Messiez i Messiez

PalmaSala Max Aub/Matadero.- Carlota Gaviño, Marina Fantini, Rebeca Hernando, Mikele Urroz, José Juan Rodríguez i Íñigo Rodríguez-Claro són els encarregats d’interpretar La voluntad de creer, de Pablo Messiez, basada en la pel·lícula Ordret (1955), de Carl T. Dreyer, el qual es va inspirar en l’obra teatral de Kaj Munk. La pel·lícula, guardonada amb el Lleó d’Or del Festival de Venècia i amb el Globus d’Or a la pel·lícula de parla no anglesa, es pot veure en un petit monitor situat a un cantó de l’escenari, a tempo, mentre transcorre la funció. Messiez ha obviat el conflicte entre els progenitors de la parella que es vol casar, per situar-lo en les ja de per si complicades relacions entre els membres d’una sola de les famílies i a partir d’una frase que pronuncia Jeanne d’Arc a una altra pel·lícula de Dreyer sobre la llegendària i heroica santa francesa: “Ho he sabut perquè vaig tenir la voluntat de creure”.

L’obra s’inicia amb un ‘pròleg’ en el qual els actors van improvisant amb algunes frases que després diuen en un moment o un altre de la representació. Les van mesclant amb altres que no hi tenen res a veure, com per exemple quan un d’ells diu: “Quan sentiu per megafonia que l’obra començarà d’aquí a tres minuts, no ho cregueu, és mentida, en falten cinc”, demanen el nom a la gent del públic i ells diuen el del seu personatge o van contant el que succeeix al carrer, que es veu a través d’una porta oberta… Es tanca la porta, les finestres i s’ha acabat la broma. Però no, la gent riu quan diuen les frases que havien sentit abans. Una circumstància poc significativa i en els primers moments. Molt aviat tot es compon i la història es va construint mentre l’escenari, al principi diàfan, es va convertint en una casa tancada fins que arriba el miracle, el fruit madur de la fe. Cada frase és una sentència, cada incident, una reflexió. Impecables els actors, que fan creïble l’impossible, a un ritme que no es romp ni un segon, que fa que el camí condueixi l’acció inexorablement cap a un final magistral, arrodonit, increïble, realisme màgic avant la lettre. Ho signa Pablo Messiez.

Sala Fernando Arrabal/Matadero.- La dramatúrgia de Género imposible també la signa Messiez i aquest espectacle és la darrera criatura de Sílvia Pérez Cruz. Va ser presentada al Lliure dins el Festival Grec, arriba a Madrid, tres dies, i finalitza la gira a Sant Sebastià. Sílvia Pérez Cruz, a teatre ple, al principi de la funció ens explica que ella, per donar a conèixer el seu darrer disc, que dona nom a l’espectacle, el que volia era fer un muntatge on cabessin totes les seves dèries, naturalment amb la música com a fil conductor, la columna vertebral. Com un Gesamtkunstwerk, una obra d’art total, la que va assolir Wagner, o com el geni hongarès, Miklós Szentkuthy, de qui conta Vila-Matas a la seva darrera novel·la que “volia veure, llegir, pensar, somiar, engolir-ho tot, absolutament tot”. D’alguna manera dins aquest tarannà vol jugar, i juga, la cantautora catalana, per això dramatitza el seu darrer disc i el presenta d’una manera diferent. Ho fa cantant en castellà, en català o en anglès, interpretant tots els estils que li surten al pas. Així, poguérem escoltar des d’un poema de Pessoa fins a un tango, un vals, un fado, diversos pals de flamenc, jazz o una immaculada versió, sempre diferent, de The Sound of Silence, interpretada dalt de l’habitació situada al centre de l’escenari. També una caixa, com a Las canciones, on es desenvolupa tota la història, totes les històries, en la intimitat, amb màgia. Cada cançó és una vivència, un món, que ens trasllada a un lloc i a una època diferents, per la qual cosa ella canvia de pentinat, de manera senzilla, de vestit i d’instruments, bàsicament de guitarres, espanyola, de dotze cordes o elèctrica, però tot entrelligat de tal manera que no hi ha bots ni entrebancs. Ho fa amb una fluïdesa que d’alguna manera ho cohesiona tot. Brolla subtil el talent per tots els costats, però tot just obrir la boca i sentir la seva veu, l’instrument que millor maneja, arriba l’excel·lència. El públic, embogit, li va treure dos bisos, Mañana, una ranchera, i després Pequeño vals vienés, la seva versió del Take this Walz, de Leonard Cohen, amb la lletra del poema de Lorca.