El més votat a Barcelona després de ‘l’Avi’ Macià

PalmaEl 1931, a les primeres eleccions de la II República, el mallorquí Gabriel Alomar i Villalonga (1873-1941) fou elegit diputat per Barcelona només per darrere del president de la Generalitat restaurada, Francesc Macià, l’Avi; la qual cosa ens dona bona idea de quin era el seu “prestigi i credibilitat polítics”, segons el seu biògraf Antoni Serra. Alomar, no gaire reconegut a la seva terra, jugà, en canvi, un paper essencial a Catalunya. A Barcelona i a Palma se’l recorda, en el 80è aniversari de la seva mort a l’exili, a Egipte, amb un cicle de taules rodones –organitzades per l’Institut Soberanies, les fundacions Darder Mascaró i la Fundació Gabriel Alomar– que aborden les seves múltiples vessants.

Fou el seu professor a l’Institut Balear de Palma Joan Lluís Pons i Gallarza, apunta Serra, qui “introduí” l’adolescent Alomar “en els ambients catalanistes”, cosa que “preocupà” el pare del futur professor, poeta, polític i periodista, pels “perills que li podria representar” allò que feia oloreta subversiva. A més, es traslladà a Barcelona per cursar-hi els estudis de Filosofia i Lletres.

El 1905, recullen els seus biògrafs Catalina Moner i Jordi Pons, Alomar participa en els Jocs Florals a la Llonja barcelonesa, que guanyà Joan Alcover, amb sengles accèssits per a Josep Carner i ell mateix. N’obté un altre l’any següent als Jocs Florals de Figueres, el 1907 guanyà els de Sant Cugat del Vallès i el 1908 els de Girona. A més, des del 1898 col·labora a la premsa del Principat: Catalònia, La Veu de Catalunya i El Poble Català –sota el pseudònim de Fòsfor.

Del 1912 al 1920 fou professor i després director de l’Institut Ramon Muntaner de Figueres, i passava l’estiu a Roses “quasi sempre acompanyat per personalitats del món cultural i/o polític català”, assenyalen Moner i Pons. Alomar demanà al govern espanyol –i centralista– que es pogués impartir l’ensenyament al Principat en català; òbviament, sense èxit, ja que no s’havia de prescindir “a Catalunya del professorat d’Espanya”, com recollia el Diario de Gerona –el mateix argument de sempre. 

Dos episodis essencials per donar-se a conèixer a l’àmbit català foren la conferència El futurisme a l’Ateneu Barcelonès, el 1904, a la qual advocava per un catalanisme progressista –i no el conservador de la Lliga– i la participació, sobre És indispensable per a la vida i progrés de la nostra llengua la unificació absoluta de la llengua catalana? en el Congrés Internacional de la Llengua Catalana del 1906 a Barcelona –presidit per Antoni Maria Alcover, amb qui després trencaria per les seves diferències polítiques.

1919: Diputat per Barcelona 

La posada en pràctica del catalanisme d’esquerres d’Alomar passa per la fundació, el 1915, del Bloc Republicà Autonomista, en companyia de Marcel·lí Domingo –més endavant ministre de la II República– i de Francesc Layret –aquest, assassinat el 1920, dins l’onada de violència de la Barcelona de fa un segle. El 1917, el Bloc s’integrà en el Partit Republicà Català –un dels seus militants seria el després president de la Generalitat i víctima de la repressió franquista Lluís Companys–, que dos anys més tard compartia una candidatura comuna republicana a les eleccions generals: Alomar fou el més votat a la seva llista a Barcelona, per davant d’Alejandro Lerroux –radical espanyolista i als seus antípodes pel que fa al fet nacional català– i de l’imprevisible –i famós– Miguel de Unamuno, bon amic del mallorquí. Fou, però, una victòria efímera, com narra Serra: el febrer següent es convocaven comicis anticipats i els 24.008 sufragis que havia obtingut el juny anterior quedaren en només 1.895.   

Alomar encara crearia una tercera força catalanista d’esquerres, la Unió Socialista de Catalunya, el 1923, el mateix any del cop d’estat de Primo de Rivera. Fou a les eleccions a Corts Constituents republicanes del juny del 1931 quan, a Barcelona, Alomar rebé 104.470 vots –quatre vegades els que havia obtingut un decenni enrere–, a només cinc mil de diferència del candidat més votat, el mític Macià, que ja el 14 d’abril havia proclamat la “República catalana”. Però, com que també s’havia presentat per Mallorca –la llei electoral permetia aquesta ubiqüitat, avui impensable–, optà per la representació balear. Per poc temps, ja que l’any següent el govern el designà com a ambaixador a Itàlia. Però el suficient per oposar-se –sense èxit– a la prohibició constitucional de federació entre Catalunya i les Illes. 

El cop d’estat del 1937 i la Guerra Civil el sorprengueren a Madrid, per la qual cosa, presumiblement, es lliurà de la repressió de què foren víctimes els dirigents republicans de Mallorca. Segons relaten Pons i Moner, des de la capital es traslladà a Barcelona, on “la seva vida no era fàcil, els bombardejos el preocupaven, li produïen pànic i el turmentaven”.

A la Catalunya en guerra, pateix, a més, un accident de trànsit. Segons els seus biògrafs, anava en direcció a València amb els consellers de la Generalitat Antoni Maria Sbert –mallorquí–, Joan Comorera i Josep Joan i Domènech, quan l’automòbil en el qual viatjava Alomar va sofrir “un accident important” a l’altura de Vilafranca del Penedès. “Es rompé dues costelles i hagué de fer repòs per recuperar-se de les lesions”. El 1937 fou designat ministre plenipotenciari a Egipte. Moriria a l’hospital israelià del Caire i no fou fins quaranta anys més tard, el 1977, quan les seves despulles foren tornades a Mallorca, amb la bandera de les quatre barres sobre el seu taüt.