Miquel Julià: “Les persones som éssers socials i animals polítics”

PalmaHi va haver un instant en el qual la vida de Miquel Julià començà a mirar el carrer i la seva gent des d’una òptica diversa, aquest ‘instant decisiu’ va arribar gràcies al seu padrí Pedro Font, que li deixà en herència el seu llegat fotogràfic. La tasca com a educador social l’ajudà a vincular barri i educació. Arriba a la conversa amb tres cadiretes petites de corda per seure a la plaça del Capitol i el primer que ens conta és que el seu fill gran, Aarón, li ha dit: “Cuida’m les cadires, que no es trenquin”...

Des de quan us interessa la fotografia?

Inconscientment, des de sempre. El meu padrí era fotògraf i va partir cap a l’Argentina per una història d’amor, amb la meva padrina. Allà hi tenia una perruqueria que es deia Peinados María Antonieta -el nom de la meva mare, per cert-, a Mar del Plata, i dins la perruqueria hi havia el seu laboratori de fotografia. És a dir, tallava cabells i feia fotografies [riu]. Poc després, la situació econòmica i política a l’Argentina dels anys 60 els va fer tornar a Mallorca. Record la neteja de negatius, les fotos familiars, les anades i tornades del laboratori on feia feina... I actualment, des de fa poc més d’un lustre, una vegada heretada una part del seu equip, l’atur i un moment personal molt precari varen fer que començàs a fotografiar de nou. De fet, la meva primera foto publicada fou al llibre Cream of the Crops. A Skinhead photobook, editat per Street Music l’any 1997.

Sou dels que duen una càmera sempre a sobre?

Sí, tot i que veig fotografies -aquestes són les bones [riu]- pertot arreu malgrat que no la dugui. Pel que fa a la litúrgia del fotògraf de carrer, fotoperiodista, fotògraf social... em definiria com un fotògraf testimonial, com també definia la seva poesia José Hierro. Amb tot, són epítets que no acab de tenir clars; un fotògraf també ha de ser eclèctic i permeable per una qüestió de supervivència; la fotografia és una professió de risc que està molt mal pagada, mal reconeguda i poc valorada, per dir-ho d’alguna manera. Normalment duc la meva càmera, perquè és la meva eina de feina pel que fa a la mirada lírica, poètica i visceral.

‘Sociografia quotidiana’ és el nom amb què es defineix la vostra fotografia. És el carrer i la seva gent allò que us ofereix més relats per explicar?

Vaig estudiar sociologia, i la vida m’ha duit a ser fotògraf; sorgí aquest nom, que no apareixia enlloc i em varen dir que l’havia de patentar [riu]. ‘Sociografia quotidiana’ és un neologisme que se’m va ocórrer per atzar; poc després el vaig cercar al diccionari enciclopèdic de sociologia de Karl-Heinz, ho vaig comentar amb antics mestres i companys, i res; em pensava que aquestes coses només li passaven a Cortázar [riu]. És la metàfora de la fusió entre la sociologia o l’antropologia i la fotografia, la manifestació gràfica d’una realitat o d’un diàleg que succeeix en gran part al carrer. És un context en el qual la gent, la geografia humana, em regala aquests relats, perquè jo no deix de ser un intrús o copartícip de les dinàmiques pròpies d’una ciutat. Interactuam cada dia amb gent, rebem molta informació i això m’ajuda a repensar la meva mirada social. Ja el meu iris i discurs fotogràfic és el d’un animal polític, el ‘zoon politikón’ d’Aristòtil, una mirada política i social, la polis entesa com una ciutat de debat i acció, no em puc desfer d’aquesta mirada àcrata, política. També consider que això rau intrínsecament en les persones, som éssers socials i animals polítics. Per tant, tenc una eina, la fotografia, que em permet observar, expressar-me, vomitar i nodrir-me professionalment.

Henri Cartier-Bresson deia: “Mai no trobes una fotografia quan la cerques; són elles les que venen i et mosseguen”...

Estic totalment d’acord amb Cartier-Bresson, un referent per a mi juntament amb Català-Roca, que és una mica posterior. Ambdós tenen aquesta mirada pel que fa al carrer i als contextos socials amb què es vincularen, tant professionalment com afectivament, amb intel·lectuals, artistes i el món de la cultura. Cartier-Bresson tenia una mirada que és la que pot resumir el meu nervi òptic respecte de la fotografia: la vida m’interessa més que la fotografia, com deia Bresson. Pots fer fotos, pots aturar el temps en un frame -també reenquadrar-lo, manipular-lo, etc.-, però mai no has de deixar de banda la vida, la quotidianitat, les inquietuds, les necessitats, les misèries; un fotògraf ha d’estar atent a tot això per una qüestió de responsabilitat, tant ètica com estètica.

Vàreu ser coordinador del projecte Mostrador, una proposta complementària del Festival Palmaphoto en el qual s’establia un diàleg entre el fotògraf i l’espai urbà. De fet, s’exhibien les feines de diferents fotògrafs en aparadors de comerços del barri antic de Palma. Com avaluau aquest projecte envers l’impacte en els vianants?

Aquesta va ser una primera edició, després vàrem fer Tapetes i diretes, i ho valor positivament, sobretot pel fet de tenir un equip de feina brutal; gent implicada, amable, generosa, juntament amb el suport mutu en clau kropotkiana i l’apostar per la reivindicació del fotògraf i de la fotografia com una eina d’interacció social. Realment va tenir una molt bona acollida per part de l’espectador, tot i que va ser un projecte autogestionat, amb tot el que implica això: precarietat, despeses per part dels fotògrafs pel que fa a la producció, i la fatiga, una vegada acabat, que implica un projecte amb tanta gent i tanta reproducció fotogràfica en paper.

Com veis l’estat actual de les polítiques culturals respecte de les ajudes als creadors i, especialment, a la fotografia?

A escala estructural, ho veig com un genocidi cultural. Si em limit a parlar del fet local, consider que la ineptitud actual perpetuada pels actuals responsables municipals, tot i que l’anterior gestió per part de Gilet & co. fou patètica, ara superada per Carrió & co., ha generat un estat estèril pel que fa a la manera d’entendre i fer política real, holística i participativa de la cultura. Quant a les ajudes al sector cultural o artístic, tot i que els limitats ajuts crec que són una pantomima que provoquen pobresa encoberta i alienació, manca, des de les institucions i per part dels responsables i tècnics socioculturals, dur a terme prospeccions acurades fent carrer, perquè, si no, generen dependència burocràtica i lectors patològics del BOIB, víctimes de la síndrome d’Estocolm; institucionalitzen el sector menystenint el equipaments autònoms i associatius del teixit sociocultural, per exemple. Faré un símil amb l’educació social: una de les moltes tasques d’un educador de carrer en un barri és cercar indicadors de com intervenir, sondejant, investigant, prioritzant recursos, etc. Sense personalismes ni nepotismes, la feina correspon als tècnics, de tocar a la porta del taller, l’estudi, els locals d’assaig de grups musicals, etc. Fer una recerca directa de quines necessitats tenen i en quin context i condicions reals fan feina els artistes; en cas contrari, generen addictes a les beques, a les residències...

Vàreu exposar a la galeria Fran Reus amb el vostre projecte Menjamiques. Quan la recepció d’una fotografia és un espai com una galeria, quina mena de diàleg es genera?

Les galeries, avui dia, mantenen una relació esquizofrènica, d’amor-odi, pel que fa als artistes i als espectadors. En el meu cas, que venc del món associatiu, dels ateneus, del carrer, de la militància prepolítica i l’autogestió, no m’hi acab de trobar (tot i que Fran Reus em va acollir i reforçar en aquell moment). Amb tot, diria que la dialèctica generada depèn, en bona mesura, de l’honestedat de l’artista i el seu discurs fotogràfic, sense tenir en compte el corpus galerístic.

Davant un món de fotografia contemporània tan diversa, complexa i saturada, on ubicau la fotografia?

Ara mateix té un discurs de combat i de crida; la fotografia s’hauria de manifestar encara més, tot l’aixopluc que dona veu a la fotografia, sia en format de revista, llibre, editorials, col·lectius autònoms; també galeries específiques de fotografia, que n’hi ha poques. Pens que el discurs hauria de ser en un ring, en el qual el combat ha de consistir a reivindicar i no devaluar la professió del fotògraf; la saturació i sobresaturació exposen el professional a una crisi flagrant al sector, i això em preocupa per una qüestió que m’afecta personalment i a companys meus. El fotoperiodisme està en un moment de precarietat per la manca de reconeixement, valoració de les fotos publicades, perquè, és clar, molts redactors dels rotatius fan les fotos, en perjudici d’una professió amb una trajectòria prou important i respectable. Aquesta realitat i precarietat pel que fa a la teva pregunta l’explicà i fonamentà de manera magistral la sociòloga i fotògrafa Gisèle Freund, plenament vigent. Herència rebuda avui dia per part de Remedios Zafra al seu impecable assaig El entusiasmo. Llegiu-les.

Encara que molts fotògrafs continuen emprant la fotografia analògica, què hem perdut pel camí amb l’arribada de la fotografia digital?

Hem perdut la paciència. La fotografia analògica, independentment de la pàtina romàntica que pugui tenir, avui dia és residual, la despesa és ingent i això tira enrere; ara, és la que consider la millor manera, didàctica, d’entrar en el món de la fotografia. Què hem guanyat? Immediatesa, qualitat tècnica, capacitat de reproducció. A més, la democratització -que encobreix també precarietat- de la fotografia juga a favor del món digital, per tant, és favorable, no hem de defenestrar sempre [riu]. En el meu cas empr format analògic al 90% perquè reconec que som més maldestre amb el digital. Som molt més ràpid, espontani i visceral amb l’analògic; supòs que per digitació o hàbit. Per tant, tal vegada hi he perdut, perquè em costa adaptar-me a segons quins ritmes i demandes. No parlaria de pèrdues ni de victòries sinó de complements, no estigmatitzaria un format o l’altre i, sobretot, reivindicaria el respecte entre les dues escoles.

Sou educador social. De fet, heu treballat en programes de formació per a joves en risc d’exclusió social, què us sembla el potencial discursiu o l’ús comunicatiu de la imatge a les escoles com a eina socioeducativa?

Pel que fa a la meva professió com a educador social, crec que és una eina importantíssima que s’ha de tenir en compte a escala sociocomunitària i socioeducativa, però, és clar, hem de reconèixer, ara que parlam d’educadors socials, la tasca impressionant i d’implicació que fa un educador social en coordinació amb els centres d’educació formal… El sector de l’educació social ha patit i sobreviscut a les retallades en els programes que intervenien en instituts i escoles -així com sempre es diu que l’escola està aïllada del carrer, que és una mena de claustre que no té res a veure amb la realitat dels joves- i és aquí on la figura de l’educador és vital, tot i que encara s’ha de refer de les limitacions que implica fer feina amb manca de recursos, precarietats i retallades de programes socioeducatius. Les tasques d’alfabetització i culturització audiovisual haurien de ser presents en les fites dels educadors i docents, treballar des de la pedagogia social l’ús i la funció social de les imatges, per exemple.

Per què en lloc de fer fotos no us dedicau a escriure un llibre?

Bàsicament, la literatura i la fotografia, més aviat la música, han estat els fils conductors més estables de la meva vida; són hàbits i litúrgies resilients, que d’alguna manera et salven de perseverar en dinàmiques autodestructives; et generen empatia i perfilen la teva consciència. El meu amic Toni Trobat em repeteix, des de fa molt de temps, que hauria d’escriure un llibre sobre la ‘meva’ Palma cràpula, frenètica i calidoscòpica; en tenc dubtes [riu]. Tal vegada seria una manera de combatre la meva hiperactivitat, escriure requereix molta disciplina, i temor. Tal vegada per una raó terapèutica m’aniria bé.

Per acabar... la història del jazz sempre ha anat acompanyada de fotògrafs que han retratat grans artistes. Quin és el músic que en aquella època us hauria agradat retratar?

En primer lloc, Billie Holiday, ara que també m’agradaria haver fotografiat Ray Draper, amb aquell immens instrument tan seu, la tuba; va morir massa jove i tenia una mirada molt expressiva. I si un fotògraf vol conèixer Déu, la millor manera de fer-ho és fotografiar John Coltrane.