Xisca Homar: “El que fa més por és que no tenim necessitat de pensar”

PalmaFilosofia salvatge (Sembra Llibres) és el títol del volum en el qual la professora de Filosofia Xisca Homar (Alaró, 1985) ha reunit una quarantena dels articles que ha publicat els darrers cinc anys a l’ARA Balears, on s’acompanyaven de les fotografies d’Àngels Beltran. Homar ens redescobreix la filosofia lligada a la vida quotidiana i reivindica la necessitat de pensar.

Hi ha una certa preocupació al llarg dels articles per la manca de reflexió a la societat actual. Aquesta preocupació és nova o al llarg de la història els filòsofs sempre han trobat que era necessari pensar més?

— Sempre ha existit, sempre és una minoria la gent que pensa, la que té la possibilitat de tenir el temps per fer-ho o que s’hi dedica. Ara bé, el ritme frenètic del temps històric actual i l’utilitarisme que impera fan que la filosofia sigui més difícil. És lenta i inútil, en un sentit productiu.

No tenim temps per pensar o no volem dedicar el nostre temps a pensar?

— No és que no tinguem temps, és que ni ens adonam de la falta que ens fa. Estam abocats a una rapidesa molt acrítica, estam superanestesiats en aquesta tirania de la indiferència. I és això el que em fa més por: no és que no tinguem temps, és que no en tenim necessitat, de pensar. Ens donen les coses ja pensades i entram en un joc pervers de comoditat i indiferència.

No només no pensam, sinó que sovint no actuam. Al vostre llibre s’hi intueix certa enyorança d’un esperit de revolta que sembla desaparegut en els darrers temps.

— Quan estava a la facultat de Filosofia, vàrem acampar per dir que no al Pla Bolonya. No va funcionar, però ho vàrem fer: vàrem dormir 15 dies a la facultat de Filosofia de la Universitat de València. I això ara ho veig impensable. El mateix amb els docents amb les camisetes verdes, que van perdre una quantitat immensa de sous i varen fer que sortíssim tots al carrer contra el TIL.

I ara ens costa més sortir?

— Han passat coses molt grosses amb la covid i amb les lleis educatives, i no ens hem mobilitzat. Feim dos tuits i ja hem complert. És cert que sembla que els claustres es tornen a mobilitzar pel tema del català i esper que acabin sortint al carrer… Però també hi ha Palestina. Es fa qualque manifestació, sí, però trob que passen coses molt greus i no tenim respostes a l’altura de les circumstàncies.

I com es fa per aconseguir-les? Contra què hem de lluitar?

— Té a veure amb aquesta sensació d’indiferència. Estam bombardejats de tragèdia i arriba un punt que no podem sentir tantes coses, no ens podem compadir tant. També hi ha una sensació de no futur, de no tenir planeta el dia de demà. Ho parlava fa poc amb els alumnes de segon de Batxillerat: els demanava com veien el futur i em responien que negre. Venem això. Per què hi hauria d’haver revoltes si no hi ha un futur per salvar? Això mou a la quietud.

Al llibre parlau sovint d’educació i deixau clar que les aules són un lloc imprescindible per cultivar el pensament, i no només pel contingut de l’assignatura de Filosofia.

— Quan ets dins les aules veus que hi ha tantes possibilitats, que hi ha esperança. És una sensació ambivalent perquè sí, et diuen que no hi ha futur, però jo veig els ulls que brillen i les ganes de fer coses que tenen. Les aules són possibilitats de futur, i d’un futur diferent. I ens ho carregam quan deixam que unes lleis transformin els alumnes en clients i els preparin per ser treballadors d’oci i no gent crítica. Desaprofitam el potencial de les aules.

Una altra qüestió que apareix a Filosofia salvatge és com ha canviat la manera de relacionar-nos, de crear vincles entre nosaltres. “No necessitam followers, necessitam amics”, deis.

— Durant el confinament em va sorprendre que, quan havíem de fer classe a través de les pantalles, podies veure com de tristos estaven els alumnes. Al principi s’ho van prendre com unes vacances, però després necessitaven contacte. Quan vàrem tornar als centres, però encara hi havia restriccions i no es podien ajuntar i anaven amb mascareta, el temps del pati era molt trist. Ens faltaven abraçades, el contacte amb les persones no es pot suplir de cap manera amb el món virtual. I les xarxes ens donen una falsa sensació d’amistat.

Als assajos on parlau precisament de l’època del confinament, sembla que us hagi quedat la sensació d’oportunitat perduda. N’hem sortit igual? O pitjor?

— Hi va haver un moment en què em vaig deixar endur per la sensació que seria una oportunitat. Abans de la pandèmia anàvem molt ràpid sense saber cap a on i hauria pogut servir per arrancar d’una manera nova, però no ha estat així. Hi ha hagut iniciatives boniques, però al final sobretot s’han potenciat altres coses, com aquesta virtualitat tan nociva, la feina des de casa… Ens ha atomitzat encara més.

Sobre això, hi ha un moment del llibre en què us demanau el següent: “Si la vida i la civilització avancen per separat, quin paper té la cultura?”. Quin paper té o quin paper hauria de tenir?

— La cultura té una doble vessant. Sempre ha tingut una part d’escampar el poder i una altra que és boicotejar i resistir tot allò que les institucions i el poder intenten fer de nosaltres. Ha perdut pes aquesta part contestatària i ha aparegut el mercadeig, tot i que hi hagi gent que intenti fer front a això, com l’Elèctrica Ateneu Popular de Palma o els clubs de lectura que es fan de manera desinteressada, on la gent es troba només per llegir filosofia o literatura. És cert que és un sector molt precari i és complicat trobar un equilibri, fugir del mercadeig però poder viure del que fas. Fer que la cultura pugui ser emancipadora i no un reflex del poder és un repte molt gran.

Amb tot, un dels vostres articles es titula La política s’ha convertit en una cosa detestable, i la primera frase diu: “Malgrat tot, som animals polítics”. Per tornar al principi, aquest desencant és també nou o ha existit sempre?

— La política de partits ens ha desencantat. Ens han venut fum des de les institucions i tot ha acabat corromput, i s’ha escampat la idea falsa que tots els partits són iguals. És molt perillós, això, perquè no és cert. Pot ser que no trobem el que ens representa amb tot i pot ser que la manera de funcionar no sigui fins i tot democràtica, però si som apolítics no hi ha transformació possible. La vida és política i hem de prendre partit, implicar-nos en les lluites que tenim a prop. Ens han d’importar. Pot fer-te fàstic la política de partits, però s’han de cercar alternatives. Ser apolític no ho és.