre la peça, d’una riquesa abassegadora.

A la segona part, l’esperadíssim primer concert per a piano de Brahms. Sensacional el fraseig impulsat per Andreas Haefliger al teclat, atent a tots els matisos i ben complementat per la direcció i pel treball d’una orquestra que en aquest repertori se les sap totes. I és que la peça del compositor hamburguès no redueix l’orquestra al paper de mer acompanyant, sinó que estableix hàbils diàlegs amb l’instrument solista. La dialèctica va funcionar, gràcies a la bona construcció planificada per Morlot i a la bona entesa amb Haefliger. Llàstima, insisteixo, que l’obra de Pedrell quedés reduïda a mera anècdota. Altrament, parlaríem d’un gran concert.