Josep Orfila: “Estam ancorats En el passat”

PalmaLlicenciat en Art Dramàtic per l’Escola Superior d’Art Dramàtic de les Illes Balears (ESADIB), les primeres passes en el món de la interpretació començaren al Grau, un poblet a sis quilòmetres de Maó, on estiuejava quan era petit. Ens trobam per a la conversa en una de les sales de cinema més emblemàtiques de Ciutat, la Sala Rívoli. Les paraules de Josep Orfila desprenen entusiasme per allò que fa i estima: l’escena.

Vàreu començar fent teatre amateur al Grau. Què us ha aportat la interpretació per arribar a convertir-la en la vostra professió?

L’inici va ser molt bucòlic. Al Grau, hi anàvem a passar els estius, que es feien eterns, però inconscientment va néixer una cosa que no sé si es podria dir teatre. Fèiem una paròdia de personatges del poble, i a sis o set anys vaig interpretar una senyora de vuitanta. Passàvem moltes hores assajant sense guió, i quan l’associació de veïns ho va veure, ens va proposar actuar a les festes del poble; aquí va esclatar tot. A partir de llavors, aquella llavor no ha parat de créixer.

Pensau que tenim prou cultura de les arts escèniques a les Illes?

Crec que costa molt arribar, no hi ha el costum; la gent que va al teatre sempre és la mateixa, i ara em tiraré terra al damunt [riu], però també és responsabilitat nostra. Pens que costa molt pel que s’ofereix. La societat va evolucionant a un ritme frenètic i a les arts escèniques ens costa molt seguir aquesta evolució, estam ancorats en el passat. Necessitam adaptar-nos.

Sens dubte, a causa de les plataformes digitals hi ha hagut un canvi en els hàbits de consum, en el com, on i què decidim veure. Pensau que el teatre és un dels espais per excel·lència que reivindica l’experiència en viu de l’espectador?

Pens que necessitam un Steve Jobs dintre del món del teatre [riu]. La gent no aguanta dues hores sense poder moure’s de la butaca, sense poder mirar el mòbil, sense poder tossir. Hem de revolucionar el format perquè ara mateix no funciona. En certa manera, aquest format ha quedat enrere. És preciós l’acte d’allò que està passant en aquell moment, allò que t’estic oferint, és meravellós, però com a experiència ha d’evolucionar.

En la vostra trajectòria destacau l’obra Rinoceront

Em fascina aquesta frase, l’apuntaré [riu]. És clar, a la vida real hi ha situacions tan absurdes que tu les poses damunt un escenari i la gent no les creu. A la vida hi ha situacions tan fortes i tan increïbles que, després, com ho fas perquè la gent ho cregui? La gent pensa que fas comèdia. Hi va haver un canvi per mi amb aquesta obra, un clic en la concepció de la meva vida, del perquè feia el que feia. L’absurd de Ionesco a Rinoceront és que de sobte tothom es converteix en rinoceront menys una persona, i els conflictes que això li crea: l’estrany som jo, que no em convertesc en rinoceront com la resta de la societat? o els estranys són els altres i jo som normal? És teatre de l’absurd, però hi ha molta realitat dintre de l’absurditat de Ionesco.

Són els polítics en alguns casos més bons actors que polítics?

Et diré que són molt mals actors i actrius, normalment pèssims, no saben expressar-se quan estan davant una massa, molts no saben ni parlar, i se’ls veu el llautó i les mentides. Un bon actor et convenç, necessiten unes classes. [riu]. Ara que estam en campanya s’usa molt fer vídeos per arribar a la gent, però són pèssims. És clar que si ets un bon polític, no necessites classes d’interpretació.

A la sèrie 'Mai neva a Ciutat' interpretau en Lluís. Què heu après d’aquest personatge?

En Lluís m’ha ensenyat a estimar la càmera i tot el món audiovisual. D’ençà que vaig acabar la carrera, mai no havia pogut fer d’homosexual, sempre era l’emperador de Roma o de Grècia... i, és clar, hi ha una part de tacons i de fascinació femenina que no podia expressar amb cap personatge. A vegades, em diuen: quina gràcia té interpretar un personatge homosexual si és el que ets?, però és que no m’ho han deixat fer abans i, és clar, et sents molt relaxat perquè no has d’impostar absolutament res.

El teatre és una de les activitats de què no han prescindit mai els centres educatius. Quin valor pedagògic en destacaríeu?

Per sort, les criatures fan teatre i són clowns meravellosos, és innat, interpreten papers quan juguen. L’altre dia la meva neboda de cinc anys em va maquillar i em va dir: “Pareixes una dona de les d’abans”. Imagina’t! O el meu nebot que em va dir: “Anem a jugar a papàs: tu ets el papà i jo som el papà”. Tot això es pot desenvolupar amb el teatre a les escoles i aportar eines expressives per explorar els sentiments.

Per tant, és el teatre un dels llocs que permet jugar a ser qui vulguis i trencar amb els estereotips de gènere?

El teatre et permet arribar a llocs on a la vida real no pots arribar. No ens deixen o no estam acostumats i preparats per arribar-hi. Canviar la cuirassa et permet, de sobte, ser un emperador desgraciat o ser una àvia, i dintre d’aquests nous cossos descobreixes altres sentiments, noves maneres de pensar. La meva professió és meravellosa perquè puc arribar a llocs extraordinaris.

A més de 'Mai neva a Ciutat', teniu l’energia posada en qualque projecte nou?

M’agrada una frase de Chavela Vargas que diu: “No m’expliquis d’on vens, sinó cap on vas”, i he descobert un món nou explorant llocs completament diferents. Ara estic amb un músic i un projecte que es diu Nada saldrá bien. Els nostres pseudònims són Elio Quartz & Santiago Lumpur. A final de maig, intentarem sortir a la llum amb una peça que s’adapta al que està passant ara. Es toquen molts d’instruments i no sé si el que faig es pot dir cantar, la il·lusió de la meva vida [riu], però jo sí que m’ho crec, que som cantant, i això és important. L’interessant és l’estètica i el contingut.

Per acabar... Parafrasejant la cançó de La Lupe “La vida és pur teatre”?

Sí, la vida és pur teatre, però amb els papers mal repartits.