Andi Fischer: "La meva pintura ha tornat més fosca perquè el món també ho ha fet"

PalmaDel cantó d’un enorme llenç blanc s’hi precipita un corb: és gros i fosc, obscur, però tanmateix, té un traç infantil, gairebé simpàtic, que identifica l’artista que l’ha pintat. Es tracta d’Andi Fischer (Nüremberg, 1987), artista alemany que exposa per primera vegada a Mallorca amb motiu de la Nit de l’Art. Ho farà a la galeria Kewenig, on es podran veure aquests corbs protagonistes de ‘Tata! Falling good’ i que deixen entreveure com la innocència dels seus treballs previs s’ha tenyit, de manera evident i inevitable, de certa obscuritat.

Són molt negres, aquests corbs. I a la vostra pintura hi solia haver més color. Com és que quasi només heu emprat aquest color?

— Sí que són molt negres, sí. (riu) Supòs que volia traslladar aquesta sensació que el final s’acosta, cada vegada més, i fer-ho amb un parell d’ocells. Ja n’havia fet molts, d’ocells, però sovint hi afegia qualque altre element, com una casa o una mica d’aigua, però quan vaig conèixer el lloc on s’havia d’ubicar aquesta exposició vaig pensar que no necessitaven més explicacions ni informació afegida. 

Però us trobau en una etapa més fosca com a artista?

— Ens hi trobam tots, no? Fa uns anys no havíem de parlar de guerres a Europa, tot i que hi hagués guerres al món i en poguéssim parlar, com tampoc les pandèmies formaven part de les nostres converses habituals. Crec que els nostres temes de conversa s’han enfosquit en aquests darrers cinc anys perquè la realitat també ho ha fet. Almanco per a mi, tot allò que m’envoltava mentre creixia, fa cosa de 10 o 15 anys, era més lleuger, més lluminós. Ara tot és molt més fosc, el món hi ha tornat. 

I tanmateix heu batiat aquesta exposició amb aquest 'falling good', és a dir, que, tot i caure, aquests corbs almenys cauen bé. 

— Sí, és que una cosa no lleva l’altra. Ells es precipiten i cauen, però des del meu punt de vista clarament ho fan bé i això era el que volia representar d’alguna manera, posar també l’espectador en la situació de veure els ocells no tant volant com caient, ho fan sempre: els ocells cauen, però saben com ho han de fer. Hi ha com aquesta idea que els corbs són més forts que els humans, que tenen una fortalesa que les persones no tenim, i això no és cert, tenen també les seves febleses i les seves pèrdues, com les tenim tots. La proposta és que també vegem aquests animals d’aquesta altra manera. 

De fet, n’heu penjat un parell fets de fusta sobre del vidre des d’on es pot veure l’exposició… És inevitable pensar en Hitchcock, és clar. 

— És clar! És una referència que tenim tots al cap i està bé que hi sigui, per això també la meva proposta va en la línia de plantejar aquesta altra mirada envers els ocells, envers aquests corbs en concret, però òbviament que la pel·lícula de Hitchcock t’ha de venir al cap!

Parlàvem del 'falling good' del títol, però en realitat el títol complet és: 'Tata! Falling good', què és aquest “Tata!” amb què comença el nom?

— És una expressió que m’agrada relacionar amb la pintura figurativa, aquest gest que fan els mags quan acaben un dels seus trucs i diuen “tata!” i et mostren el que han aconseguit. Per com és aquesta galeria, pensava que en accedir-hi tindries aquesta sensació d’estar descobrint qualque cosa que s’amagava darrere de la porta. Per a mi és molt emocionant veure les obres aquí, en aquest espai tan especial que és la galeria Kewenig. Sempre és emocionant veure l’obra fora de l’estudi, quan has estat setmanes i mesos pensant en una exposició, però en aquest cas ho és encara més per l’energia i per la història que té aquest lloc, n’està tan carregat que és impossible no sentir-ho. Jo, de fet, quan ara veig la meva obra aquí exposada em sent gairebé com un dels visitants o espectadors, puc veure-la des d’una perspectiva nova. Aquest espai m’ha permès descobrir la meva obra quasi com si fos part del públic.

És la primera vegada que exposau a Mallorca però és la primera vegada que hi veniu?

— No, hi vaig venir fa molts anys amb mon pare i mon germà, que record que va estar tocat de la panxa uns dies perquè no sé si va menjar massa o què… (riu). En recordava perfectament la catedral, això sí, com per oblidar-la. Vaig venir per juliol, per conèixer la galeria, i aquests dies he pogut visitar l’illa i és realment excepcional.