Narcís R. E.: “Els meus dibuixos són molt emocionals, però no vull fer plorar ningú”

PalmaEs va criar al Viver. Son pare venia de Sóller, fill d’un mariner gitano provinent de Màlaga. Aquest detall biogràfic li encanta. Com també li agradava visitar el despatx de son pare, a la fàbrica de Pepsi. La seva mare feia feina a Sa Nostra. Darrere el seu germà gran, sempre va fer esport. Subcampió nacional d’hoquei en línia. “Vaig ficar un gol en tot el temps que hi vaig jugar”, puntualitza. ”Som el típic dolent que no ho fa malament. Si me la passes, te la tornaré”. Estudiava al Liceu. Allà va coincidir amb Bernat Aleix, Verni Chulo, amb qui va començar a compartir la passió per la pintura. Mai no s’han separat. Ara tenen l’estudi de disseny Aguilar e Hijos. En paral·lel, el seu germà gran l’estirava cap al rock’n’roll. Ha tocat a mitja dotzena llarga de bandes, a més dels seus projectes personals: Colega Chungo i Primera Mort. Tot és obra del mateix personatge de còmic.

Rara avis, Narcís Rodríguez Estarelles deu ser dels darrers nadius que ha nascut després del 1990 i que viu tot sol al barri de Sant Jaume. L’hauríem d’embalsamar, però abans hem de parlar.

Malgrat fer moltes feines per encàrrec, teniu un estil bastant reconeixible.

— D’això n’estic molt content. Aquesta és la lluita dels il·lustradors, que es reconeguin els seus treballs amb una imatge o un traç. Jo sempre intent mantenir alguns trets. Intentes ficar un poc la poteta o un detall que la gent pugui identificar. Si mires tots els meus dibuixos, hi ha certs patrons que es repeteixen, estèticament, tot i que la tècnica i el missatge van evolucionant.

Quins són aquests elements comuns?

— Jo diria que el blanc i negre, sobretot. No som una persona que fiqui molt de color, perquè tampoc sé ficar ni llums ni ombres. Després també hi veig molt reflectit l’entorn en què em movia en cada moment concret o la manera que tenia de vestir-me. Si he estat en un ambient més tirat, tots els dibuixos són més tirats. Tot el que he viscut hi conviu.

Els vostres treballs sempre tenen un punt naïf i irònic.

— És que fer una cosa molt trista o molt seriosa crec que pot jugar-te en contra. M’agrada que tot sigui un poc ambigu. De vegades, els meus dibuixos són molt emocionals, però no vull fer plorar ningú ni tenc gens d’intenció d’exposar-me. No m’interessa la cruesa extrema. Em passa el mateix amb les cançons: quan hi ha tanta emoció i pompa, de vegades em generen rebuig.

Aquest element d’ironia i autoparòdia també és present a la vostra música.

— Sí, totalment. Em fa molta gràcia, perquè és una cosa que he après a fer amb Primera Mort. De vegades, estic cantant sobre temes que em fan mal, però a la vegada em fa gràcia, perquè em sembla tot molt absurd. Primera Mort és l’etern perdedor, una caricatura.

Feis servir l’humor com a escut davant els cops de la vida.

— Això és una cosa que m’ha anat molt bé, però que també m’ha generat problemes amb el meu entorn. Per mi és molt còmode evadir-me i posar-me a fer bromes o veure qualsevol pel·lícula estúpida, mentre que a l’esquena hi ha un problema que no desapareix. Quan estic malament, qued amb Verni per dir les parides més grans i tenc aquesta capacitat de llevar-li ferro a l’assumpte, fins que algú t’obliga a prendre consciència que estic evitant enfrontar-me als problemes. Però per a les lletres em va molt bé.

Come Animal, Torturators, Island Cavall, Colega Chungo, Barrera... He perdut el compte dels grups i els instruments que tocau.

— Jo tocava el violí. Vaig tocar-lo a l’escola, quan feia l’ESO, però llavors vaig veure que allò no era gens rocker. Jo volia suor, volia pogo. El meu germà em va suggerir que em compràs un baix, que també tenia quatre cordes, però no em va agradar gaire i em vaig comprar una guitarra. El meu primer grup va ser Visc in the Sky, que era un grup de penya del Madina Mayurqa. Vaig entrar-hi tocant el baix, però després em vaig posar a fer segones guitarres. Però només fumàvem porros i ens fèiem fotos. Un dia un col·lega va entrar al nostre MySpace i em va fer veure que només hi havia fotos. No hi havia cap cançó. Ho vaig deixar i em vaig posar a aprendre a tocar i allà tenia com a més intenció de fer un grup. A través del meu germà vaig conèixer Chano Morales i vaig tocar amb ells a un parell de projectes. Després, també el meu germà em va començar a dur al local de Cicuta Para Mí. En els descansos de Cicuta, vàrem començar Torturators. El nom ens el vàrem posar perquè érem insuportables; l’amo de la casa ens baixava els ploms. Després, vindrien Island Cavall i Come Animal, mentrestant vaig fer Colega Chungo i més tard vaig tocar amb Mente Mínima. I després Barrera i Primera Mort, que varen sortir a la vegada, i ara amb Jardín. M’agrada molt la potència del punk. L’entorn m’és un poc igual. M’agrada, però m’és un poc indiferent. El que de veres m’agrada és la música i tocar. La resta m’és un poc igual.

Heu trobat un entorn idoni en l’escena d’autoedició de fanzines i discos. Ha estat una qüestió de compromís o de casualitat?

— El meu compromís s’ha anat construint a mesura que m’hi anava ficant, però és veritat que quan vaig descobrir això de treure tu mateix els discos, gravar-t’ho a casa, fer-t’ho tot tu mateix... Això em va començar a agradar molt. Les fires i els fanzines em permeten fer coses sense compromís ni gens d’estrès. Em genera molta d’ansietat fer segons quines feines per encàrrec, perquè hi has de seguir uns temps amb què potser no estic a gust. Per això el de l’autoedició, la satisfacció ja la tenc amb només treure-ho. Després que es difongui i es vengui, ja és una altra història. Però poder-ho repartir entre un parell d’amics i que estigui a una botiga, ja em satisfà. I m’agrada sobretot això, poder prendre tu la decisió de fer i no haver d’esperar ningú. Per mi, tenir-ho en físic és com acabar les coses. I a més l’entorn és molt guapo: veus que la gent ho fa perquè els agrada i que no hi ha un negoci a darrere. Això et convida a compartir, a veure com ho fan els altres, a prendre idees sense que els doblers et mengin. Tots ens ajudam els uns als altres. Aquestes coses fan que senti que no estic tot sol.

Cap a on anau ara?

— No sé molt bé on va res del que estic fent, la veritat. No sé molt bé cap a on vaig. En cap sentit. Tenc una feina estable on estic molt a gust i podria quedar-m’hi bastant de temps i el dibuix. Ara dibuix més per divertir-me, però no estic sent capaç de materialitzar res en format físic. Però és una sensació un poc en general. En l’àmbit musical vaig fent, però a causa de la meva actitud tampoc tenc grans aspiracions més enllà de passar-m’ho bé, d’assajar i fer algun concert. Potser he de posar un poc d’ordre en tot el que faig.u