Maria del Mar Bonet: "La meva primera cançó la vaig sentir en boca de ma mare; la hi feia repetir mil vegades"
Actuarà a l'Auditorium el pròxim dissabte, 7 de desembre
Palma“És ben cert que la música és un verí, sobretot si va lligat als escenaris, i al públic. Necessites fer música, però també necessites mostrar-la, compartir-la amb gent que et fa saber que els agrada, que els interessa i que viuen amb ella”. Són paraules de Maria del Mar Bonet, qui aquest dissabte, 7 de desembre serà a l’Auditorium de Palma per oferir un nou recital acompanyada de músics com Toni Pastor. El concert, de fet, servirà per començar a donar forma a un nou disc que té entre mans.
Què ens en podeu avançar d’aquest nou treball?
No, no, no se’n pot avançar res. Una part del recital serà d’aquest nou disc, però això és pràcticament tot el que en puc dir.
Trobar-vos amb músics com Toni Pastor ha estat clau, en tot cas, per al desenvolupament d’aquest nou projecte.
Sí, sens dubte. Conèixer-lo ha estat fantàstic perquè m’ha permès trobar unes harmonies que feia temps que cercava. Feia molt que les cercava, molt, i trobar gent com Toni per ventura ha estat l’element més important d’aquest nou recital. Toni Pastor, Benjamí Salom, José Llorach, Marko Lokihari, Marc Grasses, són tots molt importants. Perquè quan t’envoltes de gent que té idees semblants a les teves sorgeix una creativitat fantàstica. I això que hi ha coses que tenen a veure més amb la casualitat que amb els desitjos.
Què voleu dir?
Que pots desitjar una cosa i cercar-la i cercar-la i no trobar-la. Després passen uns anys i t’adones que potser allò que cercaves és això que t’has trobat. I amb aquests músics encara ens estam coneixent, però sé que són fantàstics. I estaré molt contenta de compartir amb ells tots aquests recitals que tenim per endavant.
L’any que ve farà 50 anys del disc A l’Olympia i, de fet, està previst que en surti una reedició. Fins a quin punt us manteniu connectada amb el vostre passat?
Jo sempre he estat de viure el moment actual. El que passa és que aquest disc ara m’ha donat sorpreses molt bones. El tenia arraconat de feia molts anys i quan el vaig tornar a escoltar em va agradar aquella Maria del Mar que hi vaig trobar. Jo sempre he intentat que els discos siguin intemporals i aquest ho és. El pots sentir ara i el pots sentir en qualsevol moment, i és una de les coses que jo sempre he cercat.
No és gens bo d’aconseguir, sobreviure al pas del temps.
És clar que les coses actuals també t’impregnen, vulguis o no, però a mi m’agrada més aquesta qüestió de la intemporalitat. Sé que hi ha coses que es fan avui dia que en dos dies no se sentiran, i per això jo consider que no tenc res a veure amb moltes d’aquestes coses que es fan ara. Jo la música l’entenc com una cosa molt profunda, sempre acompanyada de la poesia. Intent que sigui una cosa molt meva, molt del meu interior, i vull continuar per aquí, amb unes harmonies que em lliguen al meu país, als Països Catalans, a la Mediterrània amb què m’he retrobat… El temps dirà si tenc raó o no.
Molts dels vostres temes han esdevingut himnes, no sé si el temps ja us l’ha donada un poc.
— Bé, jo tot això de ser referent… Em costa molt d’entendre.
En quin sentit?
— Veig el que es fa i ho compar amb el que faig jo i trob que jo vaig per un camí molt diferent. Jo pertanc a un grup de gent, de músics i cantants, que van jugar amb els mateixos ingredients que jo. Xerr de Serrat, de Raimon, de Lluís [Llach], de Paco Ibáñez, d’Aute… De tanta gent que ha fet poesia i ha fet cançó, i que no vol dir que hagin fet música semblant a la meva, però si que l’han entesa de la mateixa manera que jo. Però ja dic que el temps serà el darrer jutge.
Quin és el vostre primer record relacionat amb la música?
La meva primera cançó la vaig sentir en boca de ma mare; la hi feia repetir mil vegades. Llavors em va dir que era un poema molt guapo, un d'Apel·les Mestres que xerrava del sol, de la lluna i de l’aigua que queia. L’àvia Dolors, que era catalana com ma mare, també em solia cantar, i cantava molt bé, sobretot romanços populars de Catalunya, com L’hereu Riera. Tenia una veu fantàstica. I després, és clar, hi va haver Joan Ramon, el meu germà, que duia els Setze Jutges per ca nostra. Una vegada mon pare, quan nosaltres devíem tenir 15 o 16 anys, ens va dur un disc de Brassens, encara ho record.
Va ser llavors que vàreu decidir que us volíeu dedicar a tot això?
Jo això no ho sé precisar. Havia anat a Barcelona per estudiar ceràmica i a poc a poc m'hi vaig anar ficant. La música és un verí, sobretot si va lligada als escenaris, i al públic. Necessites fer música, però també necessites mostrar-la, compartir-la amb gent que et fa saber que els agrada, que els interessa i que viuen amb ella. Mal callin, et dona una acceptació, una alegria, una inspiració. El públic és com un mirall. Quan em diuen “mira, nosaltres hem fet l’amor amb la teva música” o “quan han nascut els nins els hem posat una de les teves cançons” a mi això m’omple. Per mi és molt important.
Per a aquest nou projecte us acompanyaran músics mallorquins i començareu la gira a l’Auditorium, a Palma. D’alguna manera tornau simbòlicament a casa.
— Mallorca és una illa realment petita al costat d’altres països, però sempre ha tingut una creativitat enorme. Basta mirar el cançoner del pare Ginard, amb més de 3.000 cançons populars que són poesia pura. Jo els tenc com a referents totals, és una aigua de la qual vaig a beure contínuament. És una llàstima que no el coneguin més, que als col·legis no s’expliqui qui era el pare Ginard. I el mateix passa amb les rondalles, que jo en vaig fer un disc sencer, un que no va ser molt conegut, però que jo estim, amb l’ajuda de Gabriel Janer Manila, i amb músics com Parera Fons i Luis Delgado. Tant el cançoner com les rondalles tenen una petjada històrica importantíssima: ens expliquen com es pintaven les parets, com es vestien, d’on treien la roba, com vestien els infants…
De cada vegada miram menys cap enrere, trobau?
— Convé saber com érem per entendre com som ara, i en aquest món en què tot va tan de pressa és complicat. Tot són històries de capitalisme absolutament barroer. D’un capitalisme carnívor, en què tot és anar a comprar i comprar i comprar, i el turisme ha de venir i venir i venir. El moment que vivim per mi és molt dur.
Per quin motiu?
— Quan veus tota la gent que fuig de misèries terribles, i de guerres, i que molts moren pel camí... I mentrestant els governs miren cap a una altra banda i no s’ocupen d’arreglar les coses essencials, que és que la gent no mori pel camí. Com és possible que amb els mitjans que tenim els governs no ho hagin aconseguit? Totes aquestes guerres, les que s’encenen i les que no s’han apagat mai, i que les tenim totes a damunt. Tot això em té molt preocupada, crec que és un moment molt difícil per tothom.