Més es va perdre a Cuba

PalmaEl febrer del 1898, el cuirassat Maine va volar pels aires al port de l’Havana i, de l’abril a l’agost següent, en una guerra d’exacerbat patriotisme hispànic contra l’aclaparadora superioritat nord-americana, Espanya va perdre Cuba i les darreres restes del seu imperi colonial. Va ser el ‘Desastre’. Ho recordam quan es compleixen 125 anys d’aquell episodi, amb significativa participació dels illencs.

Cuba era la ‘perla de les Antilles’, la ‘joia de la corona’ del poc que quedava de l’immens imperi espanyol a Amèrica. L’historiador Benet Albertí documenta el 1835 la primera petició mallorquina per emigrar-hi: de Bartomeu Bosch, d’Andratx, “el primer d’una llarguíssima llista d’habitants que procedents d’aquesta localitat anirien a Cuba”. Fins al 1844, es registraren 356 sol·licituds per traslladar-s’hi.

Però ja abans havien viatjat a Cuba un grapat d’illencs, bàsicament funcionaris i alguns comerciants, segons el volum col·lectiu El moviment associatiu balear a l’exterior. El maonès Pere Fronti fou capità d’enginyers de l’arsenal de l’Havana. Entre el 1841 i el 1865 s’havien establert a la zona de Santiago mig centenar de comerciants procedents de les Illes. Els anys seixanta “cobrà impuls” l’emigració des de les Balears. Era “la cinquena en importància”, només per darrere de gallecs, asturians, catalans i càntabres.

La Revolució Gloriosa del 1868, amb un cert debilitament del poder central, ja va propiciar un primer conflicte independentista, la Guerra dels Deu Anys, fins al 1878. El seguí la Guerra Chiquita, de només un any (1879-1880). El 1895 s’iniciava el tercer i definitiu conflicte, al qual “una aportació balear fou el Batalló Provisional de Cuba, nodrit especialment de soldats eivissencs”, segons l’historiador Vicent Marí Costa.

El govern conservador d’Antonio Cánovas envià com a capità general a Cuba, el 1896, el mallorquí Valerià Weyler, que va aplicar una política de dura repressió, fins que va ser destituït l’any següent. Es va endur de tornada a Mallorca, com a souvenir, la cadira del líder insurgent Antonio Maceo, que l’Ajuntament de Palma va tornar a Cuba el 2018, si bé de manera provisional. La va dur el president del govern, Pedro Sánchez, en una visita oficial.

La mort de Maceo en combat, el desembre del 1897, “va aixecar gran entusiasme” –assenyala Marí Costa. “A Eivissa es va dur a terme l’escenificació d’aquest fet en un saló de la ciutat”. Afegeix l’historiador i periodista Miquel Payeras que “es van viure grans mostres d’exaltació patriòtica”, sobretot a l’illa natal de Weyler: “Tant el lloaren els periòdics (...) que qualsevol diria que l’havia liquidat amb les seves pròpies mans”.

Que venen els ianquis!

Ja el 1893, un altre mallorquí, Antoni Maura, llavors com a ministre d’Ultramar a un gabinet liberal, havia proposat un projecte d’autonomia. Probablement, era dels pocs que s’adonaven que, si no es concedia alguna cosa als cubans, se’ls acabaria perdent del tot. Però aquella proposta, segons recull el seu biògraf Pere Fullana, fou refusada a les Corts entre insults al ministre, del tipus de “filibuster”, “begut”, “energumen”, “pertorbador” i “boig furiós”. I, per descomptat, “antipatriota”. Finalment, Maura va dimitir, si bé tornaria a formar part de l’Executiu, fins i tot com a president, més endavant.

El 1897 –cita l’historiador Antoni Marimon–, Maura s’expressava amb una absoluta lucidesa sobre aquell problema, que ell havia mirat de solucionar: “L’única sobirania duradora i estable” d’Espanya sobre Cuba “és aquella que s’assenti sobre la voluntat del poble cubà”. Mentrestant, un mitjà conservador, La Bocina de Palma, li donava la culpa de la guerra per les seves temptatives autonomistes: “Mares, si plorau la pèrdua d’alguns dels vostres fills morts allà a les inclemències de la manigua, ho heu d’atribuir exclusivament al senyor Antoni Maura”.

El gener del 1898, segons relaten els investigadors Juan José Negreira i José Luis de Mesa, varen entrar en acció els Estats Units, aleshores presidits per William McKinley, que ambicionaven la possessió de Cuba, tan propera a les seves costes; si bé, els insurgents cubans els creien els seus aliats. La que estava a punt de convertir-se en la primera potència mundial hauria ofert a Espanya una indemnització de 300 milions de dòlars, més un milió per als negociadors per part espanyola –s’entén que com a incentiu per arribar a un acord.

L’explosió del cuirassat nord-americà Maine al port de l’Havana, el 15 de febrer del 1898 –les causes de la qual mai no s’han aclarit– precipità el camí cap a la guerra. Weyler, consultat per la regent, Maria Cristina d’Habsburg, ja li havia expressat, fins i tot abans d’aquell incident, que el conflicte era “inevitable”, segons els dos investigadors.

Es desfermà una veritable histèria patriòtica, a la política i la premsa, amb la convicció que, en virtut de les glòries del passat, Espanya seria capaç de vèncer el colós americà. El setmanari carlí de Mallorca La Tradició exultava: “Sí, visca la guerra!; els nostres braus marins es cobriran d’innumerables llorers (...). Com a Trafalgar o al Callao compliran com bons al crit sant de visca Espanya!”, recull Marimon.

En esclatar el conflicte, El Bien Público, de Menorca, s’exaltava: “El lleó espanyol ha estat ferit per la calúmnia vil i covarda; ha estat insultat indignament per una canalla grollera”. Assegurava que “si el geni poderós de la nostra raça va saber passejar triomfalment per tots dos hemisferis la bandera que tremolà a Covadonga i Navas de Tolosa”, també sabria “donar les més completa lliçó d’honor” als Estats Units. “Ha sonat l’hora de combatre: arriba el moment de morir o vèncer. Basta ja de vilipendi”, afirmava el Diario de Ibiza. “La lluita amb els EUA” –assenyala Marí Costa– “enfervorí la població amb la subscripció nacional per les despeses de la guerra, amb una recaptació de 3.088,05 pessetes per part de les Pitiüses”.

Tot i aquestes proclames, a les Balears es va estendre la por davant la possibilitat d’un atac dels Estats Units als arxipèlags espanyols, i es va reflectir a la premsa europea, segons Payeras: “Es construïren posicions fortificades i artillades a les zones estratègiques de totes les costes. (...) El turó de Bellver s’artillà, en el port de Maó s’obriren trinxeres” i Eivissa va rebre reforços. L’abril del 1898, “la guarnició militar de les Balears s’havia engrandit com mai”.

La importància de saber anglès

El maig –afegeix Payeras–, la premsa es feia ressò del possible atac a curt termini. El mes següent “la por s’incrementà ferm”, ja que “uns pescadors del port d’Andratx asseguraren (...) haver vist a alta mar vaixells de guerra estrangers”. El juliol, segons arribaven notícies dolentes del conflicte, “el pànic es convertí en pur terror”. La inquietud es va mantenir fins poc abans de la rendició espanyola, amb la cessió de Cuba i la resta de colònies als Estats Units.

L’esquadra de l’almirall Pascual Cervera, amb un mínim de 27 marins de les Balears als seus vaixells, segons han documentat Negreira i Mesa, havia arribat a Cuba el 19 de maig. El 22 de juny, desembarcaren a Cuba els primers soldats dels Estats Units. El juliol, 600 espanyols, dirigits pel general eivissenc Joaquín Vara de Rey, s’enfrontaren a 6.000 nord-americans a El Viso, i va perdre la vida en aquest enfrontament el militar de Vila, a qui recorda un monument a s’Alamera. El 3 de juliol, els vaixells de Cervera foren destruïts, un per un, per la flota nord-americana.

Els presoners espanyols, afegeixen Mesa i Negreira, s’amuntegaven al vaixell nord-americà Saint Louis, on “uns quants, asfixiats per la calor, intentaren pujar als pals”, amb tanta mala sort que els seus guardians s’ho prengueren per un motí i els dispararen, cosa que “causà tres morts” i uns quants ferits. Per sort, hi havia entre els derrotats un menorquí que sabia anglès –recordau la dominació britànica de Menorca– i la seva intervenció va aconseguir calmar els ànims. Saber idiomes va servir per salvar vides.

Una vegada caigut Santiago, segons narren Mesa i Negreira, “es va iniciar una lenta repatriació de soldats” que “es convertí en un autèntic èxode de vaixells plens d’homes”. A Mallorca es va posar en marxa una recaptació per socórrer amb deu pessetes els que arribassin ferits o malalts. “A ells, que ho havien donat tot, no els quedaven més que la misèria i l’atur, en una Espanya amb una fort crisi econòmica, moral i política”.

“Per a les Balears” –afegeix l’historiador Miquel Àngel Casasnovas–, “la guerra de Cuba havia significat un desastre econòmic, sobretot per a la indústria sabatera”, que va perdre un mercat estratègic: el 1898 varen caure un 65% les exportacions de sabates des de Menorca, i un 79% des de Mallorca. Quina sortida quedava, ara? L’emigració. Sí, també a Cuba, i es va reprendre després del conflicte.