José María Sicilia: “Els meus morts sembla que hagin mort, però no és cert”

PalmaTot i el gest seriós i la mirada profunda, José María Sicilia (Madrid, 1954) no pot dissimular el somriure polissó que de tant en tant el delata. El reconegut artista acaba d’estrenar una particular intervenció a una missa de difunts, Demasiado tarde, proposta feta amb la col·laboració del Bisbat de Mallorca i la Fundació El Instante en què ha ajuntat textos, música i llums per parlar de la metamorfosi, element essencial de l’art per a ell. “Jo no sé què és l’art, ho vaig saber en qualque moment, però ja me n’he oblidat”, diu en un moment de l’entrevista.

Una missa de difunts obliga a reflexionar sobre la mort i sobre els morts de cadascú… Com us relacionau vós amb els vostres?

— Els meus… Els meus morts sembla que hagin mort, però no és cert. Només han deixat de viure, com el meu ca Amarillo, que va morir als anys 80, però que en realitat és per tot. Apareix als retrats que faig, sempre a la vora del temps [somriu]. Són retrats que ja no són la seva vida, però que tampoc són la seva mort. Quan retrat els meus morts, però, hi solen sortir seriosos. Això deu ser perquè allà on són, al lloc des d’on ens miren, hi deu succeir qualque cosa, hi deu haver qualque cosa que els posseeix.

A la presentació d’aquesta missa de difunts que heu dissenyat, Demasiado tarde, més que no parlar de la mort parlàreu del canvi i de la metamorfosi. Enteneu la mort com això, com un canvi més. No és així? La vida és una metamorfosi constant? I l’art?

— Néixer significa sobretot això, estar obligats a convertir-nos en agents de la metamorfosi dels cossos dels altres, també els dels nostres pares i els cossos de tot el món que tenim al nostre voltant. Això pel que fa a la vida. Respecte de l’art, la veritat és que no sé què és exactament l’art.

Què vol dir que no sabeu què és l’art?

— No, no sé què és l’art avui dia, sé allò que els altres pensen que és, però res més.

Això significa que en qualque moment sí que heu sabut què era l’art?

— Potser en algun moment m’he pensat que ho sabia, pot ser, però en tot cas ja ho he oblidat. No sabem què és l’art perquè constantment canvia la idea d’allò que se suposa que és l’art. Potser ha de venir algú del futur i ens ha d’explicar si ho han arribat a entendre [somriu]. En tot cas, ara mateix ens trobam en la pura ignorància respecte a aquest tema.

Amb aquesta performance també heu volgut reivindicar els accidents des d’un vessant que no és ni negativa ni positiva, sinó com a simples fets que tenen lloc a la nostra vida i que alteren el nostre recorregut. Quins han estat els accidents més importants a la vostra trajectòria com a artista?

— El més important de tots va ser el meu naixement, i l’altre que és consecutiu d’aquell, és convertir-se en aliment dels altres.

Aliment també a través de l’art, entenc. Vós formau part d’una generació crucial que va revolucionar el panorama artístic durant els anys 80 a Espanya. Què recorda d’aquella època en què, recollint els versos de Miquel Martí i Pol, semblava que tot estava per fer i tot era possible?

— Durant els anys 80, com durant les dècades anteriors, jo el que feia era fabricar la meva futura infantesa. Em deixava endur pel trànsit de la llum, res més.

No va ser una dècada gens diferent de les altres, doncs?

— I tant, molt diferent va ser, no només per mi sinó per tots. Per començar, jo era més jove del que ho som ara, o això crec [somriu].

Us he sentit dir que els 80 van ser una època taronja…

— Sí, bé, hi havia molt més taronja, i groc, això sí que pot ser.

De fet, deis que totes les èpoques han estat travessades per una tonalitat concreta, menys l’actual, que segons vós no té cap color perquè ens trobam en una època de “reflexos i miralls”.

— Des del segle XII s’havia anat produint una decoloració en tots els àmbits de la vida europea, especialment significativa en l’àmbit religiós, però també en el secular. El segle XXI és hereu de la moral dels segles XIV i XV, un moviment que en el seu moment defensava sistemes cromàtics que giraven al voltant de l’eix del blanc i el negre.

No sé molt bé com es trasllada això al dia d’avui…

— Avui dia el cromatisme intens és entès, com ho era llavors, com un luxe superflu. En tot cas, sí que crec que ara mateix allò que tot ho banya són els miralls i l’autopercepció, i els multipixelats dels selfies lligats a l’eixam multicolor de les vides dels altres. D’enfora tot sembla gris, com un mirall, però si t’hi acostes molt, hi pots distingir els colors que canvien en una infinitat de gammes. Hi ha múltiples facetes d’un mateix dins cadascun d’aquests píxels que conformen els selfies que ens feim.

Ara que parlau de ‘selfies’ i de píxels, teniu xarxes socials? N’emprau?

— No, cap. En vaig emprar durant la covid perquè gestionava les xarxes de la fundació El Instante, on teníem un projecte que era demanar a la gent quins eren els seus somnis. Ho férem durant tota la covid i a mesura que els anàvem rebent jo il·lustrava aquells somnis, els hi posava imatges, però quan es va acabar el projecte, vaig deixar anar les xarxes.

I no heu tornat a emprar xarxes socials des de llavors.

— No, n’estava esgotat. Pot ser interessant emprar-les durant un temps, però és que em vaig arribar a cremar. Tenia la sensació de repetir-me constantment, tal vegada durant uns dies és útil, però a la llarga… No sé com explicar-ho, però hi ha qualque cosa que no acaba d’anar bé en aquests llocs.

A propòsit d’això, heu treballat amb tota classe de materials i formats, però és la primera vegada que ho feis en un ambient religiós per dissenyar tota una missa de difunts. La pregunta és obligada: sou creient?

— Som agnòstic, no tenc arguments suficients com per a saber si Déu existeix o no.

Quins són els vostres primers records en relació amb l’art i a la pintura? Quan i com va ser que va començar tot?

— Diria que tot va començar quan tenia nou anys, quan vaig perdre la visió d’un ull i la meva padrina va obrir un llibre de Karl May i me’l va llegir. Cavalcant Vent, el cavall de Winnetou [personatge creat per May i protagonista de diverses de les seves novel·les], vaig poder recórrer els colors dels prats americans.

La literatura ha estat sempre important a la vostra trajectòria.

La lectura ha estat la meva vida, de fet, d’ençà que tenc nou anys.

Més que la pintura?

— Bé… [somriu], són dues coses diferents. La pintura, el dibuix sobretot, em donava tota una sèrie de coses que no tenen res a veure amb això. La lectura, en canvi, m’obria mons, i la meva padrina el que volia també era que jo em formàs, i per això totes aquestes històries dels pellroges i dels nadius m’interessaven tant, al final ens parlen de la petjada que deixam. Les petjades són això, coses que hi eren i que ja no hi són, però que ens recorden que hi han estat, com els fantasmes.

Xerrant de coses que hi eren i ja no hi són, fa poc més d’un any es va localitzar l’obra que Miquel Barceló va donar a la causa ecologista Sa Canova contra Ravenna l’any 1988. En aquell moment es va fer saber que hi havia altres obres d’aquell mateix moment que també s’havien extraviat, entre elles una de vostra. A principi d’enguany, la fiscalia va arxivar la denúncia que havia presentat la UIB uns mesos abans. En sabeu res d’on es pot trobar?

— En el seu moment em va arribar qualque cosa relacionada amb un robatori, però la veritat és que no en sé res més.