Mezquida Trio i la Simfònica o la quadratura del cercle

ManacorMarco Mezquida Trio amb la Simfònica. Una altra idea fantàstica la d’abarloar estils i gèneres que varen entusiasmar el respectable, tant a Manacor com a Ciutat, i per descomptat a Maó, on va tocar el menorquí per celebrar la diada. No va ser el mateix programa a Menorca que a Mallorca, però, per això, si algú vol veure la intervenció menorquina de Mezquida, està penjada al programa de la Simfònica del dia corresponent. Una altra bona idea, com ho és la fusió de modalitats, que obre el ventall a possibles nous espectadors. A l’Auditòrium i al Trui es va capgirar l’ordre habitual i en primer lloc es va interpretar la Simfonia, que habitualment s’interpreta a la segona part. És a dir, primer va sonar la Simfonia núm. 2 en re major. Op. 36, de Ludwig van Beethoven i després de l’intermedi, primer el Bolero de Ravel i a continuació l’aparició de la gran atracció de la vetllada, Marco Mezquida, acompanyat per Marko Lohikari al contrabaix i David Xirgu a la bateria, per interpretar la Rhapsody in Blue, de George Gershwin. El nord-americà, que no tenia una formació acadèmica, va demanar a Ravel per ser el seu deixeble. Aquest s'hi va negar amb un sòlid argument: “Per què vol ser un Ravel de segona podent ser un Gershwin de primera”. Vet aquí una bona raó per acoblar ambdós músics al mateix programa. Beethoven estava ficat una mica més amb calçador, tot i que Marco Mezquida l’havia tastat amb el Beethoven Collage i així ho va fer palès amb els dos bisos finals, en els quals va arrodonir la seva intervenció interpretant amb els seus dos acompanyants un calidoscòpic impromptu des d’on sonaven tots els colors de la vetllada. Potser un Stravinski hauria estat més adient, perquè a ell també es va adreçar Gershwin per solicitar formació. Quan Stravinski ho va sentir li va fer una pregunta: Quants doblers va guanyar vostè l’any passat? Gershwin li va contestar que 200.000 dòlars. El rus no va dubtar: aleshores hauria de ser vostè que em donàs classes a mi. 

En qualsevol cas, el més important és el deliri i sentiment que va provocar el pianista amb la seva intervenció, sense excepció. Va fer una interpretació marca de la casa sota l’atenta mirada d’un Mielgo que a la Simfonia núm. 2 de Beethoven havia fet una lectura viva, brillant, on lluiren de valent totes les seccions al màxim nivell i tan sols una mica plana, des de l’origen, en el segon moviment, però la resta, per emmarcar. El cert és que el plat fort estava per arribar i el preludi tampoc no va sonar gens malament. L’impetuós Bolero, amb el seu característic i engrescador crescendo, sota l’implacable ritme del percussionista va servir per caldejar una mica més el públic. Mezquida Trio, amb la Simfònica, va aconseguir la quadratura del cercle. Gershwin va sonar sublim i tot plegat una simbiosi augusta, que assolí el màxim nivell en els moments en els quals el trio es convertia en gran astre d’un firmament musical que no feia sinó embogir un pati de butaques i els membres de la mateixa orquestra convertits en espectadors, entregats davant aquest espectacle multidisciplinari, idoni per ampliar el cercle d’amants de la música d’alt nivell.