Gaspar Noé: “Les meves pel·lícules mai seran suficientment perfectes”

PalmaUn any després d’estrenar-hi la seva darrera pel·lícula, Vórtex, el cineasta Gaspar Noé (Buenos Aires, 1963) ha tornat a l’Atlàntida Mallorca Film Fest per recollir-hi el premi Masters of Cinema. Noé és un home de cara riallera i somriure simpàtic, de gest serè i presència imponent. Intentarà aprofitar la seva estada a l’illa per visitar cala Deià, un lloc on va estiuejar quan tenia tretze anys. “Hi haurà molta de gent?”, demana, “tenc ganes de tornar-hi perquè de llavors ençà no hi he tornat mai. Els pares d’un amic hi tenien una casa i em faria gràcia veure com està”. Reconeix, a més, que li fa especial il·lusió rebre un premi que s’ha atorgat a persones com l’actriu Isabelle Huppert i el cineasta Ken Loach abans que a ell.

Amb aquest premi us heu convertit en ‘mestre del cinema’. Què se sent en rebre aquest reconeixement?

— És una mica inquietant, la veritat, això de rebre un premi a tota una carrera, sobretot quan un es pensava que just l’estava començant [somriu]... Igualment jo tenia moltes ganes de venir a Mallorca, i quan et diuen que et donen un premi, no és possible dir que no.

Un guardó a tota una carrera, en tot cas, convida a mirar enrere i revisar la pròpia trajectòria.

— No sé si això és més feina d’un psicoanalista, no creus? [Riu].

Idò no sou de revisar allò que heu fet? El lliurament del premi va lligat a la projecció de la pel·lícula Love, que féreu el 2015.

— Sí, i és curiós, perquè serà la primera vegada que es veurà a Espanya en 3D, que és com estava pensada. No hi va haver cap distribuïdor espanyol que la volgués i finalment aquí va arribar a través de Netflix, en 2D. I és una llàstima, perquè era una pel·lícula molt íntima, amb uns plans fixos i llargs, i el 3D t’hi permetia entrar. No és que s’hagi aprofitat prou bé, aquest format: qui millor ha rodat en 3D va ser probablement Wim Wenders amb la pel·lícula Pina.

Un documental preciós sobre la ballarina Pina Bausch. Tornant a Love, però, no l’heu tornada a veure d’ençà que es va estrenar?

— Just la vaig tornar a veure la setmana passada a Londres. Hi han fet un cicle en què han projectat pràcticament tot el cinema que he fet. Vaig tornar a veure Enter the void, que no havia vist d’ençà de l’estrena, i també Love, una darrere l’altra. Love em va agradar molt, la veritat, però amb Enter the void reconec que vaig patir: no aturava de veure-hi coses que m’agradaria corregir. Les meves pel·lícules mai seran suficientment perfectes, sempre hi voldria afegir qualque retoc, per això evit tornar-hi.

A més de la relació que teniu amb el vostre propi cinema, m’interessaria parlar sobre la que teniu amb les etiquetes que des de sempre se us han adjudicat: sou l’enfant terrible, el cineasta provocador. Com es viu amb tot això?

— Em fa gràcia, perquè als Estats Units sempre ho diuen en francès: el provocateur, l’enfant terrible, com si els que emprenyen sempre haguessin de ser francesos [Riu]… Que si sóm transgressor? No trob que ho sigui tant: el cinema de Luis Buñuel, de Fassbinder, el cinema de De la Iglesia i de Passolini era un cinema transgressor i mai se’ls va titllar d’enfants terribles o de provocadors.

I d’on pensau que ve que a vós sí?

— No sé si té a veure amb el francès, com et deia, o amb el meu somriure adolescent [Riu].

Sigui com sigui, el que és cert és que després de més de 100 anys d’història del cinema hi ha imatges i seqüències, pel·lícules i filmografies com la vostra que continuen incomodant, sense que això tingui res de dolent, és clar. Des del vostre punt de vista, però, serà sempre possible aquesta incomoditat?

— Sí, incomoden, és cert, i n’hi ha que ho han fet amb més audàcia que jo. Eloy de la Iglesia, per exemple, de qui l’altre dia vaig veure una de les pel·lícules, El sacerdote. I vaig pensar que avui dia no es podria fer aquest tipus de cinema aquí, que hi havia més permissivitat als anys 70 que ara, que just després de morir Franco es va fer un cinema que avui dia ja no es fa.

Continuau fent el mateix cinema que heu fet sempre i alhora sembla que cada pel·lícula que feis sigui una cosa nova, un canvi radical respecte del que heu fet abans. Va passar amb la darrera, amb Vórtex: encaixa dins la vostra filmografia i alhora es podria dir que no hi té res a veure.

— Sí, i va ser curiós, perquè com que jo he fet algunes pel·lícules que es poden considerar mig de culte, que tenen aquest punt de fantasia i un toc sexi, el públic que assistia a veure Vórtex eren joves d’entre 15 i 20 anys. Sobtava veure gent tan jove que anava a veure la decadència d’una parella de vells.

És una de les vostres pel·lícules amb què el públic hi va connectar més.

— Sí, és clar, funciona perquè té un punt de terror psicològic. I perquè quin al·lot jove no té o ha tingut un padrí o una padrina en males condicions?

Aquest punt de terror psicològic, en tot cas, lliga tota la vostra filmografia de maneres molt diverses. Hi ha un missatge, pensau, que les connecti també? O cadascuna té tots els missatges que cadascú hi vulgui trobar?

— No, no consider que hi hagi missatges. Hi ha una frase que deia Hitchcock que s’han fet seva molts directors. Ell deia que, si volia fer arribar un missatge, feia servir el correu. Idò jo igual. El que sí que hi ha és un punt de vista determinat i reconeixible, un angle de percepció de la realitat que es repeteix al llarg de l’obra d’un cineasta.

Quin pes ha tingut la literatura en la construcció del vostre cinema? Pens, per exemple, en escriptors com Osvaldo Lamborghini.

— M’encanta, sí, és un escriptor maleït que és molt difícil de llegir si no ets argentí per l’argot que fa servir, o el lunfardo, com deim en argentí. Té una visió monstruosa que lliga també amb ell com a persona, que es veu que era complicat. Ara, si el consider una influència és més difícil de respondre, perquè és clar que si veus una obra d’un pintor que t’agrada o escoltes la peça d’un músic això et deixa qualque tipus de marca que no té per què ser visible al teu cinema. Sobretot crec que m’interessa la llibertat a l’hora de crear, i de Lamborghini, com es va relacionar amb la seva feina. Va tenir una vida dura, però, com la de Jean Eustache. A l’avió llegia un llibre sobre ell, que és un dels meus cineastes preferits, i va ser també un personatge de vida complicada amb un cinema escandalós.

És possible mantenir la llibertat?

— Si ho és, és més fàcil a Europa que als Estats Units, on el business ho decideix tot. Allà els directors entren molt fàcilment en una dinàmica de cinema comercial, d’adaptar guions que algú els proposa. Tanmateix, sempre hi haurà gent que arribarà al cinema com altres ho han fet a la literatura: amb la voluntat de cercar la coherència. I és més fàcil de fer a Europa que no als Estats Units.

I a França més que a qualsevol altra banda del món?

— És un bon lloc per viure-hi si vols fer cinema, sí, per això no n’he mogut mai.

Entre els vostres darrers projectes s’hi troba la participació en una pel·lícula del raper nord-americà Travis Scott, Circus Maximus.

— Es va estrenar fa dos dies, en una única sessió a la mateixa hora a 400 cinemes americans, com si fos un concert. És una pel·lícula feta de moltes peces, entre les quals un videoclip que he fet jo de quatre minuts. I són aquests quatre minuts l’única cosa que n’he vist, perquè encara no me n’ha arribat el muntatge final. Hi ha participat també el director Nicolas Winding Refn i just avui en parlàvem. És com una amanida, el projecte: un hi ha posat les olives; l’altre, la tomàtiga, i ja veurem què en sortirà.

Fa just un any, en l’entrevista que vàreu concedir al diari ARA, dèieu que el següent projecte seria probablement un documental, però que encara no havíeu trobat el tema sobre el qual el voldríeu plantejar. Continuau cercant?

— Continua igual. De vegades un no té cap projecte entre mans perquè l’hauràs de carregar durant dos anys i potser no n’has trobat un que et motivi a fer-ho i jo ara, més que carregant, estic descarregant. Sí que tenc ganes de fer una pel·lícula per jugar amb les meves juguetes, i voldria que fos un documental per no haver de tornar a construir un món que ja conec, sinó per descobrir-ne algun que desconec, que pot ser a qualsevol banda, des del Tibet a la Xina o Rússia. Potser n’estrén un grapat alhora, de documentals, i pot ser que quan em llanci a fer-lo m’adoni que el món que volia descobrir no era tan misteriós com semblava.