Miguel Poveda fa un pas endavant emmirallant-se en Lorca

BarcelonaUn concert pot ser com un relat. A vegades la memòria conserva el fil argumental o el color poètic de la prosa, però també passa que és una frase el que imposa la seva força. En l'actuació de Miguel Poveda al Festival Jardins de Pedralbes, la frase inoblidable va ser la interpretació d'Oda a Walt Whitman, el gest de ràbia del braç quan el cantaor de Badalona va atacar el vers "pero sí contra vosotros" a la manera del Niño de Elche.

Pletòric i dominador en escena, va estrenar l'espectacle basat en el disc Enlorquecido, una immersió en Federico García Lorca que evita les lectures de Morente i Camarón (tot i que en el bis va fer La leyenda del tiempo) i que està guiada per la convicció de mostrar "molts Federicos": el jove que explica la seva identitat, l'home "mort d'amor", el poeta de l'alegria cubana i el que a Nova York crida per una societat més justa. El concert també va mostrar molts Poveda: el cantant que es fa fort en la melodia acompanyat de catorze músics i que se sent còmode en els dibuixos dels arranjaments de Joan Albert Amargós, ja siguin arabescos de corda (¡Ay, voz secreta del amor oscuro!) o jazzístics (Alba i Federico y las delicadas criaturas); el cantaor sobri que s'atreveix amb les frases lorquianes menys musicals (Carta a Regino Sainz de la Maza i El silencio); l'artista que admira el poeta popular i el canta amb la seguretat de tenir un guitarrista com Jesús Guerrero, i, esclar, el Poveda que s'identifica amb Lorca fins a convertir-se en Lorca, que és el que fa a Oda a Walt Whitman; que la repetís al final de concert ja indica que se la quedarà per sempre.

"Quines ganes que tenia que arribés aquesta nit de l'estrena a la meva terra", va dir abans d'admetre que se sent amarat "d'adrenalina i incertesa". L'aposta conceptual és una bona notícia perquè allunya l'artista de la poltrona de la convenció i l'obliga a gestionar la incertesa, que al cap i a la fi és un dels motors de l'art, però també comporta riscos, especialment ara que l'espectacle tot just comença a caminar i mostra algun desajustament, com un Son de negros en Cuba que dilueix les expectatives de la primera part i perd potència cubana respecte al disc. Potser per això, per mitigar el rigor conceptual, abans de Grito hacia Roma desde la torre Chrysler Building va anunciar, gairebé com una disculpa, que després faria "una festa meravellosa" de "cante flamenc", però que abans tocava "un poema dur". En aquesta part festiva, Poveda es va relaxar per tangos, alegrías i bulerías fent lluir Guerrero i la cantaora Genara Cortés. Era una manera de desempallegar-se de la pressió, i el públic, fins aleshores més admirat que partícip, també ho va agrair lliurant-se amb passió a la seguretat dels protocols flamencs. En qualsevol cas, Poveda fa un pas endavant i aquesta és la millor notícia.