Metamorfosi i transfiguració de Strauss i Schönberg

PalmaSi dins el món de la música la lletra predominant, més coneguda, reconeguda i utilitzada és la bé majúscula, en honor de Beethoven, Bach i Brahms, caldria no oblidar la essa, en comptes de Strauss, Schönberg, Shostakóvitch, Schubert, Schumann i Stravinski, per exemple. Aquests dos primers varen ser els protagonistes del segon concert de la temporada de la Fundació Studium Aureum. La formació, per a l’ocasió, va intervenir sense el cor i fins i tot sense el director, Carles Ponseti, però, en canvi, l’orquestra va incorporar tres membres de l’Ensemble Praeteritum, per a finalment quedar dos violins, el de Pablo Suárez i Ramon Andreu; dues violes, Alícia Salas i María José Gómez de la Vega; dos violoncels, Aldo Mata i Dmitry Struchkov, i un contrabaix, el de Xisco Aguiló. Per una altra banda, els subjectes passius de la vetlada, els esmentats Strauss, Richard, per descomptat, i Schönberg, amb dues peces amb tants punts en comú que fins i tot no resultaria estrany, en algun moment molt determinat de la Metamorfosi de Strauss escoltar algunes pinzellades de la Nit transfigurada, de Schönberg, però també de la Marxa fúnebre de l'Heroica, de Beethoven, o de l’Adagietto, de Mahler. Una selecta mixtura amb el segell de qui la signa, un calidoscopi musical en el qual tots els instruments semblen tocar cadascun pel seu vent, com si llegissin una partitura diferent i amb un resultat extraordinari en la versió per a septet, que de la mateixa manera interpretaren els components de la barreja. Tot plegat, excepcional aquest lament de Strauss compost quan va veure, a vuitanta-un anys, com les bombes esbucaven el seu temple musical, el Hoftheater de Munich. A la partitura, a la darrera part, quan la semblança la trobam en la Marxa Fúnebre, Strauss va escriure en lletres majúscules, IN MEMORIAM. De qui? De Beethoven? De què? De la misèria humana? També.

 A la segona part i amb tan sols dos minuts de descans, després de llegir a tres veus el poema de Richard Dehmel que inspirà la composició, tocava el torn de la Nit transfigurada, d’Arnold Schönberg. Quan l’autor va escoltar la interpretació li va confessar al compositor que havia intentat seguir la música enllaçant-la amb la seva història, per cert, un fulletó amb final feliç, i que ho havia aconseguit una sèrie de minuts, però prest es va abandonar a la bellesa i el discurs musical. Aleshores no calia seguir les passes dels dos amants entre les notes dels set instruments d’aquesta composició, que va néixer per a sextet i finalment es va convertir, i es va donar a conèixer amb tota la seva esplendor, en la versió per a orquestra de corda. D’aquesta han manllevat el contrabaix i l’han incorporat a la versió original. El resultat, tot i que en la seva estrena fou un autèntic fracàs, és que s’ha convertit en una de les peces amb més prestigi de Schönberg. Una altra metamorfosi, la que conta la història i que va de la tristor a la joia, i de la foscor a la claror, de re menor a re major. Les dificultats i exigències de la composició, moltes més que en la primera, no foren un obstacle per a la formació. Amb la seva interpretació, el grup encisà el respectable, menys nombrós de l’habitual, que, tot i això, va guardonar els protagonistes amb uns aplaudiments d’autèntic luxe, el mateix luxe que havia envoltat aquest segon concert de la temporada àuria.