Molt més que un 'Rèquiem' de Mozart per inaugurar la temporada
L'Ensemble Pygmalion, dirigit per Raphaël Pichon, obre el miracle al Palau de la Música
- Palau de la Música, 19 d'octubre del 2023
Hi ha obres que, de tant programar-les, poden acabar generant rebuig, per la banalitat que suposa una reiterada presència als nostres escenaris. Entre elles, una peça mestra i inqüestionable com el Rèquiem de Mozart (i Süssmayr), que el Palau de la Música ha escollit com a concert inaugural de la temporada. Tanmateix, i tot i el que hem dit suara, si la interpretació té alguna cosa nova a dir-nos del molt que podem saber de l’obra en qüestió, es pot obrar el miracle. I així va ser en el cas de la missa de difunts mozartiana a les mans de l’Ensemble Pygmalion (cor i orquestra) dirigit per Raphaël Pichon.
La lectura del director francès és vibrant, nerviosa, intensa, molt teatral i fins i tot un punt histriònica. I té a favor seu un conjunt instrumental i vocal de primera categoria, capaç de defensar l’estil mozartià, sacsejat amb l'empremta personal de Pichon, amb desafiaments a la tradició i amb alguns excessos (sobretot de velocitat) però també amb un joc fascinant a l’hora de plantejar jocs de dinàmiques contrastades. No tot funciona, tanmateix, perquè l’equip solista és desigual, tot i el luxe de les veus de la mezzo Beth Taylor i del nen Chadi Lazreq en les antífones d’inici i conclusió.
L’Ensemble Pygmalion ofereix el programa que fa quatre anys passeja arreu d’Europa per a l’espectacle basat en la inacabada obra de Mozart i que el gran Romeo Castellucci posa en escena per reforçar el sentit de la peça: la mort és beatífica, però vivim en una vall de llàgrimes on tot neix per morir.
Així doncs, l’escaleta musical no inclou tan sols les parts que integren el cèlebre Rèquiem, sinó d’altres obres de Mozart adaptades i reajustades amb textos llatins que es van prodigar a l’Europa del primer terç del segle XIX: obres maçòniques, un fragment de la música incidental de Thamos, un cànon a quatre veus (Ach, zu Kurz), un lied (O Gottes Lamm) o l’adagio de la Gran Partita, entre d’altres, que formen part d’una estructura musical original i que permet entendre molt bé l’ideari de Mozart enfront de la mort, a partir de les seves conviccions catòliques i de la pertinença a la francmaçoneria. Esclar que va faltar l’escena per fer-ho tot més coherent. Però la qualitat musical va planar sobre aquesta vetllada inaugural de la nova temporada del Palau de la Música. I va ser fantàstic.